Soldats israelians a la frontera amb la franja de Gaza / Israeli Defense Forces
Israel utilitza el conflicte amb els palestins com a eina de promoció per als seus productes militars. Aquesta és una de les conclusions de l’informe “Defensa, seguretat i ocupació com a negoci” presentat la setmana passada, a Barcelona. L’informe estableix que Israel exporta un 75 % de la seva producció militar, un flux comercial indispensable per assegurar el cost de mantenir l’ocupació dels territoris palestins. Els productes israelians gaudeixen de gran acceptació en el mercat de les armes, ja que els compradors ja coneixen la seva efectivitat. Així, la marca “tested in combat” suposa una espècie de garantia de qualitat sobre la qual els productes israelians s’asseguren un prestigi i, per tant, un major volum de contractació.
La indústria militar suposa el 20 % del total de les exportacions d’Israeli dóna feina a unes 150.000 famílies. Són dades que apareixen al documental The Lab, estrenat l’any passat i que aporta més llum sobre els negocis ocults darrere l’ocupació palestina. Segons afirma el director del documental, Yotam Feldman: “Quan els clients es reuneixen amb empreses israelianes no estan interessades en l’enginyeria sinó en l’experiència. Volen el míssil que es va disparar a la darrera operació a Gaza o el rifle que es va utilitzar en la darrera incursió a Cisjordània”.
Segons el periodista israelià, hi ha una estreta relació entre els alts càrrecs militars i la indústria, un sistema de portes giratòries similar al que s’estableix a Espanya entre la classe política i les companyies elèctriques. Entre les personalitats amb interessos a la indústria armamentística hi ha l’ex ministre d’afers exteriors Shlomo Ben Ami o l’ex titular de justícia Yossi Beilin. Potser el cas més escandalós sigui el d’Ehud Barak. L’ex ministre de Defensa manté una estreta relació amb Mickey Federman, propietari d’Elbit, la principal companyia d’armament israeliana. “Aquesta companyia és especialista en mètodes avançats de guerra asimètrica, precisament el tipus de guerra que Barak ha dut a terme a Gaza els darrers anys”, assegura en una entrevista.
Europa i els EUA, competidors i aliats
Israel exporta a un centenar de països arreu del món. La meitat de les vendes se’n van a Àsia, sent l’Índia el client principal. Europa i els Estats Units, tot i no ser clients principals, sí que són un element clau en l’engranatge que possibilita la viabilitat de l’entramat militar israelià.
Israel és el país no europeu més actiu en el Programa de la Unió europea sobre Seguretat, amb un pressupost de 1400 milions d’ euros. Forma part del setè programa marc de R + D conegut com a FP7. L’FP7 és el segon finançador més important de la investigació acadèmica a Israel. El país hebreu obté el 25 % del total de fons assignats a països no membre. El segon, Noruega, s’endú la meitat. Aquesta col·laboració, a més, garanteix a l’estat hebreu accés als resultats de totes les investigacions efectuades a Europa.
Un altre punt clau és que l’OTAN ofereix a Israel accés als estàndardsque nega a altres països no aliats. Els productes militars incorporen alta tecnologia desenvolupada per part de molts fabricants de diversos països. Aquests productes han de respectar els estàndards d’interoperabilitat que requereixen les estructures militars. Sense aquest accés, la indústria militar israeliana no tindria tanta força. Això es permet encara que Israel sigui un dels majors competidors de la indústria militar europea i que ha incomplert nombrosos directives europees. El tracte de favor, de fet, converteix Israel en un membre de facto de l’Aliança Atlàntica.
El paper de l’estat espanyol
L’informe continua la tasca iniciada, el 2009, en un estudi sobre les exportacions d’armes d’Espanya a Israel. En aquest nou text, es constata que les relacions comercials entre ambdós països s’han enfortit aquests anys. Espanya, a més, actua com a porta d’entrada dels productes israelians a Llatinoamèrica. Un alt càrrec israelià, de fet, assegurava que empreses espanyoles tenen interès a associar-se amb les israelianes. Un cas emblemàtic és el d’Indra i Rafael. Aquesta darrera és la responsable de la fabricació, entre molts d’altres productes, dels míssils Spike, emprats durant l’operació “Plom fos” a la franja de Gaza.
Actualment, almenys 31 projectes de l’ FP7 compten amb participació conjunta hispano-israeliana. Un d’ells, per exemple, és el projecte CAPER. Dedicat a la lluita del crim organitzat a través de l’extracció massiva de dades d’Internet. Hi contribueixen els Mossos d’esquadra, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Ministeri de Seguretat Pública d’Israel, entre d’altres.
Tot fa pensar que aquesta relació s’enfortirà, especialment en el camp de la seguretat privada. Les perspectives de privatització de serveis de seguretat (especialment en els centres penitenciaris) i les expectatives de majors facilitats apunten a una relació comercial més sòlida.
En aquest camp, destaquen els cursos que ofereix la companyiaGuardian Homeland Security, empresa que compta entre els seus clients amb els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, l’Ertzaintza, l’Exèrcit de Terra i el Cos Nacional de Policia. Les seves tècniques també s’anuncien com “tested in combat”.
Universitats col·laboracionistes
El darrer punt de l’informe te a veure amb el paper de les universitats en el desenvolupament de la industria de l’armament. La conclusió és clara: la seva col·laboració és necessària i imprescindible per a l’ocupació i estan profundament implicades en la R + D militar i armamentística.
Mai cap universitat ha expressat cap oposició (ni tan sols simbòlica) a les polítiques israelianes envers els palestins. Un dels centres més emblemàtics, la universitat de Tel Aviv ha col·laborat en almenys 55 projectes tecnològics, entre ells la investigació de l’electroòptica de míssils. De fet, les mateixes instal·lacions es troben situades sobre les runes de l’antic poblat de Sheikh Muwanis, arrasat el 1948. En la visita que va efectuar el president de la Generalitat, Artur Mas, el novembre de 2013, aquest centre va signar un conveni de col·laboració amb el Departament d’Universitats i Investigació. En la mateixa visita, laUniversitat de Vic també va establir llaços amb institucions israelianes.
L’activista i poeta Rafeef Ziadah va ser l’encarregada de presentar l’informe, a Barcelona. En el seu discurs va fer referència a aquesta visita del president Mas on va assegurar que Israel era un model per a Catalunya. Es va mostrar decebuda per aquestes paraules i va afirmar que “Israel és un model en la repressió dels civils i això és el que exporta al món. És això el que mereixen els catalans?”.
Ziadah, una de les responsables de la campanya BDS (Boicot, Desinversions, Sancions) va fer una crida a augmentar la pressió sobre les institucions que col·laborin amb un estat que es lucra infligint patiment a la població palestina. “Malauradament”, va dir, “els governs no acostumen a canviar d’opinió per iniciativa pròpia”. En aquest sentit, va assegurar que l’any passat es van aconseguir èxits significatius, destacant que bancs europeus han accedit a no invertir en bancs israelians que financen els assentaments il·legals a Cisjordània.
Sense Full De Ruta 