El projecte de construcció d’un canal interoceànic a Nicaragua ha frustrat la història d’aquest país des dels temps de l’imperi espanyol. Durant el segle XIX ja van fracassar una vintena de projectes fins que la inauguració, el 1904, del canal de Panamà va arruïnar els somnis de prosperitat de la nació més pobra de l’Amèrica Central.

Ara un misteriós inversor xinès sense experiència en grans infraestructures pretén aixecar, en cinc anys, un obra faraònica valorada en 45.000 milions d’euros. El trajecte constarà de 273 km, el triple que el canal de Panamà, que en fa 77. D’aquests, 105 km transcorreran per la conca del llac Nicaragua.

La profunditat serà de 30 metres i l’amplada de 280 metres en els dos trams que caldrà perforar. La construcció del canal s’ha de completar amb un aeroport internacional, una immensa zona franca, dos ports d’aigües profundes, carreteres i fàbriques d’acer i de ciment. El contracte permet a la concessionària afegir qualsevol “subprojecte” sense donar explicacions, com els quatre resorts turístics que ja s’han afegit al pla original.

Els ambientalistes han posat el crit al cel mentre els especialistes en comerç marítim observen el projecte amb interès però també amb recel, per la seva opacitat. L’avantatge d’aquest canal és que permetrà el pas de vaixells de fins a 25.000 TEU (contenidors de volum estàndard), mentre que l’ampliació del canal de Panamà només absorbirà vaixells de fins a 13.000 TEU. Els vaixells xinesos seran els grans beneficiats d’aquesta amplada.

La importància d’aquesta ruta per al comerç mundial provoca disparitat d’opinions. El professor d’economia asiàtica de la Universitat San Marcos de Lima Carlos Aquino considera que l’obra és necessària. “El comerç entre l’Amèrica Llatina i l’Àsia i l’Àfrica serà el que més creixerà en el futur. D’una banda, el creixement demogràfic serà molt més important en aquests dos continents. De l’altra, el fet que nosaltres tindrem els aliments”.

Andy Lane, consultor amb més de trenta anys d’experiència en el sector del transport marítim, no és tan optimista: “Els vaixells de 25.000 TEU seran utilitzats preferentment en les rutes entre l’Àsia i Europa, i els mercants que actualment cobreixen aquesta ruta, de fins a 18.000 TEU, passaran a unir, previsiblement, l’Àsia i Amèrica, una mida que tampoc podria assumir el canal de Panamà”. Per aquest expert, l’aspecte més decebedor del projecte és que només s’hi podrà circular en un sentit, en la major part del traçat, la qual cosa alentirà el trànsit.

La concessionària pretén captar fins a 900 milions de tones a l’any, un terç més del que es preveu a Panamà. Aquino confia “plenament” en aquestes previsions, mentre que Lane, després d’advertir que és molt complicat preveure comportaments a deu anys vista, admet que “en el pitjor escenari es podria assolir la meitat” de l’objectiu.

L’IMPACTE AMBIENTAL

Fins ara l’únic estudi d’impacte ambiental l’ha fet una entitat independent, l’Institut Humboldt, amb una conclusió contundent: “És inviable”, assegura la geògrafa Maura Madriz. “Causarà danys irreversibles en dues reserves de la biosfera i posarà en perill la major font d’aigua potable de l’Amèrica Central”, el llac Nicaragua.

Precisament, afegeix, “en la regió del món més exposada als efectes del canvi climàtic i on comencen a consolidar-se episodis de sequera inèdits fins ara”. Als ecologistes els preocupa especialment l’extracció de fins a un milió de tones de sediments del llac per garantir el pas dels vaixells. “¿On anirà a parar tot aquest material?”, es pregunta Madriz.

Davant les protestes, el president del país, Daniel Ortega, es va limitar a dir que “el llac ja està contaminat”. En un to més diplomàtic, la concessionària, Hong Kong Nicaragua Canal Development (HKND), assegura que a l’abril, sis mesos més tard de la data anunciada, publicarà un estudi propi.

Les obres es van inaugurar el 24 de desembre, enmig de protestes dels ambientalistes i els afectats per les expropiacions. Segons els mitjans locals, actualment hi treballen una vintena d’operaris. Una xifra molt allunyada dels 25.000 que va prometre Daniel Ortega.

Mentrestant, el canal de Panamà manté el monopoli del trànsit interoceànic de mercaderies. A finals d’aquest any hauria d’acabar-se l’ampliació iniciada el setembre del 2007. Després d’algun retard i problemes amb les empreses concessionàries (entre les quals hi ha l’espanyola Acciona), es preveu que el tercer joc de rescloses entri en joc la primavera del 2016. A partir de llavors, l’Autoritat del Canal de Panamà preveu assolir la xifra de 600 milions de tones a  a l’any, gairebé el doble de les 326,8 que va registrar l’any passat.

Publicat originariament a Diari ARA.

Anuncis

La captura de los hermanos Valle fue una de las escasas buenas noticias que recibió un país que lleva años arrastrándose por un fango de violencia, pobreza y narcotráfico. José Inocente, Miguel Arnulfo y Luis Alonso Valle Valle lideraban una de las bandas de narcos más buscadas en Honduras. Su captura, entre el 2 y 5 de octubre (Inocente cayó primero) se vendió como símbolo del lema que el presidente Juan Orlando Hernández, lleva repitiendo machaconamente desde que llegó al poder, en enero de este año, “Honduras está cambiando”.

Dos meses después se conoce la detención de al menos 22 de los policías que participaron en el asalto a la mansión del clan, en una remota aldea fronteriza con Guatemala. Pertenecen a la nueva unidad de élite de la Policía Nacional, la Tropa de Inteligencia y Grupo de Respuesta Especial de Seguridad (sí, los Tigres), y se les acusa de haber robado 1,3 millones de dólares del botín de más de 12 millones que los hermanos tenían enterrados cerca de la propiedad.

Según el relato del ministro de Seguridad, Arturo Corrales, tras la captura del primero del primer hermano, el operativo se dividió en grupos. Una unidad de tigres topó con el escondite. Mientras desenterraban el botín, oyeron dos disparos al aire, la señal que indicaba que había caído el segundo hermano. Los tigres comunicaron el hallazgo y sus compañeros tardaron diez minutos en alcanzarles así que ese fue el tiempo que tardaron en decidir el hurto y esconder las sacas en un matorral. Según Corrales, fueron los dos comisarios al mando los que decidieron apropiarse de parte del botín. Uno de los agentes, según el ministro, habría dicho “si mi papá se da cuenta el mismo me denuncia”. Otro advirtió “no toquen ese dinero porque nos va a salar…”. No le hicieron caso.

Tras el éxito, a los agentes se les concedió 72 horas de permiso. Entonces, empezaron las sospechas. Al recibir los reportes, llamó la atención que unos hablaran de 19 sacas y otros de 17. El servicio de Inteligencia inició una investigación sigilosa que se reveló inútil pues los agentes se delataron a si mismos. Uno de ellos apareció con un coche nuevo y otro compró una casa. Se detectaron gastos generosos en prostitutas e, incluso, uno de los truhanes llegó a escribir en Facebook “Gracias Dios por este regalo y poder salir de la pobreza” olvidando esa máxima de la era digital que asevera que los posts los carga el diablo.

Con estos mimbres, dos meses después, los dirigentes del país venden como un éxito su investigación y aseguran que se recupera el prestigio de la institución. Los Tigre fueron creados en junio de 2013 como respuesta a la crisis de seguridad que vive Honduras los últimos años. Recibieron entrenamiento de Estados Unidos, el gran valedor de las mega operaciones contra narcos que tan bien está sabiendo explotar el presidente Juan Orlando quien, sin haber cumplido un año en el poder, y al grito de “Honduras está cambiado” ya se ha atrevido a abordar el gran tabú político del país: la derogación del artículo que prohíbe la reelección presidencial. Al último que se atrevió, un tal Manuel Zelaya, lo sacaron del país. Poco después el tal Juan Orlando era nombrado presidente del Congreso. Y empezaba una vertiginosa carrera en línea recta hacia el poder que, por ahora, nadie se atreve a pronosticar donde terminará.

Los números abruman, la falta de transparencia levanta dudas. El Gobierno de Nicaragua lleva casi tres semanas de retraso respecto a su compromiso de publicar, el 15 de octubre, la lista de los terrenos afectados (léase a expropiar) por la construcción del Gran Canal Interoceánico. El inicio de las obras está previsto para diciembre pero, a dia de hoy, no se conoce el recorrido definitivo ni se ha publicado ningún estudio de impacto ambiental o económico.

Se conocen, eso sí, las grandes cifras: 50,000 millones de dólares de inversión para un canal que rivalize con el de Panamá y por donde quepan las enormes naves, principalmente chinas, que surcarán los mares en un futuro inmediato.

El Gobierno firmó, en junio de 2013, un acuerdo con la empresa HKND (Hong Kong Nicaragua Canal Development) para la construcción de un canal de 278 kilómetros de longitud, con una anchura de entre 230 a 530 metros y 30 metros de profundidad. La obra requiere de otras infraestructuras relacionadas como aeropuertos, puertos, un ferrocarril y un enorme lago artificial. Las obras crearían 5,000 empleos directos, según el gobierno.

Este proyecto, de proporciones faraónicas, está destinado a sacar al país de la pobreza pero amenaza con provocar el peor estallido social desde la caida de Somoza.

El Acuerdo Marco entre el gobierno y la inversionista HKND establece los derechos de explotación del Canal por los próximos 50 años renovables medio siglo más. La compañía china tendrá libertad total para usar los recursos naturales del país en beneficio del proyecto. “Se le dan derechos irrestrictos de reservas de sol, agua, aire y tierra”, denuncia Maura Madrid, del Centro de Estudios Geográficos Alexander Von Humboldt.

Daños medioambientales

Hoy se llevó a cabo la marcha número once contra el proyecto, el dia después que la oposición, en minoria presentara una propuesta de ley que pretende derogar un proyecto que “viene a vender la soberanía nacional a un extranjero”, dijo el jefe del grupo parlamentario opositor, Wilmer López, tras introducir la iniciativa ante la primera secretaría del Parlamento.

Esta ONG publicó un informe que calficaba el proyecto de “inviable” por los graves daños socioambientales. El texto denuncia que el Canal afectará “irreversiblemente” a dos reservas de la biosfera y pasará por tierras comunales pobladas por indígenas. Además, causará graves daños al lago Cocibolca, la mayor fuente de agua potable del país y la región.

El presidente, Daniel Ortega, respondió a la publicación del informe con un desganado “el lago ya está contaminado”, un juicio que rebaten desde el Centro. “Hay un cierto grado de contaminación por falta de tratamiento de aguas residuales pero por falta de inversiones. El lago tiene capacidad de regenerarse parcialmente. Varios municipios se abastacen directamente y más de 1,500 pescadores viven de él”, asegura Madriz.

En 2007, al volver a la presidencia, Ortega aseguró que “ni por todo el oro del mundo venderé el lago” añadiendo que“no se debe correr el riesgo de contaminar la mayor reserva de agua potable del país y de Centroamérica”. Años más tarde justificó su cambio de parecer así: “los compañeros me fueron persuadiendo… me fueron persuadiendo y al final me convencieron”, sin mencionar nunca quienes fueron esos compañeros.

La angustia por las expropiaciones

El Centro calcula que más de 100,000 personas podrían quedar expropiadas. Y muchos temen perderlo todo a pesar que el gobierno ha repetido en múltiples ocasiones que va a pagar un precio justo. Pero aquí, nuevamente, surgen dudas.

Para empezar, la ley establece que se va a pagar sólo el valor catastral de las fincas. Es decir, todas aquella mejoras introducidas por los propietarios no se van a compensar. Además, “la concesionaria puede elegir los terrenos que quiera y el estado tiene la obligación de entregárselos”, denuncia Madriz.

Una vez se comunique la expropiación, el propietario del terreno tiene la obligación de salir en 30 días. A la concesionaria, en cambio, se le otorga un plazo de entre tres meses y diez años para pagar. Además, remata, “el gobierno no se hace responsable de ningún impago ya que considera todo el proceso un acuerdo entre privados”.

Otro aspecto que puede encender la mecha de la insurrección es que la ley especifica que sólo se pagará a los propietarios, con lo cual quedarían sin indemnizaciones todos aquellos que consiguieron sus terrenos con las reformas agrarias de finales del s XX. Por no hablar de los tierras comunales ni los territorios indígenas.

La concesionaria realizó su propio censo para decidir qué tierras le conviene más “reclamar”. “Censaron a muchas personas fuera del impacto directo del canal, una línia imaginaria de 10 kms al norte y 10 al sur por donde transcurre el Canal.

El mismo Acuerdo Marco establece que la empresa tiene derecho a iniciar cualquier sub-proyecto que “el inversionista determine que es necesaria para el desarrollo y operación de uno o más de tales sub-proyectos. En esta “caja de sorpresas”, como refiere Madriz, podrían entrar resorts turísticos o la construcción de industrias del acero o de los explosivos, unas industrias que abaratarían mucho los costes de construcción (“se necesitarán un milllón de toneladas de explosivos para abrir la ruta” dice Madriz) pero sin una utilidad clara cuando ésta termine.

Perspectivas económicas
En la presentación que hizo el gobierno del proyecto, en agosto de 2013, se aseguró que el comercio marítimo iba a crecer un 9% anual durante los próximos 20 años. El experto en transporte marítimo, Andy Lane, asegura que “hacer previsiones más allá de 12 meses nunca ha sido una ciencia exacta”. Sin embargo, nadie prevé que disminuya el tráfico marítimo, “el medio más barato, de lejos, de transportar mercancías”, asegura.

El pronóstico de Lane es positivo pero no entusiasta. “La demanda crecerá pero no de manera masiva y algunas rutas encontrarán ventajas en usar el canal de Nicaragua”. Sin embargo, considera que muchos preferirán Panamá por ser más rápido y, por tanto, barato (el 50% de los costes de transporte se los lleva el combustible).

El cálculo del experto es que el nuevo Canal le quitaría un 21% de los pasajes al de Panamá. Teniendo en cuenta los gastos de amortización de la inversión, el pronóstico de Lane es que “los beneficios para los nicaragüenses serán los puestos de trabajo. Los ingresos del estado no llegarían nunca a los 1.4 billones de $ que ingresa, anualmente, Panamá.

Aunque, una vez más, insiste, no hay la información suficiente pasa saber si el Canal será beneficioso o, por lo contrario, una infraestructura impresionante pero deficitaria, “un elefante blanco”.

El Inversionista

Otro aspecto que levanta controversia es la identidad (y fiabilidad) de los inversores. HKND es una empresa que se creó en las Islas Caimán, con sede en Hong Kong, a instancias del magnate de las telecomunicaciones Wang Jing, sin ningun tipo de experiencia en infraestructuras marinas.

Segun el director del Observatorio Chino, Xulio Ríos, “Wang lo niega pero debe tener algun tipo de ayuda del gobierno chino”. El problema, según apunta, es que Nicaragua, como muchos otros países centroamericanos, aún reconocen a Taiwan como el legítimo estado chino, un apoyo que se basa en millonaria ayudas taiwanesas al desarrollo. Pekín, por tanto, no mantiene contacto diplomático con Managua.

Para Ríos, el proyecto es importante para China. Por distintos motivos, asegura.

En lo económico, “para garantizar una mejora de la competitividad de sus productos abaratando los costes de transporte”. En lo estratégico, “al disponer de un acceso muy cerca de EUA”. También podría beneficiar la salida de materias primas de Venezuela hacia China.

En su opinión no se trata tanto de “controlar” nada sino de tener una via alternativa, un paso más en una política de construcción de una red comercial a lo largo y ancho del planeta.

Respecto a Wang, Ríos recuerda que “su empresa logró en 2012 una licencia de telefonía celular en Nicaragua gracias a las buenas relaciones con el hijo de Daniel Ortega, Laureano”. Estos vínculos con el régimen hacen desconfiar más, todavía, a los detractores del proyecto.

Y es que, en realidad, la ley no da la concesión a HKND sino a otra empresa desconocida, Empresa Desarrolladora de Grandes Infraestucturas, S.A.. Las indagaciones del Centro Humboldt solo han permitido saber que fue fundada en Nicaragua en 2013 y que no tiene ni oficinas. “Se cree que pertenece a dos abogados de Taboada y asociados”, dice Maura Madriz.

El bufete fue el asesor legal del gobierno en la negociación con HKND y es el gran desconocido de todo este proceso. “Se dice que la empresa fue aperturada con menos de 400$ de capital inicial”, revela Madriz.

Una más de las especulaciones que rodean a este proyecto enorme, opaco y decisivo para el futuro del país. Sin embargo, Ríos afirma que, desde Asia, “en general se ve como un proyecto viable y realista”.

Publicat originàriament a Diario La Prensa.

La reciente ola de niños migrantes no acompañados provocó un cambio en la estrategia de la administración Obama para contener el flujo ilegal de personas por la frontera sur. Washington apuesta por la via represiva y recupera los centros de detención para familias immigrantes. Actualmente, hay dos en marcha (Karnes y Artesia) con capacidad para 1300 personas. Un tercero, en construcción, albergará 2400 camas en Dilley (Texas). Colectivos de abogados y organizaciones por los derechos humanos han puesto, ya, el grito en el cielo.

“Es incoherente y absurdo”, afima, a Diario La Prensa, Álvaro Botero. Este abogado formó parte de la delegación oficial que, a principios de mes, visitó la frontera sur en representación de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos” (CIDH). En su listado de recomendaciones, el cierre de estas instalaciones ocupa un lugar prioritario.

“La privación de libertad debe ser una medida excepcional y de último recurso”, afirma. La delegación visitó el centro de Karnes, en Texas. Las instalaciones estaban en aparente buen estado. “Cuando anunciamos una visita, las neveras siempre están llenas. Cuando nos vamos, todo cambia” asegura.

Las estadísticas

Por “unidades familiares” la administración norteamericana entiende a colectivos de almenos dos personas de la misma familia. A pesar que el interés mediático se lo llevó la oleada de menores no acompañadas, las cifras de la Patrulla Fronteriza muestran que los centroamericanos están apostando por la emigración en familia. Entre 2013 y 2014, las detenciones de menores no acompañados crecieron un 77%. Las de “unidades familiares”, un 412%

Para la abogada especializada en inmigración Meredith Brown, todo responde a una estrategia de “escarmiento”: “quieren hacerle la vida dificil a toda Centroamérica”, asegura. Y a sus abogados, también.

Brown explica, a Diario La Prensa, que para llegar al centro de Artesia, Nuevo México, debe volar hasta Albuquerque, alquilar un coche y conducir tres horas a través del desierto. Los gastos los asume personalmente ya que sus clientes no disponen de recursos. Brown cree que no es casualidad que estos centros se estén construyendo “en medio de la nada”. Según Botero, el otro centro operativo, el de Karnes, se encuentra a “más de una hora en coche de San Antonio”. Y confirma que la respuesta más dura hacia la oleada migratoria se tomó con las “madres con hijos”.

Los abogados tienen dificultades para llegar a los recintos y para acceder a ellos. “Se les requisan ordenadores y tabletas” asegura Botero. Brown denuncia que los juicios se realizan a través de videoconferencia. “El juez está en Denver. En ocasiones, la pantalla es tan pequeña que apenas pueden verse. Es muy fácil deportar a alguien sin mirarle a los ojos”, lamenta.

Una inmigrante salvadoreña que permaneció detenida más de dos meses en el Centro de Artesia junto a sus tres hijos dijo que en estas instalaciones de Inmigración pasó los peores días de su vida. “Uno sale del cuarto y ve mujeres llorando en los corredores, en los cuartos, todo allí es muy deprimente. Estaba tan desesperada que en un momento estuve a punto de firmar la salida voluntaria y pedir que me enviaran de regreso”, contó Teresa Maravilla, de 36 años y originaria de Ahuachapán (El Salvador).

Maravilla cruzó la frontera el 7 de julio con su esposo y sus hijos, de 4, 10 y 16 años. Su marido fue enviado a un centro de detención al norte del país, mientras ella y los niños fueron remitidos a Artesia. Su particular pesadilla terminó cuando, después de solicitar asilo político y pagar una fianza de 12.000 dólares, fue liberada junto a sus hijos.

Brown considera que es ilegal imponer fianzas a los niños, aunque estas se están rebajando últimamente. En general, considera que se está vulnerando el derecho al asilo de muchos irregulares. “Hace poco gané un caso de un hondureño que estaba hostigado por las maras. Apenas podía salir de casa, ni para ir al colegio.” En Artesia, lleva el caso de una indígena guatemalteca que apenas habla español. Víctima de violencia de género en su país, de no ser por la asesoría gratuita de abogados como Brown no tendría la oportunidad de intentar acceder al derecho al asilo. “El sufrimiento de violencia doméstica o general es fundamento para pedir el asilo polítco”, recuerda. ¿Cuántos centroamericanos podrían demostrar ser víctima de esta violencia en una región considerada la más violenta del mundo si dispusieran de la asistencia legal adecuada? La respuesta asustaría a más de un miembro del Tea Party.

Reportan malos tratos

Las denuncias sobre castigos físicos y humillaciones han sido denunciadas por muchos organismos. Y no son algo nuevo. Los centros de detención para familias immigrantes ya fueron objeto de polémica en 2009 cuando la administración se vio obligada a cerrar el centro T. Don Hutto, en San Antonio, Texas.

Una denuncia de la Unión Estadounidense por las Libertades Civiles (ACLU, por sus siglas en inglés) y la Universidad de Texas documentó numerosas denuncias por malos tratos y desnutrición infantil. El informe aseguraba que a los niños se les obligaba a llevar uniforme carcelario y eran metidos en celdas con aseos a la vista. Los menores eran sometidos a tácticas disciplinarias incluyendo amenazas de no devolverlos a los padres si lloraban o hacían ruido. También se reportaron casos de malnutrición e, incluso, de bebés de menos de un año que perdían peso.

El centro estaba gestionado por Correctives Corportation of America (CCA), la mayor compañía de centros correccionales del país. CCA acaba de conseguir el contrato para gestionar el nuevo Centro de detención en Dilley (Texas) que albergará 2400 camas. La compañía declinó la invitación de Diario La Prensa a aportar información para este artículo.

En su página web, asegura que el acuerdo con la administración le hace “responsable de proveer servicios residenciales en un ambiente abierto y seguro que ofrecerá a los residente actividades al aire libre y bajo techo, calidad de vida, tiempo de estudio, consejo, actividades en grupo y accesos a servicios legales y religiosos”. Más adelante, advierten, “esta declaración de intenciones está sujeta a riesgos e incertidumbres que podrían causar que los resultados reales difieran materialmente de las declaraciones formuladas”. Entre los riegos e incertidumbres incluyen “condiciones económicas generales y de mercado, incluyendo el impacto que los presupuestos gubernamentales puedan tener en un nuestras tarifas diaria o en la ocupación”.

Otra compañía en el ojo del huracán es The Geo Group. Recientmente, la asociación MALDEF (Fondo de Educación y Defensa Legal Mexicano Americano, por sus siglas en inglés) presentó una denuncia por abusos sexuales dentro del recinto de Karnes, bajo su gestión. La administración norteamericana aseguró que investigaria a fondo sin que se hayan conocido novedades al respecto.

Lógica de libre mercado

En su informe, la CIDH cuestionaba que la detención masiva fuera larespuesta adecuada al problema de la frontera sur. Según su vicepresidente segundo, Felipe González, no hubo ninguna oleada masiva de inmigrantes, por lo que las causas del aumento del flujo en los últimos meses responde a “otras causas” y no a la ausencia de establecimientos de este tipo.

González cuestionó, además, que la llegada de las familias a centros de detención más que seguir un criterio jurídico es una “cuestión de azar” o una “lotería”, ya que depende de la capacidad del establecimiento en ese momento, es decir las camas libres que tenga.

Compañías como The Geo Group y CCA son activos “lobbystas” ydonadores de fondos para campañas. Uno de sus principales beneficiarios es el presidente de la Cámara de Representantes, John Boehner, un furibundo opositor a la Reforma migratoria que Obama prometió a la comunidad hispana y que ha pospuesto para después de las elecciones legislativas de noviembre.

Mientras el Nobel de la Paz juega a los equilbrios políticos, CCA y The Geo Group han aumentado su valor en bolsa un 140 y un 131%, respectivamente, desde su llegada a la Casa Blanca en 2009. Entonces, aún se oían los ecos del “Yes, we can”. Ahora, los latinos le llaman el “Deportador en jefe”.

Publicat originàriament a La Prensa.

Evo Morales podría convertirse, hoy, en el presidente más longevo de la historia de Bolivia. De hecho, si no lo consigue, la sorpresa sería mayúscula. Los últimos sondeos le dan una intención de voto del 59%, casi 40 puntos por encima de su principal adversario. La popularidad de Evo se fundamenta en la economía. Bolivia es el país que más crece en Sudamérica. Lo atesora una institución tan poco sospechosa de simpatizar con el socialismo de Morales como el Fondo Monetario Internacional (FMI). El organismo prevé que el país cierre el año con un aumento del 5,2% y un 5% el siguiente.

“Bolivia vive el mejor momento económico de su historia” asegura Tuffi Aré. El redactor jefe del diario “El Deber” advierte, pero, que “hay un riesgo muy serio si no se plantea un recurso productivo sostenible y diversificado”. En eso coincide con el analista Humberto Vacaflor, mucho más crítico con la gestión del presidente.

A su parecer, su gestión no tiene nada de extraordinario, simplemente coincidió con un período de subidas en el precio de los hidrocarburos. Y ve los nubarrones mucho más cerca. “El país se está endeudando demasiado”, advierte. “Lo reconoció el propio Morales en la última cumbre del G-77”. Aré añade otro punto para la reflexión: “hay una mezcla de populismo y despilfarro en las obras públicas”.

Precisamente, los dos principales clientes de las materias primas bolivianas pasan apuros económicos. Argentina se encuentra en recesión y Brasil mantiene un crecimiento muy débil. El otro gran consumidor, China, se encuentra en plena fase de desaceleración aunque siga creciendo al 7%.

Esos indicadores ya se notan en los balances. 2013 se cerró con una subida del 6,8%, más de un punto por encima. No obstante, unas perspectivas de ligera desaceleración no alarman demasiado en un país sumido históricamente en la miseria.

La conquista del este

Uno de los pocos interrogantes que encierran los comicios es, según Aré, “comprobar si Evo es capaz de conseguir la hegemonía en los nueve Departamentos”.

El objetivo principal es conquistar Santa Cruz, el histórico feudo opositor, un lugar que en 2008-09 Evo no podía casi ni pisar y donde, ahora, obtiene una intención de voto de entre el 48 y el 51% según el sondeo.

Para el periodista este cambio se debe a un entendimiento práctico entre Morales y la oligarquía cruceña: “El Presidente adoptó una política muy clara de acercamiento a las élites. Pasó de la confrontación a la negociación. Los empresarios también se dieron cuenta que no podían vencerle. Además, se dieron cuenta que las políticas de Evo no son tan socialistas como predica, que en nueve años no hubo tantos cambios”, asegura Aré. Vacaflor va más allá en este análisis. “Evo ya no propone el socialismo, terminó abrazando la ideología de los cruceños. De alguna manera, ha sido conquistado por los conquistados.

¿Hacia un narco-estado?

El aumento de las plantaciones de cocaína es otro de los motivos de preocupación. Aré reconoce que la violencia está creciendo, precisamente, en la región de Santa Cruz, que es el punto de paso hacia Brasil, uno de los principales mercados.

Según cifras que aporta el periodista, la droga mueve unos 1000 millones de dólares anuales y hay más de 20000 hectáreas de plantaciones. Morales expulsó a la DEA (Organización para el Control de la Droga) norteamericana y optó por la política opuesta a la “guerra contra las drogas”. Hasta el momento, le ha dado resultados pero Vacaflor advierte que la situación se le puede ir de las manos. “Qué pasará cuando el gobierno pierda autoridad sobre esas actividades ilegales, cada vez más poderosas?” asegura. Para el economista, la situación es grave: “Desde que Colombia cedió ante la presión de EUA, Bolivia se ha convertido en epicentro más importante de producción y distribución de droga”, y especifica “boliviana pero también peruana. El contrabando de cocaína semi-elaborada a Argentina es tan fuerte que este país se ha convertido, ya, en el tercer productor americano de droga sin tener una sola planta”.

Para Aré el problema no es tan grave todavía. Aunque admite que hay narcorrupción, extorsión y mafias asegura que “todavía estamos en el nivel de los clanes familiares, no hay cárteles”. Vacaflor, en cambio, pinta un futuro mucho más sombrío. “Un narcoestado? vamos a peor que eso. Vamos a una Somalia. Solo nos faltaba una salida al mar para tener piratas”.

La ansiada salida al mar

En abril de 2013, Bolivia presentó una reclamación en la Corte Internacional de Justicia para obligar a Chile a negociar que le ceda una salida al mar. Esta es una reivindicación que se hunde en la historia, con más de cien años de antigüedad y es la base de que ambos países solo mantengan relaciones consulares.

Vacaflor se muestra muy escéptico al respecto: “Las posibilidades son nulas. Chile ya perdió ante Perú en La Haya pero ahora hacen frente común”. Para los analistas, el litigio no tiene más motivo que llamar la atención. “Todos los presidente hablan del mar”, asegura Vacaflores. “El que lo consiga gobernará cien años”, añade Aré. Si consigue el poder en toda la tierra boliviana, el mar será el último reto de Morales.

Publicado originalmente en La Prensa.

La elección de un nuevo presidente en Brasil ha despertado un interés inusitado más allá de sus fronteras. América Latina y Estados Unidos están muy pendientes de una decisión que puede cambiar el rumbo geopolítico del país. Los brasileños elegirán entre la continuidad en el bloque del Mercosur o un mayor entendimiento con Washington. No es una decisión menor, aunque lo más previsible es que esta disyuntiva sea la que menos cuente a la hora de influir su voto. A nivel interno, el descontento se concentra en las grandes ciudades. Allí, una nueva clase media surgida a partir de las políticas sociales del expresidente Lula podría optar, irónicamente, por desalojar a su partido del poder.

La sombra de Lula

El recuerdo del ex-Presidente todavía pesa mucho. El premio, de hecho, se lo disputan dos mujeres salidas de su regazo. La actual presidenta, Dilma Roussef, sería la alumna aventajada, mientras que la opositora, Marina Silva es la hija rebelde desde que dimitió como ministra de Medio Ambiente y abandonó las filas del Partido de los Trabajadores (PT) en 2008.

Una de las dos será la Presidenta y deberá sacar al país de una situación difícil.

Futuro incierto

Los indicadores reflejan el fin de una época de fabuloso crecimiento. Las discrepancias se centran en establecer si es un fin de ciclo definitivo o un frenazo pasajero. El país se encuentra en recesión técnica tras registrar dos trimestres de crecimiento negativo. Aún y así, la previsión del PIB para 2014 sigue siendo positiva, aunque sea un tímido 0.3%. Aquel 7.5% con que cerró 2010 aparece muy lejano ya.

A los economistas, no obstante, les preocupa más la tasa de inflación. Las proyecciones auguran que puede cerrar el año en el 6.3% a solo dos décimas del límite que tolera el Banco Central y lejos del objetivo (4.5%) que se marcó el Gobierno. La celebración del mundial de fútbol, en este sentido fue perjudicial porque disparó los precios, aparte de minar la moral colectiva. Ante esta situación, el Banco Central elevó las tasas de interés encareciendo el crédito.

Los más perjudicados, las nuevas clases medias, la llamada clase C, aquellos 30 millones que Lula sacó de la pobreza y, que ahora, olvidada el hambre, reclaman mejores servicios con los impuestos que pagan.

Debate abierto

La economía es la gran arma contra la Presidenta. Ella defiende que la situación no es tan mala. Tiene indicativos que la apoyan, como la tasa de desempleo que, en agosto, registró su punto más bajo de los últimos trece años ese mes, un 5%. La tasa, no obstante, ha crecido unas décimas desde junio, cuando se situó en el 4.9%.

La situación sería preocupante para cualquier gobernante, pero a Dilma parece que las elecciones le llegan en el momento adecuado.

“La economía está mal, pero no es algo que se viva en el día a día”, asegura a Diario LA PRENSA el analista Thiago de Aragao. El consultor asegura que los efectos de esta situación la está notando principalmente la clase empresarial, el gran apoyo de la candidata opositora, Marina Silva, pero que aún no ha llegado al pueblo. Eso podría beneficiar las aspiraciones de Roussef.

Descontento desenfocado

El país ha vivido tres estallidos de descontento popular en el último año y medio. Los disturbios dieron la vuelta al mundo, pero la Presidenta sigue siendo la favorita.

De Aragao descarta que el movimiento tenga influencia: “Las protestas fueron intensas, pero también ambiguas, desordenadas, no iban específicamente contra Dilma, sino contra el sistema”. Un sistema que, irónicamente, no conoce la mayoría de los ciudadanos.

“Hasta el nivel medio-alto no se tiene una idea clara de las relaciones entre el Parlamento, el judicial, etc.”, añade. Una afirmación que sorprende en un país adonde el voto es obligatorio.

El analista Juan Manuel Karg coincide en que ese momento “ya pasó” y considera que el Partido de los Trabajadores ha sabido manejar las peticiones de los movimientos sociales.

Estos se han centrado en la tan anhelada Reforma Política, un cambio en las leyes que deciden la representatividad de las fuerzas políticas en un sistema, efectivamente complejo, con hasta 25 partidos en el Parlamento, con los que hay que pactar y, por tanto, tener contentos. Este sistema es considerado como uno de los males del país y la causa principal de la corrupción.

De momento, han conseguido 7.8 millones de firmas y las dos candidatas principales les han dado su apoyo. De Aragao no cree, no obstante, que el éxito de la iniciativa dependa de esta buena voluntad: ”El Parlamento es más influyente que el Presidente. Esta lógica ya va en contra de la reforma porque para aprobarla se necesita el acuerdo de los partidos que iban a sufrir con ella”.

El caso Petrobras

Otro factor a tener en cuenta de aquí a la presumible segunda vuelta, el 26 de octubre, es el alcance del llamado caso Petrobras. La principal compañía del país, semipública, está siendo investigada por el que parece ser un gigantesco caso de corrupción.

Hasta 50 diputados de la mayoría gubernamental ya han sido implicados y el reciente pacto a que ha llegado la Fiscalía con el imputado principal hacen prever revelaciones muy jugosas. Ayer una revista filtró que la campaña de Roussef se podría haber financiado con fondos desviados de la petrolera, acusaciones negadas de inmediato por la candidata. Pero de Aragao duda, también, que este caso afecte a la elección: “La corrupción en Brasil existen desde la época que el mundo no tenía interés en las elecciones de Brasil. Ahora el mundo descubre los casos de corrupción y piensa que esto es capaz de cambiar la dirección, no lo es. La sensación es que todos los partidos son corruptos e ineficientes”.

El escándalo Petrobras -en efecto- salpica también al excandidato opositor Eduardo Campos, fallecido en un accidente de avioneta al principio de la campaña. Su sustituta, Marina Silva, no ha utilizado esa carta de manera insistente.

Brasil en el mundo

A nivel interno se da por hecho que la elección no comportará cambios radicales. A pesar de los nubarrones económicos, las dos candidatas se han comprometido a mantener los programas sociales iniciados en la era Lula, si bien Silva ha ido aumentando el compromiso en función de su caída en las encuestas.

Es en la política exterior donde se pueden esperar más cambios en función del vencedor. “Marina pretende cambiar la orientación internacional de Brasil” advierte Juan Manuel Karg. Una orientación que también data de los tiempos de Lula. El exmandatario se alejó de la órbita de Washington e integró al país en el bloque de las potencias emergentes, las llamadas Brics. En el aumento de las exportaciones a China está buena parte de las claves del boom económico del país, pero Silva, respaldada por el empresariado, quiere volver a la senda anterior.

Para Karg, “el punto fundamental es el Mercosur”. Una eventual salida del país de esta alianza supondría una estocada mortal al proyecto. “Brasil no puede salir del Mercosur, es su principal socio, la cara visible”, añade.

Un país segmentado

El último sondeo publicado ayer refleja un repunte en la intención de voto a la presidenta, Dilma Roussef, que captaría el 40% de los sufragios. Su contrincante, Marina Silva, se estaría deshinchando, cayendo hasta el 27%. En tercer lugar, el conservador Aécio Neves, con un 18%, puede ser decisivo en la segunda vuelta.

Por regiones se observa que Roussef arrasa en las regiones del noreste.

Allí se registraron los mayores logros sociales en la época de Lula y allí es donde se concentra el grueso de los que todavía necesitan de las ayudas. Las voces más críticas añadirían que allí es donde se concentran los que se han acostumbrado a vivir de esas ayudas. Sea como sea, Silva también está perdiendo apoyo en su feudo, las grandes ciudades. El PT reaccionó y puso toda la maquinaria en marcha. En ese contexto, los once minutos diarios de televisión que dispone Dilma han sido decisivos en la remontada final ante una Marina con menos de tres. El PT ha sabido atizar las dudas sobre si la oposición mantendría las ayudas sociales. Silva se ha visto obligada a virar el discurso ideológico, pero no ha frenado su caída, tan fulgurante como lo fue su ascenso.

El pulso se dirime entre los que piden más y los que tienen claro que están mucho mejor que hace una década.

Publicat orignàriament a La Prensa.

El president de Bielorússia aprofita el conflicte d’Ucraïna per reivindicar-se com a líder regional fiable. El règim bascula entre la dependència econòmica de Rússia i la necessitat de marcar distàncies per sobreviure.

Durant mesos s’ha especulat sobre un contagi de la inestabilitat d’Ucraïna a Bielorússia. Ara mateix, però, la sensació és que el règim d’Aliaksandr Lukaixenko n’ha tret profit, a nivell intern i extern. Des de l’esclat del conflicte, el president ha guanyat 10 punts de popularitat i alguns inversors comencen a apreciar les garanties d’estabilitat que ofereix. Dijous, Minsk va exercir d’amfitrió en les negociacions entre russos i ucraïnesos. La consolidació del paper de mediador seria una oportunitat magnífica per rentar la imatge d’un règim que, durant anys, ha estat qualificat com “l’última dictadura d’Europa”.

Lukaixenko acaba de complir dues dècades al poder i, aparentment, res li impedirà una quarta reelecció l’any vinent. L’oposició és insignificant tant per la repressió governamental com per la incapacitat d’unir esforços. La ciutadania es resigna a la manca de llibertats per por al KGB però conscient, també, que gaudeix del major nivell de vida conegut mai al país.

La situació, però, és lluny de ser idíl·lica. L’enèsim crèdit rus ha permès salvar la moneda d’una nova devaluació. La inflació se situarà, enguany, al voltant del 16%. El govern ho ven com un èxit i ho és si es compara amb les dades de 2011 i 2012 (50-60%, la més alta del món). Amb tot, l’economia creixerà, enguany, un 0,9 % segons l’última estimació (a la baixa) de l’FMI.

L’analista Yauheni Preiherman assegura que si el país no ha col·lapsat és per l’ajut de Rússia: “entre crèdits i subvencions energètiques, suposa un 15% del PIB”.

L’economista Siarhei Bohda, en canvi, evita el catastrofisme: “Tenim l’oportunitat de gaudir d’energia barata. Per què no ho hauríem d’aprofitar?”. Sigui com sigui, la necessitat de reformes és un clam generalitzat al país.

El rumb incert de les reformes

En una enquesta recent, el 75% reclamava canvis en la política econòmica si be no hi ha quòrum en la direcció. El 33% vol obrir-se al mercat mentre que el 43% aposta per un major control estatal. Per a Preiherman aquest és el gran problema del sistema: “El 80% de la producció està controlada per l’estat. Això ens fa ser poc competitius”. Un segon mal: “els sous són massa alts”.

El salari mitjà gairebé dobla l’ucraïnès i és superior a membres de la UE com Bulgària. “L’any passat, els sous augmentaren un 10-15% mentre que la productivitat només ho feia un 2%. Però el govern havia de compensar la crisi de 2011 i va inflar els sous”. El resultat ha estat negatiu per a la balança comercial ja que el consumidor prefereix productes estrangers, “de millor qualitat”.

Lukaixenko va introduir mesures proteccionistes el mes d’Abril. Recalcant la necessitat de “desenvolupar el mercat intern” va imposar aranzels prohibitius a certs productes. La mesura afectava, principalment, les importacions d’Ucraïna, amb qui ha mantingut una mini guerra econòmica que s’està resolent. A la vegada, Minsk s’ha negat a trencar relacions comercials amb Kíev, tal com li exigia Moscou. Els analistes donen per fet que Bielorússia acabarà fent de “pont” entre els productes russos i ucraïnesos. “Ja ho vam fer el 2008 amb el vi de Geòrgia”, assenyalen.

L’enigma de la Unió Eurasiàtica

Aquestes tensions aparentment contradictòries estan amplificades per la entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el 2015. En el marc de la integració, Moscou pressiona Minsk per què privatitzi industries en benefici d’oligarques afins al Kremlin. Lukaixenko busca alternatives i el Setembre s’inaugurarà el primer fòrum d’inversions EUA-Bielorússia. L’opció de sobreviure sense la tutela de Moscou, però, és inviable econòmica i socialment.

Una enquesta recent assenyalava que només el 14% dels bielorussos defensaria el país amb les armes davant una eventual invasió russa i el 47 % “intentaria adaptar-se”. En cas de conflicte, la batalla de la propaganda estaria perduda per què els mitjans russos tenen més audiència que els locals. Res fa pensar en una caiguda del règim però s’acaba d’endurir la legislació antiterrorista. I s’ha comentat molt que, en el Dia de la Independència, Lukaixenko s’adrecés al poble en bielorús, per primera vegada en 20 anys.

 

Publicat originàriament a Diari Ara.

L’annexió de Crimea per part de la Federació Russa ha situat la península del mar Negre en el centre de l’atenció mediàtica internacional. Fa escassament dos mesos, però, les preocupacions de Vladimir Putin estaven centrades en la regió del Caucas Nord, històricament la més inestable del país. Els atemptats de Volgograd i la imminència dels Jocs de Sotxi van encendre les alarmes del Kremlin però ara la zona manté una calma aparent. A Catalunya, la Lliga pels Drets dels Pobles manté, des de 2005, una campanya de sensibilització per informar del que succeeix a Txetxènia, una de les repúbliques que integren la regió. La coordinadora, Marta Ter, adverteix que el Caucas seguirà donant maldecaps a Moscou els anys a venir.

Pot afectar la inestabilitat generada a Ucraïna al Caucas Nord,  una zona generalment inestable?

Jo crec que políticament no afectarà perquè la gent d’allà té molt assumit que no hi ha res a fer. Si avui dia hi hagués un referèndum d’independència, per exemple, a Txetxènia, el resultat no reflectiria la realitat, perquè no es faria en condicions ni de transparència electoral ni de seguretat per l’elector.

En les darreres  eleccions presidencials, el 2012, segons el resultat oficial, el 99.76% dels txetxens van votar per a Putin. El director d’un important organisme de drets humans em va assegurar que abans de començar a votar ja hi havia urnes plenes de vots. No és que manipulessin el recompte, és que van canviar les urnes.

I no es tem una revifada del sentiment independentista a la regió arran dels darrers esdeveniments?

No, pel que t’he comentat. Ara no tenen marge de maniobra política. I respecte a Crimea, els governs d’aquestes repúbliques (controlats des de Moscou) van ser els primers a enviar-hi ajuda humanitària quan en realitat, econòmicament estan molt pitjor! Els líders de Txetxènia, el Daguestan, Ingúixia, Kabardino-Balkària… tots van començar a enviar camions, i com més grans millor! Tot per demostrar lleialtat al Kremlin. També van obligar als seus funcionaris a donar una jornada del seu sou per destinar-lo a ajudar a Crimea. Òbviament, van dir que era una ajuda voluntària però si algú s’hi hagués negat…

O sigui, que Putin ho té tot ben lligat…      

Tots els líders de les repúbliques del Caucas Nord pertanyen a Rússia Unida, el partit de Putin. Han estat designats directament des de Moscou. O sigui, que sí, ho té ben lligat.

L’únic que pot afectar és que la insurgència armada jihadista que ara mateix opera al Caucas Nord (l’Emirat del Caucas) pugui penetrar entre els tàtars de Crimea. A Kavkazcenter.com, per exemple, la web “oficial” de l’Emirat del Caucas, ja s’aprecia un augment de les informacions sobre  els tàtars. En parlen com els nous musulmans que entraran a formar part de la Federació Russa i que seran trepitjats per Moscou, tal com ja va passar en època de Stalin.

D’altra banda, entre els tàtars de Crimea ja hi ha una minoria jihadista que està lluitant a Síria. I a Síria hi ha un batalló de txetxens molt actiu, així que possiblement ja s’hagin establert vincles entre ells. Per tant, si Putin no actua de manera intel·ligent, respectant els drets dels tàtars, és probable que es creï un sentiment de greuge i que aquest es canalitzi a través del terrorisme jihadista contra Moscou.

De moment, els ha garantit els drets lingüístics…

Sí, en el seu discurs va parlar dels tàtars, va recordar la seva deportació amb Stalin, i va prometre rehabilitació del poble tàtar i que hi hauria tres llengües oficials a Crimea: el rus, l’ucraïnès i el tàtar.

Les paraules hi són, però aquella gent està molt escarmentada. Els tàtars de Crimea van ser deportats en massa, igual que altres poblacions del Caucas Nord, el 1944. I només van poder tornar el 1989 a la seva terra. Les xifres assenyalen que un de cada tres tàtars va morir durant la deportació i durant els primers mesos a l’exili. Això és una bestialitat. I és lògic que després d’haver passat, com a poble, per una experiència tan traumàtica, sentin a parlar de tornar a formar part de Rússia i se’ls posin els pèls de punta.

Ara esperem que Putin faci servir polítiques integradores, que els rehabiliti, i que el terrorisme no arreli. Si no, aquí sí que veig una font d’inestabilitat important.

El mateix dia que Putin signa l’annexió de Crimea es dóna a conèixer la mort del líder de l’Emirat islàmic, Doku Umàrov. Com pot afectar el canvi de líder?

Ja fa mesos que és mort. Les primeres alarmes van saltar el gener, abans dels jocs de Sotxi. Els serveis secrets txetxens van interceptar un USB de la insurgència en què es parlava de la mort d’Umàrov i discutien sobre qui podria ser el següent líder del grup. Ara la seva mort s’ha fet oficial, però ja se sospitava.

Des de llavors sembla que ja no hi ha tants atemptats…

Segurament ja era mort abans dels atemptats de Volgograd. Això vol dir que la cosa continua igual. Si durant els últims dos mesos s’han produït menys atemptats, ha estat perquè els serveis secrets russos han fet una molt bona feina convertint tota aquella zona en un fortí, i controlant la insurgència de ben a prop. Havien de fer-ho si volien tenir uns Jocs Olímpics segurs.

Però em temo que quan abaixi altra vegada el nivell de seguretat probablement els atemptats tornin, hi hagi l’ Umàrov o no. L’emirat del Caucas ja estava molt atomitzat. En realitat, actua com un paraigua que agrupa diferents jamaats armades. Cadascuna funciona en el seu territori de forma gairebé independent, i és quan hi ha un atemptat important fora de la regió que l’anuncia el líder, fins ara Umàrov.

Com s’estructuren?

Els jihadistes han dividit la zona del Caucas Nord en 5 vilaiats (vénen a ser províncies): Daguestan, Txetxenia, Inguixia, un que engloba Kabardino-Balkaria i Karatxai i un darrer a Adiguèsia. En cada una d’elles hi opera una jamaat armada amb el seu propi emir “regional”. I, per sobre de totes elles, hi ha l’Emirat del Caucas amb el seu Emir. Ara mateix, la jamaat més potent  és la del Daguestan. Possiblement per això el nou líder, Abú Mukhamad, és del Daguestan.

Daguestan és la república més perillosa?

Només has de mirar les xifres de víctimes mortals que provoca el conflicte al Caucas Nord: gairebé la meitat són d’allà.

I Txetxènia? Les notícies que arriben parlen de la construcció de la mesquita més gran d’Europa, d’avingudes, hotels… És esbiaixada la informació que ens n’arriba?

Jo hi vaig anar fa un parell d’anys, i sí, és cert que s’hi ha dut una gran tasca de reconstrucció. Realment, ara, tenen bones carreteres, enllumenat públic, aigua corrent. Això fins i tot a pobles de les muntanyes on mai n’havien tingut. En aquest sentit, s’ha fet una bona feina i tota la gent, fins i tot els qui estan en contra de Kadírov, el president, ho reconeixen.

Pensa que la capital, Grozni, la comparaven amb Dresde en acabar la guerra pel nivell de destrucció. I ara és una ciutat nova, gairebé no es perceben restes de la guerra, sobretot al centre. Has de recórrer barris residencials perifèrics per trobar cases abandonades on s’observa l’impacte de bombes. S’hi han construït obres faraòniques: la mesquita més gran d’Europa; un centre d’oci pràcticament buit de clientela perquè la butxaca no està per massa divertiments; un hipòdrom i l’estadi de futbol del Terek, on la selecció de Brasil 2002 va jugar-hi un partit amenitzat per Enrique Iglesias; i un “business-center” amb gratacels i un hotel de 5 estrelles que sempre està buit, i que la Fura dels Baus va inaugurar el 2011, junt amb Hillary Swank i Steven Seagal, per l’aniversari de Ramzan Kadírov.

S’hi viu bé, llavors?

Grozni és una ciutat estranya perquè tot és molt nou i gairebé no hi ha ningú pel carrer. No és una ciutat normal. Hi ha homes amb kalàixnikov per tot arreu, amb diferents bandes de colors. Uns són els homes de Kadírov, uns altres del ministeri de l’interior… ja no saps ni qui és de qui però sí que veus molts homes uniformats amb armes pel carrer.

També hi ha molta corrupció, per sobre, fins i tot, dels estàndards russos, que ja són prou alts. Si tu vols treballar com a conductor d’autobús, primer hauràs de pagar dos mesos del teu sou i llavors depèn, perquè si el que està per sobre li interessa tornar a cobrar et farà fora i contractarà un altre que li haurà de pagar. Qui està a la vora dels qui ostenten el poder,  viu molt bé. Qui no, s’arrisca a no poder treballar, a tenir problemes amb la policia, etc.

Llavors, el poble encara no ha aixecat el cap d’ençà de la guerra?

Moscou fa servir bàsicament dues estratègies al Caucas nord. Una és ma dura. L’altre abocar-hi molts diners. La ma dura, què fa? Quan s’utilitza de forma indiscriminada (que passa sovint), genera més radicalització i nous joves se’n van a les muntanyes per unir-se a la insurgència. Els diners, què fan? Que les elits siguin totalment corruptes, que tinguin els seus cercles d’influència i que tots aquests siguin riquíssims. I que una part molt ínfima dels diners públics que surten dels pressupostos de Moscou realment arribi a la població.

Tot això és responsabilitat del president, Ramzan Kadírov?

Ell no deixa de ser un titella de Moscou, com la resta de presidents de les altres repúbliques del Caucas Nord. Però és l’únic que té cossos de seguretat que se li subordinen només a ell, i no al Kremlin. En totes les repúbliques norcaucàsiques, Moscou hi té agents de l’Interior i de l’FSB que no són locals, sinó enviats des del centre. A Txetxènia no. Kadírov té un exèrcit de 20.000 homes armats que només responen a ell.

I com governa?

És el responsable d’una dictadura molt fèrria. Un exemple: el dia del poble txetxè se celebrava el 23 de febrer perquè aquell dia de 1944 va començar la deportació del poble txetxè a l’Àsia Central per ordre de Stalin. Però Kadírov va decidir que la festivitat se celebri el 10 de maig, coincidint amb el dia que van assassinar el seu pare.

A mitjans de febrer d’aquest any, fent cas omís de la decisió de Kadírov, a la Biblioteca de Grozni un filòsof txetxè, Ruslan Kutaev, va fer una xerrada sobre la deportació. Dos dies després l’empresonaven, acusant-lo falsament de possessió de droga. I el torturen… dos ministres en persona!

Dos ministres?

Sí, així ho ha denunciat el mateix Kutaev a membres de l’ONG “Comitè contra la Tortura” i ara Amnistia Internacional s’està fent ressò del seu cas. Kutaev va explicar, exactament, que no podia assegurar quin dels dos ministres li estava posant corrent elèctrica pel cos perquè anava perdent el sentit a estones.

Denúncies com aquesta són bastant habituals. Hi ha un cosí de Kadírov, Adam Delimkhànov, ex vicepresident de Txetxènia i actualment diputat de “Rússia Unida” a la Duma de Moscou, que la policia de Dubai va acusar formalment de matar insurgents en el seu territori el 2009. I no va passar res. La Interpol el buscava, però no va haver ni de dimitir del seu càrrec de diputat. Són dinàmiques molt greus que accentuen la impunitat dels poderosos.

Quin nivell…

Sí, per no parlar de la megalomania de Kadírov, que pot arribar a extrems ridículs. Hi va haver un any en què l’inici del Ramadà coincidia amb l’aniversari de la seva mare. Doncs a Txetxènia, aquell any, el Ramadà va començar dos dies després que a la resta del món musulmà.

A les altres repúbliques també hi ha personatges d’aquest calibre?

L’únic polític que gaudeix d’aquesta carta blanca al Caucas Nord és Kadírov. Els altres no. És més, poc abans dels jocs olímpics de Sotxi, van canviar dos presidents, el del Daguestan i el de Kabardino-Balkaria. Segons Crisis Group i Memorial, sembla que un dels principals motius pels quals van canviar el president del Daguestan era perquè intentava dialogar amb la insurgència. Havia obert una oficina de rehabilitació per facilitar el pas dels insurgents a la vida civil. Un programa que realment havia aconseguit un petit descens de la violència.

El nou president, s’ha de suposar que seguint les ordres de qui l’acaben de col·locar, ha tancat tots aquests programes i ha tornat a instaurar la mà dura. Sobretot amb els salafistes. Tots, els pacífics també. Darrerament es dediquen a organitzar batudes a les mesquites “no tradicionals”.  Se’ls enduen a comissaria i després hi ha denuncies d’abusos. I d’aquesta manera, els pacífics es van radicalitzant…

Creus que ho fan conscientment?

Mira, molta gent d’allà que coneix bé el tema diu que els interessa que continuï el conflicte perquè els alts comandaments policials i els serveis secrets en treuen diners. Fa poc Novaya Gazeta, el diari on escrivia Anna Politkovskaïa, la periodista assassinada, publicava un article on es descrivia com hi ha policies que es dediquen a inflar el cap als joves per què agafin les armes i pugin al bosc. I llavors, quan el policia ha de buscar terroristes, ja sap on trobar-los. I així, va guanyant punts i galons.

Entre la població civil s’han curat ja les ferides de la guerra?

Vaig observar molta diferència entre els homes i les dones. Les dones volen oblidar-se de la política i viure en pau, tot i les ferides obertes. Els homes, en canvi, no volen oblidar. Són conscients que ara no poden fer res però el pensament general és que algun dia tornaran a prendre les armes, encara que sigui la següent generació.

Ha empitjorat la situació de les dones arran de l’auge islamista?

L’assassinat d’honor encara és vigent. Només per una sospita d’infidelitat es pot matar una dona. Se l’enterra i ningú diu res, gairebé cada família té un cas d’aquests. Eventualment, això també afecta els homes. Em van parlar del cas d’un noi, un drogoaddicte. Anava per les cases demanant diners fins que la família el va matar. Ho justifiquen dient que el noi un dia podria matar algú desencadenant el mecanisme de la venjança de sang. Abans d’arriscar-se prefereixen matar-lo ells mateixos. Això m’ho va explicar algú que feia 10 anys que vivia als EUA. I ho trobava normal.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.