Archive for the ‘Euràsia’ Category

L’annexió de Crimea per part de la Federació Russa ha situat la península del mar Negre en el centre de l’atenció mediàtica internacional. Fa escassament dos mesos, però, les preocupacions de Vladimir Putin estaven centrades en la regió del Caucas Nord, històricament la més inestable del país. Els atemptats de Volgograd i la imminència dels Jocs de Sotxi van encendre les alarmes del Kremlin però ara la zona manté una calma aparent. A Catalunya, la Lliga pels Drets dels Pobles manté, des de 2005, una campanya de sensibilització per informar del que succeeix a Txetxènia, una de les repúbliques que integren la regió. La coordinadora, Marta Ter, adverteix que el Caucas seguirà donant maldecaps a Moscou els anys a venir.

Pot afectar la inestabilitat generada a Ucraïna al Caucas Nord,  una zona generalment inestable?

Jo crec que políticament no afectarà perquè la gent d’allà té molt assumit que no hi ha res a fer. Si avui dia hi hagués un referèndum d’independència, per exemple, a Txetxènia, el resultat no reflectiria la realitat, perquè no es faria en condicions ni de transparència electoral ni de seguretat per l’elector.

En les darreres  eleccions presidencials, el 2012, segons el resultat oficial, el 99.76% dels txetxens van votar per a Putin. El director d’un important organisme de drets humans em va assegurar que abans de començar a votar ja hi havia urnes plenes de vots. No és que manipulessin el recompte, és que van canviar les urnes.

I no es tem una revifada del sentiment independentista a la regió arran dels darrers esdeveniments?

No, pel que t’he comentat. Ara no tenen marge de maniobra política. I respecte a Crimea, els governs d’aquestes repúbliques (controlats des de Moscou) van ser els primers a enviar-hi ajuda humanitària quan en realitat, econòmicament estan molt pitjor! Els líders de Txetxènia, el Daguestan, Ingúixia, Kabardino-Balkària… tots van començar a enviar camions, i com més grans millor! Tot per demostrar lleialtat al Kremlin. També van obligar als seus funcionaris a donar una jornada del seu sou per destinar-lo a ajudar a Crimea. Òbviament, van dir que era una ajuda voluntària però si algú s’hi hagués negat…

O sigui, que Putin ho té tot ben lligat…      

Tots els líders de les repúbliques del Caucas Nord pertanyen a Rússia Unida, el partit de Putin. Han estat designats directament des de Moscou. O sigui, que sí, ho té ben lligat.

L’únic que pot afectar és que la insurgència armada jihadista que ara mateix opera al Caucas Nord (l’Emirat del Caucas) pugui penetrar entre els tàtars de Crimea. A Kavkazcenter.com, per exemple, la web “oficial” de l’Emirat del Caucas, ja s’aprecia un augment de les informacions sobre  els tàtars. En parlen com els nous musulmans que entraran a formar part de la Federació Russa i que seran trepitjats per Moscou, tal com ja va passar en època de Stalin.

D’altra banda, entre els tàtars de Crimea ja hi ha una minoria jihadista que està lluitant a Síria. I a Síria hi ha un batalló de txetxens molt actiu, així que possiblement ja s’hagin establert vincles entre ells. Per tant, si Putin no actua de manera intel·ligent, respectant els drets dels tàtars, és probable que es creï un sentiment de greuge i que aquest es canalitzi a través del terrorisme jihadista contra Moscou.

De moment, els ha garantit els drets lingüístics…

Sí, en el seu discurs va parlar dels tàtars, va recordar la seva deportació amb Stalin, i va prometre rehabilitació del poble tàtar i que hi hauria tres llengües oficials a Crimea: el rus, l’ucraïnès i el tàtar.

Les paraules hi són, però aquella gent està molt escarmentada. Els tàtars de Crimea van ser deportats en massa, igual que altres poblacions del Caucas Nord, el 1944. I només van poder tornar el 1989 a la seva terra. Les xifres assenyalen que un de cada tres tàtars va morir durant la deportació i durant els primers mesos a l’exili. Això és una bestialitat. I és lògic que després d’haver passat, com a poble, per una experiència tan traumàtica, sentin a parlar de tornar a formar part de Rússia i se’ls posin els pèls de punta.

Ara esperem que Putin faci servir polítiques integradores, que els rehabiliti, i que el terrorisme no arreli. Si no, aquí sí que veig una font d’inestabilitat important.

El mateix dia que Putin signa l’annexió de Crimea es dóna a conèixer la mort del líder de l’Emirat islàmic, Doku Umàrov. Com pot afectar el canvi de líder?

Ja fa mesos que és mort. Les primeres alarmes van saltar el gener, abans dels jocs de Sotxi. Els serveis secrets txetxens van interceptar un USB de la insurgència en què es parlava de la mort d’Umàrov i discutien sobre qui podria ser el següent líder del grup. Ara la seva mort s’ha fet oficial, però ja se sospitava.

Des de llavors sembla que ja no hi ha tants atemptats…

Segurament ja era mort abans dels atemptats de Volgograd. Això vol dir que la cosa continua igual. Si durant els últims dos mesos s’han produït menys atemptats, ha estat perquè els serveis secrets russos han fet una molt bona feina convertint tota aquella zona en un fortí, i controlant la insurgència de ben a prop. Havien de fer-ho si volien tenir uns Jocs Olímpics segurs.

Però em temo que quan abaixi altra vegada el nivell de seguretat probablement els atemptats tornin, hi hagi l’ Umàrov o no. L’emirat del Caucas ja estava molt atomitzat. En realitat, actua com un paraigua que agrupa diferents jamaats armades. Cadascuna funciona en el seu territori de forma gairebé independent, i és quan hi ha un atemptat important fora de la regió que l’anuncia el líder, fins ara Umàrov.

Com s’estructuren?

Els jihadistes han dividit la zona del Caucas Nord en 5 vilaiats (vénen a ser províncies): Daguestan, Txetxenia, Inguixia, un que engloba Kabardino-Balkaria i Karatxai i un darrer a Adiguèsia. En cada una d’elles hi opera una jamaat armada amb el seu propi emir “regional”. I, per sobre de totes elles, hi ha l’Emirat del Caucas amb el seu Emir. Ara mateix, la jamaat més potent  és la del Daguestan. Possiblement per això el nou líder, Abú Mukhamad, és del Daguestan.

Daguestan és la república més perillosa?

Només has de mirar les xifres de víctimes mortals que provoca el conflicte al Caucas Nord: gairebé la meitat són d’allà.

I Txetxènia? Les notícies que arriben parlen de la construcció de la mesquita més gran d’Europa, d’avingudes, hotels… És esbiaixada la informació que ens n’arriba?

Jo hi vaig anar fa un parell d’anys, i sí, és cert que s’hi ha dut una gran tasca de reconstrucció. Realment, ara, tenen bones carreteres, enllumenat públic, aigua corrent. Això fins i tot a pobles de les muntanyes on mai n’havien tingut. En aquest sentit, s’ha fet una bona feina i tota la gent, fins i tot els qui estan en contra de Kadírov, el president, ho reconeixen.

Pensa que la capital, Grozni, la comparaven amb Dresde en acabar la guerra pel nivell de destrucció. I ara és una ciutat nova, gairebé no es perceben restes de la guerra, sobretot al centre. Has de recórrer barris residencials perifèrics per trobar cases abandonades on s’observa l’impacte de bombes. S’hi han construït obres faraòniques: la mesquita més gran d’Europa; un centre d’oci pràcticament buit de clientela perquè la butxaca no està per massa divertiments; un hipòdrom i l’estadi de futbol del Terek, on la selecció de Brasil 2002 va jugar-hi un partit amenitzat per Enrique Iglesias; i un “business-center” amb gratacels i un hotel de 5 estrelles que sempre està buit, i que la Fura dels Baus va inaugurar el 2011, junt amb Hillary Swank i Steven Seagal, per l’aniversari de Ramzan Kadírov.

S’hi viu bé, llavors?

Grozni és una ciutat estranya perquè tot és molt nou i gairebé no hi ha ningú pel carrer. No és una ciutat normal. Hi ha homes amb kalàixnikov per tot arreu, amb diferents bandes de colors. Uns són els homes de Kadírov, uns altres del ministeri de l’interior… ja no saps ni qui és de qui però sí que veus molts homes uniformats amb armes pel carrer.

També hi ha molta corrupció, per sobre, fins i tot, dels estàndards russos, que ja són prou alts. Si tu vols treballar com a conductor d’autobús, primer hauràs de pagar dos mesos del teu sou i llavors depèn, perquè si el que està per sobre li interessa tornar a cobrar et farà fora i contractarà un altre que li haurà de pagar. Qui està a la vora dels qui ostenten el poder,  viu molt bé. Qui no, s’arrisca a no poder treballar, a tenir problemes amb la policia, etc.

Llavors, el poble encara no ha aixecat el cap d’ençà de la guerra?

Moscou fa servir bàsicament dues estratègies al Caucas nord. Una és ma dura. L’altre abocar-hi molts diners. La ma dura, què fa? Quan s’utilitza de forma indiscriminada (que passa sovint), genera més radicalització i nous joves se’n van a les muntanyes per unir-se a la insurgència. Els diners, què fan? Que les elits siguin totalment corruptes, que tinguin els seus cercles d’influència i que tots aquests siguin riquíssims. I que una part molt ínfima dels diners públics que surten dels pressupostos de Moscou realment arribi a la població.

Tot això és responsabilitat del president, Ramzan Kadírov?

Ell no deixa de ser un titella de Moscou, com la resta de presidents de les altres repúbliques del Caucas Nord. Però és l’únic que té cossos de seguretat que se li subordinen només a ell, i no al Kremlin. En totes les repúbliques norcaucàsiques, Moscou hi té agents de l’Interior i de l’FSB que no són locals, sinó enviats des del centre. A Txetxènia no. Kadírov té un exèrcit de 20.000 homes armats que només responen a ell.

I com governa?

És el responsable d’una dictadura molt fèrria. Un exemple: el dia del poble txetxè se celebrava el 23 de febrer perquè aquell dia de 1944 va començar la deportació del poble txetxè a l’Àsia Central per ordre de Stalin. Però Kadírov va decidir que la festivitat se celebri el 10 de maig, coincidint amb el dia que van assassinar el seu pare.

A mitjans de febrer d’aquest any, fent cas omís de la decisió de Kadírov, a la Biblioteca de Grozni un filòsof txetxè, Ruslan Kutaev, va fer una xerrada sobre la deportació. Dos dies després l’empresonaven, acusant-lo falsament de possessió de droga. I el torturen… dos ministres en persona!

Dos ministres?

Sí, així ho ha denunciat el mateix Kutaev a membres de l’ONG “Comitè contra la Tortura” i ara Amnistia Internacional s’està fent ressò del seu cas. Kutaev va explicar, exactament, que no podia assegurar quin dels dos ministres li estava posant corrent elèctrica pel cos perquè anava perdent el sentit a estones.

Denúncies com aquesta són bastant habituals. Hi ha un cosí de Kadírov, Adam Delimkhànov, ex vicepresident de Txetxènia i actualment diputat de “Rússia Unida” a la Duma de Moscou, que la policia de Dubai va acusar formalment de matar insurgents en el seu territori el 2009. I no va passar res. La Interpol el buscava, però no va haver ni de dimitir del seu càrrec de diputat. Són dinàmiques molt greus que accentuen la impunitat dels poderosos.

Quin nivell…

Sí, per no parlar de la megalomania de Kadírov, que pot arribar a extrems ridículs. Hi va haver un any en què l’inici del Ramadà coincidia amb l’aniversari de la seva mare. Doncs a Txetxènia, aquell any, el Ramadà va començar dos dies després que a la resta del món musulmà.

A les altres repúbliques també hi ha personatges d’aquest calibre?

L’únic polític que gaudeix d’aquesta carta blanca al Caucas Nord és Kadírov. Els altres no. És més, poc abans dels jocs olímpics de Sotxi, van canviar dos presidents, el del Daguestan i el de Kabardino-Balkaria. Segons Crisis Group i Memorial, sembla que un dels principals motius pels quals van canviar el president del Daguestan era perquè intentava dialogar amb la insurgència. Havia obert una oficina de rehabilitació per facilitar el pas dels insurgents a la vida civil. Un programa que realment havia aconseguit un petit descens de la violència.

El nou president, s’ha de suposar que seguint les ordres de qui l’acaben de col·locar, ha tancat tots aquests programes i ha tornat a instaurar la mà dura. Sobretot amb els salafistes. Tots, els pacífics també. Darrerament es dediquen a organitzar batudes a les mesquites “no tradicionals”.  Se’ls enduen a comissaria i després hi ha denuncies d’abusos. I d’aquesta manera, els pacífics es van radicalitzant…

Creus que ho fan conscientment?

Mira, molta gent d’allà que coneix bé el tema diu que els interessa que continuï el conflicte perquè els alts comandaments policials i els serveis secrets en treuen diners. Fa poc Novaya Gazeta, el diari on escrivia Anna Politkovskaïa, la periodista assassinada, publicava un article on es descrivia com hi ha policies que es dediquen a inflar el cap als joves per què agafin les armes i pugin al bosc. I llavors, quan el policia ha de buscar terroristes, ja sap on trobar-los. I així, va guanyant punts i galons.

Entre la població civil s’han curat ja les ferides de la guerra?

Vaig observar molta diferència entre els homes i les dones. Les dones volen oblidar-se de la política i viure en pau, tot i les ferides obertes. Els homes, en canvi, no volen oblidar. Són conscients que ara no poden fer res però el pensament general és que algun dia tornaran a prendre les armes, encara que sigui la següent generació.

Ha empitjorat la situació de les dones arran de l’auge islamista?

L’assassinat d’honor encara és vigent. Només per una sospita d’infidelitat es pot matar una dona. Se l’enterra i ningú diu res, gairebé cada família té un cas d’aquests. Eventualment, això també afecta els homes. Em van parlar del cas d’un noi, un drogoaddicte. Anava per les cases demanant diners fins que la família el va matar. Ho justifiquen dient que el noi un dia podria matar algú desencadenant el mecanisme de la venjança de sang. Abans d’arriscar-se prefereixen matar-lo ells mateixos. Això m’ho va explicar algú que feia 10 anys que vivia als EUA. I ho trobava normal.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Anuncis

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.

Image

 

Vladimir Putin i el president de la regió de Krasnodar, on es troba la ciutat de Sotxi. Foto: A. Tkachyov/World Time

 

Arnold van Bruggen és un periodista holandès. Amb el fotògraf Rob Hornstra s’ha passat els darrers cinc anys investigant l’entorn en què se celebraran els imminents Jocs Olímpics d’hivern. El resultat: The Sochi Project, una mostra del que els autors anomenen “slow journalism”.

És Vladimir Putin compatible amb l’esperit olímpic?

Es fa difícil de dir. Crec que l’esperit olímpic no hauria de ser compatible amb un projecte tan corrupte com aquest que costarà més de 50 bilions de dòlars. I, per suposat, si consideres que l’esperit olímpic te alguna cosa a veure amb la igualtat i els drets humans, cal tenir en compte que Sotxi està molt a prop del Caucas Nord, una regió on els drets humans són violats de manera continuada.

Per què aquests Jocs seran els més cars de la historia?

Un motiu, evidentment, és la gran corrupció. Es calcula que la meitat del pressupost ha estat malversat o gastat de manera poc clara. Així doncs tindríem una despesa “real” de 25 bilions de dòlars. Tot i així és una barbaritat, els Jocs de Vancouver van costar 7,5 bilions de dòlars. Sotxi serà més car, fins i tot, que Pequín 2008 o Londres 2012.

Un dels motius és que han organitzat uns Jocs d’hivern en una ciutat situada a la costa del mar Negre, de clima subtropical, la capital de l’estiueig rus. Abans d’aquest esdeveniment, els seus habitants segurament no havien ni sentit a parlar d’esports d’hivern. Així, tot el que es necessitava per a la cita esportiva s’ha hagut de construir. No només parlem dels hotels o la vila olímpica. Són pistes d’esquí, estadis, carreteres, túnels, instal·lacions elèctriques, un aeroport…és un projecte immens. Aquestes necessitats combinades amb la corrupció són el que fan que aquests Jocs siguin tan cars. És estrany que decidissin organitzar-los aquí.

Està el govern preparat per mantenir la seguretat?

Mai se sap, és difícil de predir. Moscou ha organitzat un excepcional dispositiu de seguretat amb 40.000 policies, drones, helicòpters, tanques elèctriques, etc. Però els terroristes tenen les seves pròpies armes. Podrien intentar-ho a Sotxi o a qualsevol ciutat de Rússia. Crec que alguna cosa passarà durant els Jocs. Els grups insurgents separatistes s’han pres molt seriosament la idea de pertorbar aquest projecte de Putin.

Com d’important és per a Putin aquest esdeveniment?

És cabdal, va connectat amb el seu prestigi polític. Abans de la nominació, va viatjar arreu del món per fer “lobby”. Els darrers set anys ha anat una vegada i una altra a Sotxi per supervisar el desenvolupament de les obres. Ha acomiadat gent personalment, ha participat en reunions, és realment un projecte personal, és el primer gran esdeveniment que se celebra a Rússia des de la dissolució de la Unió Soviètica, és el símbol d’una Rússia renascuda i Putin, per suposat, se sent totalment responsable d’aquesta nova Rússia

A “The Sochi Project, escrius que el Caucas nord significa per als russos el mateix que el Far West per als nord-americans. A què et refereixes?

És una regió que els evoca un cert romanticisme, un temps de conquesta i expansió. Poetes i escriptors van escriure molt sobre les campanyes militars al Caucas. Finalment, aquesta terra fou conquerida i la seva gent russificada i, posteriorment, sovietitzada. Tot i així, quan hi hem viatjat hem sentit una mica aquesta sensació. És una terra de cow-boys, de bestiar, un entorn natural espectacular. I on l’aspecte cultural encara té molta rellevància.

Què en pensen els habitants del Caucas Nord d’ aquests Jocs?

No hi pensen massa per què està a un món de distància encara que Sotxi estigui a un centenar de kilòmetres. No els interessa un macro-projecte de bilions de dòlars relacionat amb els esports d’hivern. Per a ells, Moscou està lluny però això ja podria entrar en la categoria d’extraterrestre. L’únic que els importa és que la situació al Caucas nord està empitjorant per què el govern ha donat barra lliure als serveis de seguretat per reprimir qualsevol conflicte. Molts joves han desaparegut aquests anys, d’altres han estat empresonats o estomacats. La mínima sospita pot suposar un arrest.

Parla’ns de “The Sochi Project”. Quan vau començar? Com se us va ocórrer?

Ens va sorprendre molt que concedissin els Jocs a Sotxi, el 2007. Ja havíem viatjat per Abkhàzia i coneixíem alguna cosa de la situació al Caucas. Pensàvem que era un lloc estrany per celebrar uns Jocs d’Hivern. D’altra banda, suposava una oportunitat per investigar sobre una zona que ens atreia molt. I teníem set anys a l’endavant, un límit molt assequible per a una investigació detallada. Ara, un cop la feina està feta, tothom està interessat en una regió generalment oblidada. És una bona oportunitat per què la gent conegui què està passant darrere les muntanyes on competiran els esquiadors.

Cinc anys és suficient per entendre la complexitat del Caucas Nord?

No, tant de bo m’hi pogués estar cinc anys més. L’hospitalitat, els paisatges, la historia, la cultura… És una regió molt complexa i delicada però apassionant. Si et vols convertir en un autèntic expert, l’ hi has de dedicar una vida sencera. Per això també és tan interessant. M’encantaria tornar-hi però ara mateix estem vetats pel govern rus que no ens vol concedir més visats així que caldrà esperar uns anys per optar a tornar-hi.

Publicat originàriament a Extramurs.

Els resultats de les eleccions presidencials a l’Azerbaidjan han estat els esperats. L’actual president, Alhiem Aliyev, es guanya un tercer mandat amb un aclaparador 82,4% dels vots. L’oposició, una vegada més, ha impugnat els resultats i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) ha emès un informe preliminar on acusa a les autoritats d’organitzar uns comicis amb “greus mancances”. Entre aquestes, l’empresonament de diversos polítics i activistes. Un dels partits afectats és Alternativa Republicana (ReAL), el candidat de la qual, Ilgar Mammadov, roman detingut des del passat mes de febrer. Hem entrevistat, via Skype, un dels seus líders, Erkin Gadirli (Ganja, 1973).

Han estat lliures i justes aquestes eleccions?

No han estat ni lliures ni justes. Difícilment poden ser considerades eleccions.

En què es basa per a fer aquesta afirmació?

En els darrers 10 anys tot el que es necessita per a unes eleccions netes ha estat eliminat gradualment. No tenim sindicats pròpiament dits, la justícia no és independent. Els mitjans (inclosos els privats) són controlats pel govern en termes de censura. Als membres de l’oposició o, simplement, a persones amb un discurs alternatiu, no els permeten aparèixer a la televisió. El petit comerç i les classes mitjanes són molt fràgils, i la societat civil està completament marginada, sense recursos. En un entorn així no es poden celebrar unes eleccions lliures.

L’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) els ha donat la raó. Acusen el govern d’organitzar unes eleccions amb “defectes seriosos”

Francament, no esperàvem aquesta duresa per part de l’OSCE. L’informe preliminar, per exemple, diu que en el 58% dels llocs electorals els vots no van ser comptats correctament. Ja veurem fins a on arriben. Prèviament, han estat molt tous… Deien coses com “està bé, hi ha algunes irregularitats però és una passa endavant”. En aquesta ocasió, no han dit res de tot això i han reconegut que els comicis han tingut mancances serioses.

Creieu que, fins ara, Europa ha estat permissiva amb els abusos comesos per aquest govern?

L’elit governant sap que no té massa suport del poble, que ha de manipular les eleccions per guanyar i que, per tant, el suport exterior és molt important. Hi ha una sèrie de qüestions amb les quals aquest govern coopera totalment amb Occident, com la seguretat o el canvi climàtic. Si, de tant en tant, Europa aixeca la veu per les vulneracions dels Drets Humans que comet, però finalment això no importa massa mentre els grans projectes geopolítics es vagin desenvolupant.

Quins són aquests projectes?

El problema principal és que Europa no pot evitar el conflicte d’interessos entre els Estats Units i Rússia. Aquestes dues superpotències estan interessades en una espècie d’equilibri i, si es fa cap moviment que pugui canviar el govern, això podria fer caure l’Azerbaidjan en la inestabilitat, que es podria propagar en una zona molt sensible. Tenim Rússia al nord, Iran al sud, les reserves energètiques del mar Caspi i de l’Àsia Central (que arriben a Europa per aquí),  l’Afganistan no és lluny, l’Orient Mitjà a la cantonada, Turquia… La situació de la regió que fa el país tingui una importància geoestratègica. I, per aquest motiu, les grans potències, Europa, prefereixen no pressionar per una reforma democràtica al país. Per ells, l’estabilitat és més important.

Com es troba el vostre candidat, Ilgar Mammadov?

Personalment, es troba bé. El lloc on roman detingut està en bones condicions, és un centre de detenció nou, inaugurat l’any 2009. Però ell no hauria de ser allà! El van arrestar per a què no pogués participar en aquestes eleccions, perquè el govern no vol forces polítiques noves al Parlament… El van arrestar al febrer, casualment l’havíem nomenat candidat el mes de gener. I no és l’únic cas. Aproximadament un centenar de persones es troba sota arrest per motius polítics i, durant aquest any, han detingut activistes molt joves.

Els primers símptomes de descontentament popular es donen l’any 2011. Per què llavors?

Durant els darrers 30 anys, una nova generació ha crescut en un país independent. Els joves d’avui dia són diferents als qui ens vam criar a la Unió Soviètica. L’estil de vida, la mentalitat, hàbits, expectatives, tot és diferent. Abans, l’Estat distribuïa tots els béns, així que estàvem acostumats a viure sota el control d’un Estat fort. Els joves no han viscut això, no necessiten gran cosa de l’Estat. Demanen crèdits i es compren coses. Competeixen en el mercat laboral, saben idiomes, viatgen, es connecten a Internet. I el govern ha perdut el control de les noves tecnologies. Crec que aquest ha estat el canvi més important.

Tan importants han estat les xarxes socials en l’articulació de l’oposició?

Quan el govern va entendre, finalment, que hi havia una nova generació amb unes demandes pròpies, la primera reacció va ser arrestar-los. La majoria dels presos polítics són joves, menors de 30 anys. I, molt important: amb els tradicionals mètodes de repressió, el govern no ha pogut controlar del tot la revolta. I ja no serà més ric ni més fort, en termes d’efectius policials. Han assolit el límit financer i de recursos destinats a seguretat. Amb tants diners i tants policies, mira el que estan fent. Les coses estan gradualment escapant de les seves mans.

Quins reptes afronta Aliyev en aquest tercer mandat? Hi hainformes, per exemple, que alerten que les reserves de gas no són tan importants…

Sí, es pot llegir aquí i allà, en diversos informes i anàlisis. El govern, en canvi, diu que hi ha gas per molts anys… Sigui com sigui, el petroli de l’Azerbaidjan no és suficient per a competir en el mercat internacional. Només si el gas de l’Àsia central depengués del seu pas per l’Azerbaidjan per arribar als mercats centrals, només llavors aquest govern esdevindria molt poderós… Però no serà així, Rússia no ho permetrà. I els països de l’Àsia Central saben que no s’hi poden enfrontar obertament per què també la seva estabilitat està amenaçada. A partir d’aquí, l’Azerbaidjan no pot confiar en els seus recursos durant molt de temps, especialment si l’apropament entre Iran i els EUA esdevé més seriós. Això és important. Si s’aixequen les sancions, el gas i el petroli iranians seran més competitius. Ja tenen infraestructura i accés directe al mar, així que un acostament entre aquests països canviaria dràsticament l’estructura del mercat energètic i, per tant, el paper que hi té l’Azerbaidjan.

Amb aquesta perspectiva, l’immobilisme del govern no sembla la postura més sensata…

Conec funcionaris -no els que prenen decisions- que també pensen com jo, que s’ha de canviar alguna cosa en aquest país, una obertura, un canvi en el procés de presa de decisions. Aquesta estructura és insostenible i el govern no pot esperar ni un minut a reunir-se amb l’oposició i pactar canvis polítics, constitucionals i econòmics. Ells ho saben, però intenten minimitzar-ne els riscos. No pensen a llarg termini, i aquesta visió la podem pagar cara.

Considera que el país es troba en el pitjor moment pel que fa a llibertats polítiques?

Irònicament, solíem ser un país més lliure als anys 90 sota el comandament de Heidar Aliyev, el pare de l’actual president. Era un agent de la KGB i antic membre del politburó! Qui podria imaginar que, algun dia, reivindicaríem aquells temps com els de la llibertat? El que defineix el desenvolupament polític d’aquest país és la degradació, així de simple.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Unes eleccions lliures i justes, aquesta es la cantarella que més sona, els darrers dies, a l’ Azerbadjàn. L´oposició les reclama i el govern assegura garantir-les. La darrera paraula la tindran els observadors europeus. En anteriors comicis, aquests s’ han mostrat massa tous amb el règim, segons han denunciat diverses ONG’s locals i internacionals. Fins i tot s’ ha acusat a un polític espanyol del Consell d’ Europa d’ acceptar suborns.

“Si, desgraciadament, el record que en guardem no es molt positiu però és important que hi siguin, de totes maneres”. Rasul Jamarov és el president de Human Rights Club, una organització fundada el 2010. En declaracions a Extramurs, Jamarov assegura que no es donen les condicions per garantir uns comicis transparents: “No hi ha llibertat d’ associació, reunió ni expressió. No hi ha mitjans independents, totes les televisions treballen per a Aliyev. L´administració, les escoles, la universitat, les fàbriques, tot allò que depèn de l’ estat està participant en la propaganda presidencial. És totalment il·legal.”

Jafarov ha estat empresonat diverses vegades, com la majoria de veus crítiques contra el règim. Aquest ha augmentat la pressió a mesura que s’apropaven els comicis. Fins i tot han canviat les lleis per endurir les penes. “Ara per participar en una protesta no autoritzada et poden condemnar a dos mesos de presó, abans eren 15 dies”, assenyala. El mes de maig es va promulgar una llei sobre la difamació, especialment dura amb l´únic mitjà que el govern no controla, Internet. Un comentari crític a Facebook pot suposar l’ ingrés a la presó. I no només contra el president, també contra alguns dels bancs internacionals que estan finançant la bombolla del gas a Bakú.

UNA OPOSICIÓ “ADDICTA” A LES DROGUES

En general, però, el règim te molta cura de ocultar els motius de l’ empresonament. Ho explica, a Extramurs, Giorgi Gogia, de Human Rights Watch. “Mai diuen que t’ envien a presó pel que has dit. T’ acusen de possessió de drogues o armes. En ocasions, els càrrecs son ridículs, la droga sempre apareix a les butxaques dels detinguts quan aquests ja son a comissaria. A vegades acusen a gent que ni tan sols fuma. Ja ni s’ esforcen.” Gogia és l’ autor d’ un informe que documenta els abusos del règim. Maltractaments, imputació de càrrecs amb proves dubtoses i obstrucció a la tasca dels advocats son la tònica habitual.

El motiu de tanta repressió, segons Gogia, és que el govern “te por d’ una revolució del tipus de les primaveres àrabs”. Els primers símptomes es van detectar el maig de 2012, quan Bakú va acollir la final d’ Eurovisió. El règim es va prendre l’ esdeveniment com una prova de foc per a la seva projecció internacional i va posar tots els esforços en vendre la imatge de país idíl·lic enmig d’ un creixement imparable.

La oposició ho va entendre de la mateixa manera i les protestes es van saldar amb gairebé un centenar de detinguts. A partir d’ aquí, la repressió es va intensificar. El gener i març d’ enguany es va produir un nou rebrot de les protestes. El maig s’ aprovava el nou codi penal. Arran de la nova legislació, actualment hi ha vuit activistes que s’ enfronten a penes de fins a dotze anys de presó. Un d’ ells va complir la majoria d’ edat la setmana passada.

LA DIPLOMÀCIA DELS GASODUCTES

A tot això, Alyev continua amb els seus plans de convertir l´Azerbadjan en una nova potència energètica. La setmana passada va signar contractes milionaris amb 25 companyies europees (entre elles Gas Natural) que la situen com la competidora directa de Rússia en l´abastiment energètic al vell continent.

Aquesta és l´autèntica campanya del president qui, de moment, viu aliè al procés sense ni tan sols organitzar mitins. Tampoc no ha assistit a cap dels debats televisats amb la resta de candidats. En el darrer d’ aquests, el líder de l´única força realment opositora, Jamil Hasanli, es va atrevir a criticar la corrupció d’ Alyev. Un altre candidat, suposat opositor, li va llençar una ampolla i el va amenaçar de “destruir-lo”.

L’ incident s´ha resolt amb una advertència als dos candidats per part de la Comissió Electoral. A Hasanli li han recordat que criticar el president i la família viola l’ article 106 de la Constitució.

Article editat originàriament a Extramurs.