Archive for the ‘Europa’ Category

El president de Bielorússia aprofita el conflicte d’Ucraïna per reivindicar-se com a líder regional fiable. El règim bascula entre la dependència econòmica de Rússia i la necessitat de marcar distàncies per sobreviure.

Durant mesos s’ha especulat sobre un contagi de la inestabilitat d’Ucraïna a Bielorússia. Ara mateix, però, la sensació és que el règim d’Aliaksandr Lukaixenko n’ha tret profit, a nivell intern i extern. Des de l’esclat del conflicte, el president ha guanyat 10 punts de popularitat i alguns inversors comencen a apreciar les garanties d’estabilitat que ofereix. Dijous, Minsk va exercir d’amfitrió en les negociacions entre russos i ucraïnesos. La consolidació del paper de mediador seria una oportunitat magnífica per rentar la imatge d’un règim que, durant anys, ha estat qualificat com “l’última dictadura d’Europa”.

Lukaixenko acaba de complir dues dècades al poder i, aparentment, res li impedirà una quarta reelecció l’any vinent. L’oposició és insignificant tant per la repressió governamental com per la incapacitat d’unir esforços. La ciutadania es resigna a la manca de llibertats per por al KGB però conscient, també, que gaudeix del major nivell de vida conegut mai al país.

La situació, però, és lluny de ser idíl·lica. L’enèsim crèdit rus ha permès salvar la moneda d’una nova devaluació. La inflació se situarà, enguany, al voltant del 16%. El govern ho ven com un èxit i ho és si es compara amb les dades de 2011 i 2012 (50-60%, la més alta del món). Amb tot, l’economia creixerà, enguany, un 0,9 % segons l’última estimació (a la baixa) de l’FMI.

L’analista Yauheni Preiherman assegura que si el país no ha col·lapsat és per l’ajut de Rússia: “entre crèdits i subvencions energètiques, suposa un 15% del PIB”.

L’economista Siarhei Bohda, en canvi, evita el catastrofisme: “Tenim l’oportunitat de gaudir d’energia barata. Per què no ho hauríem d’aprofitar?”. Sigui com sigui, la necessitat de reformes és un clam generalitzat al país.

El rumb incert de les reformes

En una enquesta recent, el 75% reclamava canvis en la política econòmica si be no hi ha quòrum en la direcció. El 33% vol obrir-se al mercat mentre que el 43% aposta per un major control estatal. Per a Preiherman aquest és el gran problema del sistema: “El 80% de la producció està controlada per l’estat. Això ens fa ser poc competitius”. Un segon mal: “els sous són massa alts”.

El salari mitjà gairebé dobla l’ucraïnès i és superior a membres de la UE com Bulgària. “L’any passat, els sous augmentaren un 10-15% mentre que la productivitat només ho feia un 2%. Però el govern havia de compensar la crisi de 2011 i va inflar els sous”. El resultat ha estat negatiu per a la balança comercial ja que el consumidor prefereix productes estrangers, “de millor qualitat”.

Lukaixenko va introduir mesures proteccionistes el mes d’Abril. Recalcant la necessitat de “desenvolupar el mercat intern” va imposar aranzels prohibitius a certs productes. La mesura afectava, principalment, les importacions d’Ucraïna, amb qui ha mantingut una mini guerra econòmica que s’està resolent. A la vegada, Minsk s’ha negat a trencar relacions comercials amb Kíev, tal com li exigia Moscou. Els analistes donen per fet que Bielorússia acabarà fent de “pont” entre els productes russos i ucraïnesos. “Ja ho vam fer el 2008 amb el vi de Geòrgia”, assenyalen.

L’enigma de la Unió Eurasiàtica

Aquestes tensions aparentment contradictòries estan amplificades per la entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el 2015. En el marc de la integració, Moscou pressiona Minsk per què privatitzi industries en benefici d’oligarques afins al Kremlin. Lukaixenko busca alternatives i el Setembre s’inaugurarà el primer fòrum d’inversions EUA-Bielorússia. L’opció de sobreviure sense la tutela de Moscou, però, és inviable econòmica i socialment.

Una enquesta recent assenyalava que només el 14% dels bielorussos defensaria el país amb les armes davant una eventual invasió russa i el 47 % “intentaria adaptar-se”. En cas de conflicte, la batalla de la propaganda estaria perduda per què els mitjans russos tenen més audiència que els locals. Res fa pensar en una caiguda del règim però s’acaba d’endurir la legislació antiterrorista. I s’ha comentat molt que, en el Dia de la Independència, Lukaixenko s’adrecés al poble en bielorús, per primera vegada en 20 anys.

 

Publicat originàriament a Diari Ara.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Unes 400 persones van participar a Minsk, diumenge passat, en la marxa anual en record de les víctimes de la repressió en temps de Stalin, organitzada per l’oposició democràtica al règim autoritari d’Aleksander Lukashenko. Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no commemora, oficialment, la repressió policial als anys 30 i 40, les anomenades purgues estalinistes. Tot i tenir el permís de les autoritats, els manifestants han estat escortats per un considerable nombre de policies que, en algun cas, els filmaven amb equips de vídeo. Un home ha estat detingut per portar una samarreta que deia “Lukashenko fora”.

La marxa ha finalitzat, com cada any, al bosc de Kurapati. Situat als afores de Minsk, és considerat l’escenari principal de les matances, perpetrades per la NKVD (policia secreta soviètica, precursora de la KGB). La xifra de morts no s’ha pogut determinar, encara, per les reticències de les autoritats a investigar. El règim no reconeix l’autoria soviètica dels crims, només permet accedir a certa informació als familiars directes i tan sols en els casos que els afecten directament. En una de les poques ocasions en què s’hi ha referit en públic, l’any 2002, Lukashenko va prometre erigir un monument en record d’unes víctimes que “foren disparades pels alemanys o per algú altre, però encara estan enterrats”. A dia d’avui, no ha complert la promesa. Ni ha visitat mai el lloc.

Mèmoria contra l’oblit i oposició contra el règim

L’existència de Kurapati no fou revelada fins a l’any 1988. L’historiador Zianon Pazniak havia investigat i recopilat proves des dels inicis dels anys 70, però ho va mantenir en secret “perquè els comunistes podien destruir les tombes”, tal com explica des del seu exili a Polònia. Immediatament, l’indret es va convertir en un símbol per al nacionalisme bielorús i en l’escenari de la primera gran manifestació per la independència.

Pazniak va dirigir les primeres excavacions, a finals dels 80. L’historiador sosté que hi ha entre 200.000 i 250.000 persones enterrades allà. Altres investigacions parlen de 7.000, 30.000, 100.000 i, fins tot, més de 250.000 morts. Des de l’arribada al poder de Lukashenko, el 1994, el govern no es fa càrrec del manteniment del bosc. Kurapati s’ha convertit en un memorial popular on destaquen més d’un centenar de creus de fusta (de més de dos metres) plantades al llarg del recorregut. De manera esporàdica, s’hi registren actes vandàlics que el govern mai no ha investigat.

Davant la falta d’interès governamental, organitzacions com Malady Front -una organització juvenil nacionalista i liberal- o Democràcia Cristiana Bielorussa són les encarregades de vetllar per la integritat de l’indret. Aquests darrers van plantar, la setmana passada, 8 noves creus, aquesta vegada metàl·liques. La novetat és que ho van fer a l’altra banda de l’autopista que passa tot just al costat del bosc. “Ho vam fer per recordar a la gent que aquesta banda del bosc també forma part del memorial” explica la portaveu, Viktorya Radziyeuskaya. Es creu que la construcció de l’autopista, als anys 60, va suposar la desaparició d’un nombre indeterminat de tombes, i que les autoritats soviètiques coneixien perfectament l’existència de les fosses comunes quan van dissenyar el traçat.

No hi ha proves que certifiquin aquesta teoria si bé, l’any 2001, el projecte d’ampliació de l’autopista va amenaçar de nou la integritat d’aquest “lloc sagrat”. Els opositors van acampar durant mesos fins a aconseguir que el govern rectifiqués. Ha estat una de les escasses victòries del moviment opositor. “Aquest règim és hereu directe del KGB-NKVD i farà tot el possible per eliminar aquest indret i falsejar la realitat” denuncia Pazniak.

La vice-presidenta del Malady Front, Tatiana Shaputsko, afegeix: “A l’escola no s’estudien aquests crims. Els temps soviètics encara estan idealitzats”. El fet és que la majoria de la gent ni tan sols coneix l’existència de les fosses de Kurapati. “A l’estiu, pots trobar gent fent pícnic al costat de les tombes” assegura Shaputsko. Per a en Roman, un activista cultural, Kurapati és una bona metàfora del seu país. “La gent que hi ha enterrada aquí fou executada per la seva capacitat de pensar de manera crítica”, es lamenta. I afegeix, amb to pessimista, “molts no ho saben i, probablement, no els importa”.

El poder i les víctimes: una relació d’interès

Els activistes denuncien que el govern està executant un nou projecte que amenaça de destruir la integritat de Kurapati. Es tracta d’un complex d’oci situat a escassos 100 metres del memorial. “És una vergonya i un crim ètic construir un restaurant tan a prop de l’escenari d’execucions massives”, diu Radziyeuskaya. El govern al·lega que la gent viu al costat dels cementiris i assegura que no s’ha destruït cap tomba durant la construcció.

La relació del règim amb Kurapati crida l’atenció en una ciutat, Minsk, on la memòria històrica té un paper molt destacat. Monuments gegants a les víctimes de les guerres mundials, memorials al centre de la ciutat on apareixen els noms de tots els soldats morts. Fins i tot, hi ha una illeta, al riu que creua la ciutat, dedicada als caiguts durant la invasió soviètica de l’Afganistan.

Les comparacions no acaben aquí. A 60 kilòmetres de Kurapati hi ha un llogaret anomenat Khatyn. Allà, els soviètics van erigir un memorial monumental als bielorussos assassinats a mans dels nazis. Khatyn és un de tants poblets on els alemanys van cometre barbaritats. Els soviètics van elegir-lo per la seva semblança amb Katyn, indret rus on l’NKVD va executar uns 20.000 soldats polonesos. Un crim que Rússia no va condemnar fins al 2010.

A Khatyn una campana sona cada 30 segons. Els historiadors diuen que aquesta és la freqüència amb què els bielorussos moriren durant la 2ª Guerra Mundial. A Kurapati, un dia normal, només s’escolta el silenci.

 

Article publicat originàriament a Extramurs.

La Unió Europa ha prorrogat, un any més, les sancions contra Bielorússia per la falta de respecte als drets humans. Les sancions, aplicades per primera vegada el 2006, afecten 232 persones i 25 entitats, vinculades al règim d´Aleksander Lukashenko, al poder des de 1994. La decisió es va fer pública dimarts, el mateix dia que 22 persones eren arrestades per participar en un acte en record de les víctimes de la repressió en època d´Stalin.

“Lukashenko es creu el successor del règim soviètic” explica a l´ARA Hanna Shaputsko, una de les detingudes. Aquesta activista lamenta que Bielorússia és l´únic país de l´antiga URSS on no es recorda, de manera oficial, les anomenades purgues. L´oposició democràtica ho fa cada 29 d´Octubre. Aquell dia, de 1937, l´elit cultural del país, un centenar de personalitats, fou executada. En honor seu, s´organitza una marxa pels diversos indrets on es van produir execucions massives. El més emblemàtic és el bosc de Kurapaty. Avui diumenge, l´oposició hi tornarà per commemorar el “Dziady”, el dia dels difunts.

Kurapaty està situat als afores de Minsk. Entre 1937 i 1941 un nombre encara indeterminat de persones fou executat per agents de la policia secreta soviètica.

Els cadàvers estan enterrats en diverses fosses comunes. Ho va revelar l´historiador Zianon Pazniak, el 1988, tot i que havia recopilat proves des d´inicis dels anys 70. “Si ho revelava abans, m´arriscava a que destruïssin les tombes”, explica a l´ARA des de Varsòvia, on viu exiliat. Pazniak va dirigir les primeres excavacions i manté que al bosc hi ha unes 200.000 persones enterrades. Altres estudis rebaixen la xifra a 7.000 mentre que l´historiador britànic Norman Davies assegura que els càlculs de Pazniak es queden curts.

El bosc es va convertir en el símbol de la lluita per la independència. La primera marxa en memòria del “Dziady” fou dispersada a cops per la policia. Avui no s´espera que hi hagi enfrontaments si bé Shaputsko no descarta “alguna detenció prèvia a la marxa”.

Diverses organitzacions s´encarreguen del manteniment del bosc, convertit en un memorial popular. Més d´un centenar de creus (d´una alçada mitjana de dos metres) han estat erigides en record dels desapareguts. També hi ha una placa que va regalar, el 1994, el llavors president dels Estats Units, Bill Clinton. Aquest és un dels objectes preferits pels vàndals que, de tant en tant, provoquen destrosses, sense que les autoritats ho investiguin.

El règim autoritari de Lukashenko nega l´autoria soviètica de les matances i molt poques vegades n´ha fet referència en públic. L´administració posa traves a les investigacions independents. Els expedients només poden ser consultats pels familiars directes, després de superar un procés burocràtic exasperant.

“El règim de Lukashenko és el resultat genealògic del KGB i fa tot el possible per destruir aquest lloc”, assegura Pazniak. El 2001,     l´ampliació d´una autopista amenaçava la integritat del bosc però la mobilització popular, que hi va acampar durant mesos, ho va impedir. Ara, és un complex d´oci el que amenaça la integritat d´aquest “lloc sagrat”. Situat al llindar del bosc, de moment, acollirà un restaurant per a 400 persones, i una zona d´esbarjo per a nens. Les autoritats asseguren que cap tomba s´ha profanat durant les excavacions. Shaputsko explica que “les autoritats tenen més plans per acabar amb aquest espai protegit però la societat ho impedirà”.

Publicat originàriament a Ara.

 

Vladimir Putin viu un dels moments més dolços de la seva perllongada estada en el poder. El cas Snowden i la guerra civil siriana li han permès guanyar dos polsos importants als Estats Units, situant el Kremlin, novament, com un dels centres d’ influència planetària. Poc es podia pensar, però, que, en el zenit de la seva carrera política, l´únic que s´atrevís a desafiar-lo fos qui fins ara ha estat el més fidel aliat.

El conflicte comença el passat 30 de Juliol quan la companyia russa Uralkali anuncia que abandona Belarusian Potash Company, un càrtel format amb la bielorussa Belaruskali. L’ aliança els havia convertit en el principal productor mundial de potassa, un ingredient clau en els fertilitzants. Els darrers temps, però, havien sorgit discrepàncies en la manera de dirigir la companyia. La part russa pertany a un dels oligarques més propers al Kremlin. La bielorussa depèn directament del govern, presidit amb ma de ferro per Aleksander Lukashenko, considerat l´últim dictador d´Europa.

Lukashenko porta al poder des de 1994, gràcies a una sèrie d´eleccions que no han superat els mínims democràtics establerts pels organismes internacionals. La seva obsessió sempre ha estat “russificar” el país i mantenir l´economia sota el ferri control de l´estat. No només el model econòmic recorda a l´antiga Unió Soviètica també alguns dels seus mètodes de negociació.

El 26 d´agost el primer ministre cita els principals dirigents d´Uralkali a una reunió a Minsk. Només hi compareix el director general, Vladislav Baumgertner. L’ arresten al mateix aeroport i el traslladen, d’ immediat, a una presó del KGB. Bielorússia és          l´únic país de l´antiga URSS on els serveis secrets mantenen aquestes sigles.

La resposta russa ha estat implacable: veto a les importacions de càrnics i làctics i restriccions a les subvencions de gas. El comerç amb Rússia suposa el 70 per cent de la balança comercial del país. Tot i així, més d’ un mes després, Baumgertner continua detingut sota l´acusació d’ abús de poder. Li poden caure fins a 10 anys de presó.

“Bielorússia ha decidit prendre hostatges per motius econòmics i polítics” assegura, a Extramurs, Aleksei Pikulik, professor a la Universitat Europea de San Petersburg i director de l´Institut Bielorús per als Estudis Estratègics. L´acadèmic recorda que, fins ara, s´havien produït estira-i-arronses entre Moscou i Minsk però mai d´aquesta magnitud. “Belaruskali era el principal garant de l´estabilitat pressupostària del país”, afirma. Les exportacions de potassa suposen el 12 per cent dels ingressos del govern bielorús. Els preus han caigut un 25 % d´ençà l´escapçament del càrtel.

INTERESSOS COMUNS, PERSONALITATS OPOSADES

Les negociacions s’ estan duent a terme amb discreció i Putin no s´ha pronunciat, encara, en públic. Tot i que els analistes coincideixen a destacar la mala relació personal entre tots dos, el cert és que es van reunir, en privat, el passat 20 de setembre. Una setmana després, Baumgartner era traslladat a un pis de Minsk on roman sota arrest domiciliari. No sembla creïble que el règim bielorús pugui aguantar el pols a Moscou tenint en compte la dependència econòmica. Però Lukashenko sap que encara pot jugar una carta. “Bielorussia es un soci clau en el projecte d´integració eurasiàtica, que s´ha convertit en una obsessió per a Putin”. La majoria d’ ex repúbliques soviètiques observen amb recels les intencions del president rus i aquest no es pot permetre perdre un dels pocs socis que actualment donen suport a la iniciativa.

Una solució al conflicte podria ser el relleu de l´oligarca Suleyman Kerímov al capdavant d´Uralkali i intentar, d´alguna manera, restablir els llaços comercials. “Tothom sap que Belaruskali no te capacitat per a competir en el lliure mercat per la manca              d´infraestructures. El relleu de Kerímov és la principal preocupació de Lukashenko”, assegura Pikulik. Aparentment, el Kremlin està disposat a fer costat l’ empresari però també estan sorgint teories de la conspiració que associen Kerimov amb el cercle de    l´ex president, Dimitri Medvedev. “No acabo de veure clar si tot això està pactat o no amb Putin”, conclou l´economista bielorús.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Centenars de milers de persones han commemorat, aquest 24 d´Abril, l´inici de l’ anomenat genocidi armeni, la deportació i assassinat de fins a un milió i mig de persones en les darreries de l´imperi otomà. Uns esdeveniments que, gairebé un segle després, mantenen enverinades, les relacions amb Turquia si bé, des de 2008, s´han donat passes tímides cap a un acostament. El motiu d´aquesta disputa és la negativa obstinada dels turcs a acceptar el qualificatiu de “genocidi”.

Els homenatges s´han reproduït al llarg del planeta, especialment en ciutats on les comunitats armènies son més nombroses. Aquesta diàspora és fruit, en bona part, dels supervivents del genocidi que van optar per emigrar en massa. L´acte més especial, segurament, és el que s´ha celebrat a Istanbul. Allà, per primera vegada, una delegació de representants de la diàspora  ha participat en l´homenatge celebrat davant de l´antiga presó on foren recloses les primeres víctimes de les matances.

El Genocidi no es va començar a commemorar a la capital turca fins el 2010 i no hi participa cap membre del govern ni l´exèrcit. L´executiu turc, de fet, no ha emès ni una nota al respecte. La única formació que ha demanat el reconeixement és el pro-kurd Partit per a la Pau i la Democràcia (BDP). La gran majoria dels botxins del genocidi foren, precisament, mercenaris d´origen kurd.

Ankara reconeix les matances però considera que les xifres de víctimes estan inflades. A més, contextualitza la massacre en un episodi de guerra civil motivat pel suport que els armenis estaven donant a l´enemic rus, amb l´esperança que l´imperi dels tsars els alliberés del domini otomà.  En cap cas, s´accepta que hi hagués un pla sistemàtic per eliminar la població armènia resident a Anatòlia. Els historiadors armenis, no obstant, han aportat documentació que demostraria el contrari.

Emma Hakobyan, membre de la junta directiva de l´Associació Armènia a Catalunya considera que la negativa de Turquia es deu en bona part a que “la identitat nacional i el nacionalisme turc es basen en la creença que ells son un gran poble, que han sobreviscut a una “guerra civil”, han construït un imperi del no-res i, per això, avui son una gran potència.” El 2005, l´escriptor i premi Nobel Orman Pahmuk va ser jutjat per un delicte d´insult contra la identitat turca després d´assegurar que Turquia havia comès genocidi contra els armenis.

Hakobyan, també assessora de la Coordinadora d´Organitzacions Armènies a Espanya apunta, però, un altre motiu: “Reconèixer la massacre suposaria la devolució de les terres que pertanyien als armenis i el pagament d´indemnitzacions milionàries”. Els armenis van perdre més de la meitat del seu territori històric durant les deportacions massives.

EL RECONEIXEMENT COM A JOC POLÍTIC

 A dia d´avui, 22 països reconeixen el genocidi armeni., entre ells França, Alemanya o Rússia. Això es deu, en bona part, a la gran pressió que han exercit els membres de la diàspora en els seus països de residència. Encara no han aconseguit, però, el suport explícit dels Estats Units si bé diverses iniciatives de reconeixement han arribat, els darrers anys, a la cambra de representants., la darrera el 2010. Les enèrgiques protestes de Turquia, soci clau dels nord-americans a l´Orient mitjà, han aconseguit tombar sempre aquestes propostes. El president, Barack Obama, de fet, ha evitat la paraula “genocidi” en la nota que ha publicat per recordar les víctimes. En la seva etapa de senador, Obama havia estat un fervorós partidari del reconeixement i, de fet, fou una de les promeses que va fer en la campanya presidencial de 2008.

L´altre cara de la moneda, enguany, la representa Israel. L´estat hebreu ha encarregat la confecció d´una llei que reconeixerà el genocidi, una passa sorprenent en un país que, fins ara, s´havia resistit a posicionar-se sobre la qüestió. D´una banda per què Turquia sempre ha estat un dels principals aliats de l´estat hebreu. Hi ha qui diu, però, que Tel Aviv prefereix gaudir del  monopoli d´haver patit un genocidi per por a que es dilueixi el record de l´Holocaust.

L´estat espanyol prefereix mantenir-se neutral en aquesta polèmica. Partits com ERC o Amaiur han portat iniciatives en aquest sentit però els dos partits majoritaris hi han votat en contra. La darrera ocasió fou el maig de 2012, a la comissió d´afers exteriors. Turquia fou la gran aliada d´Espanya quan aquesta va defensar, sense èxit, l´anomenada “aliança de civilitzacions”.

Tot i el handicap d´enfrontar-se a una de les potències emergents del planeta, els armenis no defalleixen en la voluntat que se´ls reconegui com a víctimes del primer gran genocidi del s. XX. Es de preveure que la pressió de la diàspora vagi augmentant de cara a la commemoració del centenari. En aquest sentit, el director del museu del Genocidi Armeni a Yerevan ha destacat, recentment, l´augment d´investigacions i tesis arreu del mon sobre un dels capítols més foscos del s XX.

El 24 d´abril de 1915, l´exèrcit turc va detenir uns 200 prohoms armenis (civils i religiosos) residents a Istanbul. L´eliminació d´aquesta petita elit dona inici a un procés de deportació massiva, confiscació de terres, destrucció total o parcial de pobles i assassinats indiscriminats i cruents. Moltes de les víctimes van ser conduïdes fins al desert del que avui dia és Síria i foren abandonades sense beguda ni aliments. Un segle després, els hereus dels supervivents es neguen a oblidar.

Publicat inicalment a Extramurs.

LA DEMOCRÀCIA A LA RERAGUARDA

Posted: 16/04/2013 in Europa
Etiquetes: , ,

El passat 9 d´abril, el capítol més fosc de la història recent europea va tornar a treure el cap en un tribunal de Luxemburg. Allà es duu a terme, des del mes de Febrer, el judici de l´anomenat cas Bommeleeër, la pitjor cadena d´atemptats registrada en territori del gran ducat. Entre 1984 i 1986, una vintena de bombes van sacsejar un país generalment aliè als actes de violencia terrorista. Els acusats son dos ex-policies. La defensa assegura que son bocs expiatoris per ocultar una conspiració de gran abast i han denunciat, al llarg de la instrucció, la desaparició de fins a una vuitaneta de proves, entre d´altres irregularitats. Un nou testimoni sembla que els dona la raó.

L´alemany Andreas Kramer va assegurar que el seu pare fou l´autor material de 18 dels 20 atemptats. Johannes Kramer era un agent del BND, el servei secret alemany. Segons el seu fill, hauria dirigit 10 equips formats per una quarantena de persones que haurien perpetrat els atemptats. L´operació comptava amb el vist-i-plau dels serveis secrets luxemburguesos i tenia l´objectiu de pressionar el govern per a què s´adherís als acords de L´Haia en matèria de seguretat. El fill no s´ha decidit a confessar els crims del pare fins que aquest no ha mort assegurant que el tenia amenaçat de mort si el delatava.

Kramer, però, va més enllà i relaciona el seu pare amb l´atemptat de l´Oktoberfest, a Munic, el 1980. 13 persones van perdre la vida i 221 resultaren ferides en l´atemptat més sagnant a Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundal. La investigació oficial va concloure que l´atemptat fou perpetrar per una sola persona, un neo-nazi de 21 anys mort en l´explosió. El testimoni de Kramer suposa una prova més de l´existència, a l´Europa Occidental, d´una xarxa secreta depenent de l´OTAN que, durant la guerra freda, va perpetrar diversos atemptats amb l´objectiu de desestabilitzar països. Se´ls anomenava exèrcits “stay-behind” (a la reraguarda). Aquesta “estratègia de la tensió” tindria la finalitat d´impedir l´accés al poder de partits comunistes. El cas d´Itàlia és, fins ara, el més documentat. En aquell país, la xarxa rebia el nom de Gladio.

ITÀLIA, CAMP DE BATALLA SECRET

L´existència dels exèrcits stay-behind no es va fer pública fins que el primer ministre italià, Giulio Andreotti, ho va revelar en una comparaixença parlamentària, el 3 d´Agost de 1990, mentre el mon estava pendent de la invasió de Kuwait per part de Sadam Hussein. Andreotti no va tenir més remei davant les evidències que un jutge havia fet públiques durant la investigació de l´assassinat de tres policies, el 1973. Uns crims atribuits a les Brigades Rojes, grup terrorista d´extrema esquerra. La investigació va determinar que darrera aquells crims hi havia “Ordine nuovo”, un grupúscol d´extrema dreta que comptava amb el suport de l´estructura stay-behind de l´OTAN. Durant tota la guerra freda, Itàlia es va veure desestabilitzada sistemàticament per accions terroristes perpetrades per Gladio, amb la única finalitat de desprestigiar el Partit Comunista i les Brigades Rojes. Entre aquests, el de l´estació de Bolònia, el 1980, que va deixar un saldo de 85 morts. També es dóna per fet que va participar activament en el segrest i assassinat del primer ministre, Aldo Moro, el 1978.

Amb el pas del temps, van apareixent noves dades que permeten recomposar un trencaclosques ben sinistre. Bèlgica, Turquia, Grècia, Dinamarca o Noruega son alguns dels paisos on s´ha evidenciat l´existència d´aquests exèrcits secrets. A Espanya, hi ha indicis de la seva participació en la matança d´Atocha, el fets de Montejurra o l´atemptat contra Carrero Blanco.

UNA MISSIÓ INACABADA?

El principi d´aquesta història cal buscar-lo en els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. Els aliats avançaven cap a Berlín i la comtesa es donava per decidida. Els nord-americans i els anglesos, però, ja tenien clar que el següent conflicte els enfrontaria al règim comunista de la Unió Soviètica. Tement una hipotètica invasió de l´Europa Occidental, es va decidir la creació dels exèrcits clandestins que haurien d´estar preparats per a exercir de quinta columna en un escenari d´aquest tipus. Amb aquest objectiu, es van reclutar alguns dels insignes espies nazis o feixistes que van poder capturar, entre ells Klaus Barbie (el carnisser de Lió) o el princep Valerio Borghese. Així es van cimentar els règims democràtics europeus.

L´escàndol de Gladio es va resoldre per la via ràpida. El 22 de novembre de 1990, l´assumpte es va debatre al Parlament Europeu. El diputat grec Vassilis Ephremidis va declarar en coneixe´s la implicació dels “stay-behind” en el cop d´estat a Atenes de 1967: “La democràcia que se suposa que gaudim no ha estat ni és, en realitat, altra cosa que una façana”. El debat va acabar amb una enèrgica condemna. I prou. A dia d´avui, l´OTAN, la CIA i l´MI6 continuen negant els fets. Les ments més conspiranoiques afirmen que això es deu a que els “stay-behind” continuen actius.

De fet, el mateix Andreas Kramer va declarar que l´estructura “stay-behind” alemanya podria estar relacionada amb Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU). Aquest misteriós grup neo-nazi va cometre una desena d´assassinats xenòfobs i dos atemptats bomba entre 1998 i 2011, quan es va descobrir la trama. Els seus membres van actuar impunement sense que els serveis secrets els poguessin detectar ni frenar. L´escàndol, a Alemanya, ha estat majúscul. El judici començarà el proper 5 de maig.

PER SABER-NE MÉS:

– L´investigador suís Danielle Ganser ha estat qui, fins ara, ha investigat més sobre el tema. El seu llibre “Los ejércitos secretos de la OTAN” és imprescindible per a qui vulgui indagar el tema. Aquí, en trobareu un resum.

– En aquest documental de la BBC, hi apareixen alguns dels protagonistes directes de la operació.