Archive for the ‘Llatinoamèrica’ Category

Evo Morales podría convertirse, hoy, en el presidente más longevo de la historia de Bolivia. De hecho, si no lo consigue, la sorpresa sería mayúscula. Los últimos sondeos le dan una intención de voto del 59%, casi 40 puntos por encima de su principal adversario. La popularidad de Evo se fundamenta en la economía. Bolivia es el país que más crece en Sudamérica. Lo atesora una institución tan poco sospechosa de simpatizar con el socialismo de Morales como el Fondo Monetario Internacional (FMI). El organismo prevé que el país cierre el año con un aumento del 5,2% y un 5% el siguiente.

“Bolivia vive el mejor momento económico de su historia” asegura Tuffi Aré. El redactor jefe del diario “El Deber” advierte, pero, que “hay un riesgo muy serio si no se plantea un recurso productivo sostenible y diversificado”. En eso coincide con el analista Humberto Vacaflor, mucho más crítico con la gestión del presidente.

A su parecer, su gestión no tiene nada de extraordinario, simplemente coincidió con un período de subidas en el precio de los hidrocarburos. Y ve los nubarrones mucho más cerca. “El país se está endeudando demasiado”, advierte. “Lo reconoció el propio Morales en la última cumbre del G-77”. Aré añade otro punto para la reflexión: “hay una mezcla de populismo y despilfarro en las obras públicas”.

Precisamente, los dos principales clientes de las materias primas bolivianas pasan apuros económicos. Argentina se encuentra en recesión y Brasil mantiene un crecimiento muy débil. El otro gran consumidor, China, se encuentra en plena fase de desaceleración aunque siga creciendo al 7%.

Esos indicadores ya se notan en los balances. 2013 se cerró con una subida del 6,8%, más de un punto por encima. No obstante, unas perspectivas de ligera desaceleración no alarman demasiado en un país sumido históricamente en la miseria.

La conquista del este

Uno de los pocos interrogantes que encierran los comicios es, según Aré, “comprobar si Evo es capaz de conseguir la hegemonía en los nueve Departamentos”.

El objetivo principal es conquistar Santa Cruz, el histórico feudo opositor, un lugar que en 2008-09 Evo no podía casi ni pisar y donde, ahora, obtiene una intención de voto de entre el 48 y el 51% según el sondeo.

Para el periodista este cambio se debe a un entendimiento práctico entre Morales y la oligarquía cruceña: “El Presidente adoptó una política muy clara de acercamiento a las élites. Pasó de la confrontación a la negociación. Los empresarios también se dieron cuenta que no podían vencerle. Además, se dieron cuenta que las políticas de Evo no son tan socialistas como predica, que en nueve años no hubo tantos cambios”, asegura Aré. Vacaflor va más allá en este análisis. “Evo ya no propone el socialismo, terminó abrazando la ideología de los cruceños. De alguna manera, ha sido conquistado por los conquistados.

¿Hacia un narco-estado?

El aumento de las plantaciones de cocaína es otro de los motivos de preocupación. Aré reconoce que la violencia está creciendo, precisamente, en la región de Santa Cruz, que es el punto de paso hacia Brasil, uno de los principales mercados.

Según cifras que aporta el periodista, la droga mueve unos 1000 millones de dólares anuales y hay más de 20000 hectáreas de plantaciones. Morales expulsó a la DEA (Organización para el Control de la Droga) norteamericana y optó por la política opuesta a la “guerra contra las drogas”. Hasta el momento, le ha dado resultados pero Vacaflor advierte que la situación se le puede ir de las manos. “Qué pasará cuando el gobierno pierda autoridad sobre esas actividades ilegales, cada vez más poderosas?” asegura. Para el economista, la situación es grave: “Desde que Colombia cedió ante la presión de EUA, Bolivia se ha convertido en epicentro más importante de producción y distribución de droga”, y especifica “boliviana pero también peruana. El contrabando de cocaína semi-elaborada a Argentina es tan fuerte que este país se ha convertido, ya, en el tercer productor americano de droga sin tener una sola planta”.

Para Aré el problema no es tan grave todavía. Aunque admite que hay narcorrupción, extorsión y mafias asegura que “todavía estamos en el nivel de los clanes familiares, no hay cárteles”. Vacaflor, en cambio, pinta un futuro mucho más sombrío. “Un narcoestado? vamos a peor que eso. Vamos a una Somalia. Solo nos faltaba una salida al mar para tener piratas”.

La ansiada salida al mar

En abril de 2013, Bolivia presentó una reclamación en la Corte Internacional de Justicia para obligar a Chile a negociar que le ceda una salida al mar. Esta es una reivindicación que se hunde en la historia, con más de cien años de antigüedad y es la base de que ambos países solo mantengan relaciones consulares.

Vacaflor se muestra muy escéptico al respecto: “Las posibilidades son nulas. Chile ya perdió ante Perú en La Haya pero ahora hacen frente común”. Para los analistas, el litigio no tiene más motivo que llamar la atención. “Todos los presidente hablan del mar”, asegura Vacaflores. “El que lo consiga gobernará cien años”, añade Aré. Si consigue el poder en toda la tierra boliviana, el mar será el último reto de Morales.

Publicado originalmente en La Prensa.

Anuncis

La elección de un nuevo presidente en Brasil ha despertado un interés inusitado más allá de sus fronteras. América Latina y Estados Unidos están muy pendientes de una decisión que puede cambiar el rumbo geopolítico del país. Los brasileños elegirán entre la continuidad en el bloque del Mercosur o un mayor entendimiento con Washington. No es una decisión menor, aunque lo más previsible es que esta disyuntiva sea la que menos cuente a la hora de influir su voto. A nivel interno, el descontento se concentra en las grandes ciudades. Allí, una nueva clase media surgida a partir de las políticas sociales del expresidente Lula podría optar, irónicamente, por desalojar a su partido del poder.

La sombra de Lula

El recuerdo del ex-Presidente todavía pesa mucho. El premio, de hecho, se lo disputan dos mujeres salidas de su regazo. La actual presidenta, Dilma Roussef, sería la alumna aventajada, mientras que la opositora, Marina Silva es la hija rebelde desde que dimitió como ministra de Medio Ambiente y abandonó las filas del Partido de los Trabajadores (PT) en 2008.

Una de las dos será la Presidenta y deberá sacar al país de una situación difícil.

Futuro incierto

Los indicadores reflejan el fin de una época de fabuloso crecimiento. Las discrepancias se centran en establecer si es un fin de ciclo definitivo o un frenazo pasajero. El país se encuentra en recesión técnica tras registrar dos trimestres de crecimiento negativo. Aún y así, la previsión del PIB para 2014 sigue siendo positiva, aunque sea un tímido 0.3%. Aquel 7.5% con que cerró 2010 aparece muy lejano ya.

A los economistas, no obstante, les preocupa más la tasa de inflación. Las proyecciones auguran que puede cerrar el año en el 6.3% a solo dos décimas del límite que tolera el Banco Central y lejos del objetivo (4.5%) que se marcó el Gobierno. La celebración del mundial de fútbol, en este sentido fue perjudicial porque disparó los precios, aparte de minar la moral colectiva. Ante esta situación, el Banco Central elevó las tasas de interés encareciendo el crédito.

Los más perjudicados, las nuevas clases medias, la llamada clase C, aquellos 30 millones que Lula sacó de la pobreza y, que ahora, olvidada el hambre, reclaman mejores servicios con los impuestos que pagan.

Debate abierto

La economía es la gran arma contra la Presidenta. Ella defiende que la situación no es tan mala. Tiene indicativos que la apoyan, como la tasa de desempleo que, en agosto, registró su punto más bajo de los últimos trece años ese mes, un 5%. La tasa, no obstante, ha crecido unas décimas desde junio, cuando se situó en el 4.9%.

La situación sería preocupante para cualquier gobernante, pero a Dilma parece que las elecciones le llegan en el momento adecuado.

“La economía está mal, pero no es algo que se viva en el día a día”, asegura a Diario LA PRENSA el analista Thiago de Aragao. El consultor asegura que los efectos de esta situación la está notando principalmente la clase empresarial, el gran apoyo de la candidata opositora, Marina Silva, pero que aún no ha llegado al pueblo. Eso podría beneficiar las aspiraciones de Roussef.

Descontento desenfocado

El país ha vivido tres estallidos de descontento popular en el último año y medio. Los disturbios dieron la vuelta al mundo, pero la Presidenta sigue siendo la favorita.

De Aragao descarta que el movimiento tenga influencia: “Las protestas fueron intensas, pero también ambiguas, desordenadas, no iban específicamente contra Dilma, sino contra el sistema”. Un sistema que, irónicamente, no conoce la mayoría de los ciudadanos.

“Hasta el nivel medio-alto no se tiene una idea clara de las relaciones entre el Parlamento, el judicial, etc.”, añade. Una afirmación que sorprende en un país adonde el voto es obligatorio.

El analista Juan Manuel Karg coincide en que ese momento “ya pasó” y considera que el Partido de los Trabajadores ha sabido manejar las peticiones de los movimientos sociales.

Estos se han centrado en la tan anhelada Reforma Política, un cambio en las leyes que deciden la representatividad de las fuerzas políticas en un sistema, efectivamente complejo, con hasta 25 partidos en el Parlamento, con los que hay que pactar y, por tanto, tener contentos. Este sistema es considerado como uno de los males del país y la causa principal de la corrupción.

De momento, han conseguido 7.8 millones de firmas y las dos candidatas principales les han dado su apoyo. De Aragao no cree, no obstante, que el éxito de la iniciativa dependa de esta buena voluntad: ”El Parlamento es más influyente que el Presidente. Esta lógica ya va en contra de la reforma porque para aprobarla se necesita el acuerdo de los partidos que iban a sufrir con ella”.

El caso Petrobras

Otro factor a tener en cuenta de aquí a la presumible segunda vuelta, el 26 de octubre, es el alcance del llamado caso Petrobras. La principal compañía del país, semipública, está siendo investigada por el que parece ser un gigantesco caso de corrupción.

Hasta 50 diputados de la mayoría gubernamental ya han sido implicados y el reciente pacto a que ha llegado la Fiscalía con el imputado principal hacen prever revelaciones muy jugosas. Ayer una revista filtró que la campaña de Roussef se podría haber financiado con fondos desviados de la petrolera, acusaciones negadas de inmediato por la candidata. Pero de Aragao duda, también, que este caso afecte a la elección: “La corrupción en Brasil existen desde la época que el mundo no tenía interés en las elecciones de Brasil. Ahora el mundo descubre los casos de corrupción y piensa que esto es capaz de cambiar la dirección, no lo es. La sensación es que todos los partidos son corruptos e ineficientes”.

El escándalo Petrobras -en efecto- salpica también al excandidato opositor Eduardo Campos, fallecido en un accidente de avioneta al principio de la campaña. Su sustituta, Marina Silva, no ha utilizado esa carta de manera insistente.

Brasil en el mundo

A nivel interno se da por hecho que la elección no comportará cambios radicales. A pesar de los nubarrones económicos, las dos candidatas se han comprometido a mantener los programas sociales iniciados en la era Lula, si bien Silva ha ido aumentando el compromiso en función de su caída en las encuestas.

Es en la política exterior donde se pueden esperar más cambios en función del vencedor. “Marina pretende cambiar la orientación internacional de Brasil” advierte Juan Manuel Karg. Una orientación que también data de los tiempos de Lula. El exmandatario se alejó de la órbita de Washington e integró al país en el bloque de las potencias emergentes, las llamadas Brics. En el aumento de las exportaciones a China está buena parte de las claves del boom económico del país, pero Silva, respaldada por el empresariado, quiere volver a la senda anterior.

Para Karg, “el punto fundamental es el Mercosur”. Una eventual salida del país de esta alianza supondría una estocada mortal al proyecto. “Brasil no puede salir del Mercosur, es su principal socio, la cara visible”, añade.

Un país segmentado

El último sondeo publicado ayer refleja un repunte en la intención de voto a la presidenta, Dilma Roussef, que captaría el 40% de los sufragios. Su contrincante, Marina Silva, se estaría deshinchando, cayendo hasta el 27%. En tercer lugar, el conservador Aécio Neves, con un 18%, puede ser decisivo en la segunda vuelta.

Por regiones se observa que Roussef arrasa en las regiones del noreste.

Allí se registraron los mayores logros sociales en la época de Lula y allí es donde se concentra el grueso de los que todavía necesitan de las ayudas. Las voces más críticas añadirían que allí es donde se concentran los que se han acostumbrado a vivir de esas ayudas. Sea como sea, Silva también está perdiendo apoyo en su feudo, las grandes ciudades. El PT reaccionó y puso toda la maquinaria en marcha. En ese contexto, los once minutos diarios de televisión que dispone Dilma han sido decisivos en la remontada final ante una Marina con menos de tres. El PT ha sabido atizar las dudas sobre si la oposición mantendría las ayudas sociales. Silva se ha visto obligada a virar el discurso ideológico, pero no ha frenado su caída, tan fulgurante como lo fue su ascenso.

El pulso se dirime entre los que piden más y los que tienen claro que están mucho mejor que hace una década.

Publicat orignàriament a La Prensa.

El govern d’Honduras ha anunciat la construcció de la primera Zona de Treball i Desenvolupament Econòmic (ZEDE), al departament de Choluteca, al sud del país. Els ZEDE es coneixien anteriorment com a Regions Especials per al Desenvolupament (RED) o Ciutats Model. La llei que regulava les RED va ser declarada inconstitucional l’octubre de 2012. Posteriorment, 4 dels 5 membres del Tribunal Constitucional foren destituïts pel Congrés, dirigit llavors per l’actual president, Juan Orlando Hernández. La nova llei que regula les ZEDE va ser aprovada, amb una majoria aclaparadora, el gener de 2013.

Les ZEDE, RED o Ciutats Model són territoris autònoms amb disposicions econòmiques i legislatives pròpies destinades a intensificar al màxim el desenvolupament del comerç. La idea sorgeix dels ambients més ultradretans de l’economia nord-americana, als qui s’ha arribat a anomenar “anarco capitalistes”. El principal defensor és l’economista Paul Romer.

El projecte ha disparat totes les alarmes entre les comunitats indígenes. El projecte original ja preveia cedir la meitat del territori ocupat, actualment, per la comunitat garifuna. Ara, el govern està amagant part de les seves cartes i ha anunciat únicament el departament on es construirà la ciutat.

Un dels aspectes més polèmics del projecte és l’externalització de la justícia. Els defensors ho consideren condició indispensable per a atraure inversions. La proposta concreta per a Honduras és que s’apliqui la legislació de les Illes Maurici que, a la vegada, aplica la jurisdicció comercial britànica.

La llei aprovada, a Honduras estableix que les ciutats model gaudiran d’una “autonomia funcional i administrativa, tindran personalitat jurídica i estaran subjectes a un règim fiscal especial”. Un dels punts que més crítiques ha aixecat és el que estipula que aquestes ciutats podran signar contractes lligats “al compliment d’objectius en el temps i durant diversos governs.”

En el projecte hi participen personalitats i empreses amb reputacions més que dubtoses. Un dels assessors del govern ha estat el controvertit Mark Klugmann, un dels principals “profetes” de les privatitzacions a l’Amèrica Llatina. L’empresa adjudicatària de les obres serà la sud-coreana POSCO que ja va estar implicada en els aldarulls que van enderrocar el president de Madagascar, el 2009, arran d’una polèmica cessió de terres a la seva filial Daewoo.

POSCO és una de les principals empreses metal·lúrgiques del món i ha rebut diverses acusacions per atemptar contra els drets humans. Recentment, s’ha vist involucrada en una polèmica per la construcció d’una planta siderúrgica a l’Índia. Vuit relators especials de Nacions Unides van sol·licitar la suspensió del projecte.

POSCO serà l’encarregada de realitzar un estudi de “prefactibilitat” que ha de determinar la zona més adequada per construir la ciutat model. Aquest pla mestre detallarà “totes les precaucions ambientals de població, governabilitat i comerç” a la nova zona econòmica.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

 

Image

Campanya de Meninadança. FOTO: Meninadança

Brasil, a banda de ser una de les potències emergents del planeta, és el segon país del món amb una major incidència de les xarxes de prostitució infantil. Només Tailàndia supera les seves xifres però algunes ONG’s alerten que la imminent celebració del Mundial i els Jocs Olímpics augmentaran sobre manera unes xifres ja de per si alarmants. El periodista Matt Roper és un dels majors experts en aquest tema, amb més de 15 anys d’experiència sobre el terreny. A banda de reportar sobre l’explotació sexual infantil, ha engegat Menindança, un projecte amb què pretén treure nenes del carrer.

 La celebració del Mundial farà que augmenti l’explotació sexual de menors?

No estic segur que es pugui fer aquesta afirmació de manera tan taxativa. No crec que els aficionats al futbol vinguin a buscar sexe amb menors d’edats i els turistes sexuals no vindran durant el Mundial per què tot serà més car. Ara bé, sí que puc dir que arran del Mundial milers de nenes han estat o seran explotades sexualment. Això es deu, sobretot, a la construcció dels estadis. Aquí sí que tenim un problema. Tota construcció d’una gran infraestructura genera una gran demanda de prostitució. I moltes vegades es cobreix amb menors. Tampoc podem passar per alt que qualsevol gran esdeveniment al Brasil genera una demanda de prostitució. Ara ve el Mundial però també passa, cada any, durant el Carnaval.

Se sap quantes menors estan sent explotades sexualment?

La Policia federal estima que hi ha unes 250.000 menors explotades sexualment al Brasil. Crec que la xifra està ben encaminada. Altres estadístiques parlen de fins a mig milió però crec que és més acurada la primera estimació.

D’on surten aquestes nenes? Com cauen a les xarxes de prostitució?

La gran majoria provenen de zones remotes i pobres. Quan es parla de prostitució infantil tothom pensa en les grans zones turístiques com Recife o Fortaleza però el problema greu el tenim en aquestes àrees rurals i remotes. D´allà surten la majoria de les prostitutes. En aquestes àrees, s’ha creat una espècie de cultura de la prostitució on aquesta és l’única sortida per a moltes famílies. Parlem de regions on els únics que tenen uns pocs diners són els camioners que hi circulen. El resultat de tot plegat és una visió de l’ abús sexual de menors com una cosa normal.

Senten les noies que la prostitució és normal?

Sí, en certa manera. Trobem noies amb mares que ja van començar a exercir als 11 o 12 anys. I el mateix amb les àvies… Però no ho reduïm tot a què la pobresa comporta prostitució. La pobresa comporta manca d’educació i això crea una espècia de pobresa moral sovint acompanyada de drogues. Centrem-nos a trencar aquest cercle viciós impulsat per la pobresa.

Com de difícil és investigar aquest tema?

És complicat per què està envoltat per una espècie de llei del silenci. Les noies sovint es refereixen als clients com als seus xicots. I no és fàcil que reconeguin que han abusat d’elles. Cal tenir paciència i cal anar ben alerta per què treballen en llocs perillosos. Fa poc vam arribar a un indret just quan s’estava produint algun tipus d’intercanvi comercial, segurament un assumpte de drogues. 6 motos ens van perseguir durant hores, com en una pel·lícula.

Així que d’una banda trobes les famílies que aproven i estimulen la prostitució i de l’altre tens tota la gent que se’n beneficia econòmicament, autèntiques bandes de crim organitzat. Són dos problemes que dificulten molt tot intent d’investigació.

Què fan les autoritats per combatre aquesta xacra?

Es duen a terme algun tipus d’ accions, campanyes en l’àmbit nacional, superficials, que intenten rentar la imatge del país. La realitat, però, és que les víctimes estan desprotegides i els abusadors actuen amb total impunitat, especialment si tenen poder, influència o diners.

Un cas que em va impactar molt és el d’una nena de 12 anys. Puja al vehicle d’un camioner i aquest, begut, te un accident. La nena queda atrapada però és viva. L’home es limita a fugir i la nena mor. Això va passar 4 anys en una petita localitat. Tothom coneix la identitat del conductor però no s’ha obert mai una investigació.

Així funciona el Brasil. Pot ser molt frustrant.

Parla’ns del projecte Menindança, on estàs involucrat

Utilitzem la dansa com un camí per què les noies recuperin l’autoestima i les ganes de somiar un futur diferent. Vam obrir una casa d’acollida en una zona remota de Minas Gerais, un estat al nord del país. Allà oferim activitats diverses i un grup de treballadors socials que les ajuden a expressar-se i a relacionar-se. Algunes, fins i tot, a vegades, porten a les seves mares. Els resultats són increïbles. En molt poc temps, aquestes noies canvien radicalment la manera de veure’s a si mateixes i en el que es deixen fer pels altres, la manera de parlar, de vestir, la manera de pensar en el futur. Abans d’arribar nosaltres, ningú se’n preocupava. Podien desaparèixer i ningú les buscava. Ara entenen que valen molt més que el que paguen per elles. Creiem que així és com es trenca el cercle de la prostitució. Actualment acollim una seixantena de noies però ben aviat obrirem una altra casa. I així anirem fent.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

Gustavo Petro, en un dels vehicles adquirits per al programa de recollida d’escombraries que vol implantar. FOTO: Bogotá Humana.

L’alcalde de Bogotà, Gustavo Petro, ha convocat avui una manifestació de rebuig a la decisió del Procurador General de destituir-lo i inhabilitar-lo durant 15 anys. Alejandro Ordoñez va anunciar la decisió dilluns passat en una nota de premsa, on justificava la decisió pel paper de l’alcalde en l’anomenada “crisi de les escombraries”, de desembre del 2012. Entre els motius esgrimits per Ordoñez, hi havia la vulneració del principi de llibertat d’empresa i el risc pel medi ambient i per a la salut dels habitants de Bogotà.

El desembre de 2012 finalitzaven els contractes de 4 empreses privades per a la recollida d’escombraries a la capital colombiana. Petro ja havia anunciat que remunicipalitzaria la gestió de les competències a través del programa Basura Cero. L’alcalde considerava que les empreses havien d’entregar els vehicles per a la recollida, ja que pertanyien als colombians, que els havien finançat a través dels impostos. La negativa empresarial a cedir els vehicles va desencadenar el caos durant els tres primers dies del nou servei. Es van acumular fins a 9000 tones de brossa pels carrers de la capital, i Petro es va veure obligat a contractar, de nou, les empreses per a netejar la ciutat.

Una de les empreses implicada forma part del Grupo Nule, implicat en un dels casos de corrupció més grans que s’investiguen al país, el cas “carrusel de la contratación”. Emilio Tapia, advocat implicat, ha testificat recentment que es va orquestrar una conspiració contra els plans de Petro, si bé ha admès que l’ex alcalde va cometre errors en la gestió de la crisi, probablement per inexperiència. Investigacions periodístiques afirmen que algunes de les empreses implicades tenen relacions amb el president Santos i el seu antecessor, Álvaro Uribe que ha desmentit tenir cap relació amb la polèmica.

Les reaccions no s’han fet esperar. Els partidaris de Petro van sortir alcarrer quan la decisió es va fer pública, l’Alta Comissionada de Drets Humans de l’ONU ja ha demanat una reunió amb Ordoñez i el ministre de Justícia ha qüestionat que el Procurador tingui la potestat d’apartar càrrecs elegits. La Procuradoria, de fet, és un òrgan designat pel govern que té la funció de vetllar pel compliment de la Constitució i les lleis en l’administració pública. Ordoñez ja va provocar una polèmica monumental, l’any 2010, quan va destituir l’ex senadora del Partit Liberal Piedad Córdoba, a qui va acusar de promocionar i col·laborar amb les FARC.

El cas ha anat més enllà de l’àmbit municipal, fins al punt que amenaça d’entorpir les negociacions governamentals amb les FARC. La guerrilla ha sortit en defensa de l’alcalde, tot i que fou assenyalat durant molts anys com a objectiu militar, i ha fet una crida a la participació en la manifestació d’avui. Fins i tot el recentment nomenat ambaixador nord-americà a Bogotà ha expressat els seus recels per la decisió.

Gustavo Petro, de 53 anys, és un economista de llarga trajectòria política i diplomàtica. Els seus orígens están lligats al M-19, un moviment polític i armat que va actuar entre els anys 70 i 90. L’any 2010 es va presentar a les eleccions presidencials per la coalició d’esquerres Polo Democrático i dos anys després guanyava l’alcaldia de la capital amb un partit creat per ell, el Movimiento Progresistas. Segons les enquestes, la sevapopularitat està augmentant considerablement arran de la destitució.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

El president de Nicaragua, Daniel Ortega. Foto: Benjamin Gottlieb.

L’Assemblea Nacional de Nicaragua comença a debatre avui la reforma constitucional impulsada pel president Daniel Ortega. L’amplia majoria del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) garanteix que la proposta (que afecta una cinquena part de la Carta Magna) s’aprovarà a principis de 2014. Paral·lelament, es preparen modificacions del Codi Militar i de la llei de la Policia Nacional. Ortega justifica els canvis al·legant que duran “pau, tranquil·litat i alegria” al poble. L’oposició denuncia que responen, exclusivament, a les ànsies d’acumular poder del president.

LA REELECCIÓ INDEFINIDA, OBJECTIU DECLARAT

El canvi més polèmic és la supressió de l’article que prohibeix la reelecció del president després de dos mandats. Ortega ja es va poder presentar als darrers comicis de 2011 gràcies a una controvertida sentència que estipulava que l’article vulnerava els seus drets i que, per tant, era “inaplicable”. El president tindrà via lliure, per tant, per presentar-se per a un quart mandat, el 2016. En aquests comicis, li valdrà amb imposar-se amb un vot més que els rivals ja que s’elimina el llistó mínim del 35 % dels sufragis així com la possibilitat de celebrar una segona volta.

La resposta de l’oposició no s’ha fet esperar. Una dotzena de partits i moviments cívics s’ han unit sota el nom “Unidad por la República“ i han fet una crida a manifestar-se, avui mateix, als carrers de Managua. Un dels seus membres, l´expert en Dret Constitucional Julio Icaza, exposa el seu punt de vista a Extramurs: “Ortega intenta legalitzar un nou règim polític fonamentat en la burocràcia estatal, el gran capital i una aliança amb els militars. Aquest tercer element és el que vol acabar de consolidar”.

Les reformes, certament, reforcen els llaços entre el govern i l´exèrcit. S’elimina, per exemple, la obligatorietat de rellevar el cap de l’estat major després de cinc anys de servei. També s’inclou la possibilitat de reintegrar militars retirats o que aquests exerceixin càrrecs públics “per raons de seguretat nacional quan l’interès de la nació ho requereixi”. Per a Icaza, es tracta d’una “clara involució”, el retorn a un model d´exèrcit “personalista, al servei del president com l’extinta Guardia Nacional en temps de Somoza”.

L’OPOSICIÓ SUAU D’EMPRESARIS I ESGLÉSIA

Ortega no s’ ha pogut sortit del tot, però, amb la seva. En un principi, pretenia que els militars poguessin dictar justícia, en circumstàncies excepcionals, però les pressions dels empresaris han fet que es retirés aquest punt. La patronal també ha aconseguit un redactat més suau en l’apartat que regula el control d´Internet. Aquest seguirà en mans, això sí, de l’exèrcit.

La nova Constitució definirà Nicaragua com un país “cristià, socialista i solidari”. Això no ha evitat l’enfrontament amb l´Església catòlica, que ha advertit que el país pateix risc de caure en una dictadura. El clergat ha aconseguit fer caure, però, una de les mesures més controvertides: la consagració constitucional dels anomenats “gabinets de família”.

Es tracta d’un projecte personal de l’esposa d’Ortega, Rosario Murillo. L’oficialisme els ven com un instrument per garantir la democràcia directa i la participació ciutadana. Els moviments socials, especialment el feminisme, els considera “estructures partidistes de control social”. En una conversa via Skype, la coordinadora del Movimiento Autónomo de las Mujeres, Juanita Jiménez, lamenta “la constant violació a l’estat laic”. Una política que les perjudica especialment ja que “sempre s’ha apel·lat a la religió per limitar el lliure exercici de les dones”.

L’OMBRA DE LA PRIMERA DAMA

Les feministes ja es van posar en peu de guerra contra el govern el passat mes de setembre. Llavors, es va aprovar la reforma de la llei integral contra la violència de gènere. Jiménez assegura que els canvis introduïts suposen “una passa enrere, la reinstauració d’un model on s’apel·la al perdó, a la reconciliació, que reforça el rol de la dona sotmesa que renta els draps bruts a casa”.

La nova llei fa desaparèixer els tribunals específics de violència de gènere i fa reaparèixer la figura de la mediació. “És un acord suposadament voluntari entre agressor i víctima que permet aturar el procés amb un simple compromís de no tornar a agredir”. Jiménez lamenta que la “mentalitat ultraconservadora” de la Primera Dama està fent retrocedir els drets de les dones en un país amb greus problemes de violència de gènere. “Tenim que un 80 % dels casos d’abús sexual son a menors d’edat i es va celebrar el naixement d’un nadó a càrrec d’una nena d’11 anys! Els mitjans ho van vendre com una benedicció divina. Ningú es va preguntar qui era el pare”. Amb la reforma, desapareixen els Tribunals específics dedicats a la violència domèstica. “Hi ha un clima d’impunitat general que s’aguditza en els casos contra els drets de les dones i l’abús sexual”.

CORRUPCIO INSTITUCIONALITZADA

Des que va tornar al poder, l´any 2006, la família Ortega ha estat acusada en diverses ocasions de corrupció. La concentració de mitjans de comunicació i negocis poc transparents relacionats amb el turisme i l´electricitat són només la punta de l’iceberg. La opacitat amb què es gestionen les ajudes de Veneçuela o la polèmica concessió del faraònic canal transoceànic són els altres grans punts negres en la gestió de qui encara és recordat com un dels líders de la revolució sandinista.

D’aquell Ortega revolucionari poc en queda, ja. “En primer lloc, va començar eliminant tot l’espai de democràcia interna al Frente Sandinista”, afirma Icaza. “Ha manejat el partit com una propietat privada, eliminant tota oposició, de manera que aquest partit actualment ja gairebé no existeix”. I remata “el que queda és una expressió del cinisme polític reduïda a una màfia governant un país, això és el que tenim avui a Nicaragua”. 

Alberto Acosta és un economista i polític equatorià. Ha visitat Barcelona aquesta setmana per presentar el seu darrer llibre. “El buen vivir” (Edicions Icària, 2013), a on planteja la necessitat d’adoptar un nou sistema que substitueixi el capitalisme, prenent com a referent la relació que mantenen els pobles indígenes amb la natura. Acosta fou un dels ideòlegs de la “Revolució ciutadana” que va promoure el president Rafael Correa quan va arribar al poder. Fou ministre per Alianza País i president de l’Assemblea Nacional Constituent, però se’n va acabar distanciant. El febrer passat es va presentar a les eleccions presidencials com a candidat de la “Unidad Plurinacional de Izquierdas”, obtenint la sisena posició.

El que proposa a “El buen vivir” és una versió “indigenista” de la teoria del decreixement?

Hi ha molts elements en comú, tot i que no creiem que el decreixement sigui la solució a tots els problemes. Els nostres països, per exemple, han de créixer, en àmbits com l’educació, la sanitat o l’habitatge popular. En d’altres, no podem seguir el camí de consumisme exagerat que existeix en els països del Nord. Hi ha sintonies. Són opcions per construir alternatives postcapitalistes. Per a mi, és el punt fonamental.

Vostè utilitza sovint el concepte “extractivista” que diferencia de “capitalista”. A què es refereix?

Té a veure amb l’experiència dels nostres països, exportadors de matèries primeres condemnats al subdesenvolupament. Països que han exportat cacau, plàtans, cafè o flors i que no han pogut superar els seus problemes. És més, països petroliers que han intentat finançar l’economia amb les exportacions dels hidrocarburs són països subdesenvolupats. Hem de sortir d’aquesta lògica del país-producte.

Llavors, Veneçuela no seria una economia capitalista, però sí extractiva…

Caldrà esbrinar si Veneçuela és o no és capitalista. Jo sostinc que en aquests països on es parla del Socialisme del segle XXI en realitat el que existeix és l’extractivisme del segle XXI. No s’està construint cap proposta postcapitalista. Veneçuela ha avançat més però Equador i Bolívia no han seguit per aquest camí, s”han donat algunes passes per a superar el neoliberalisme però no el capitalisme. Això s’ha de recalcar.

Al seu país, vostè és un dels principals crítics contra la recentment anunciada explotació d’un jaciment petrolífer al Parc Natural del Yasuní. Què està succeint?

Sis anys enrere, la societat civil va presentar una proposta per a protegir aquest territori. És una zona d’una enorme biodiversitat i amb presència de grups indígenes en aïllament voluntari. Es calcula que hi ha entre el 20-30% de les reserves de cru del país. El que es plantejava és que la comunitat internacional contribuís a la preservació del lloc aportant la meitat dels ingressos que s’obtindrien extraient el petroli.

I el govern ho va acceptar?

El govern va acollir la proposta amb molt d’entusiasme però després no ha mantingut una acció decidida per a aconseguir el suport internacional i tot ha resultat un fracàs. Llavors, el 15 d’agost el president Correa va tombar la iniciativa i ara ens intenta convèncer que l’extracció de petroli resoldrà tots els problemes.

I a què creu que es deu aquest canvi d’actitud?

Em resulta difícil establir els motius. Són les incoherències d’un govern que, de vegades, té un discurs progressista però pràctiques de dretes. Potser no s’ho van acabar de creure mai i ara aprofiten que tenen un gran suport popular, o potser han rebut pressions molt fortes. Hi ha molts interessos en l’explotació del petroli. Dels xinesos, per exemple, uns dels principals creditors del país. I els crèdits es garanteixen amb el petroli.

Considera que Correa planta cara als EUA però ven el país als xinesos?

No sé si és cert dir que l’han venut. Correa es va alliberar del Consens de Washington, de les polítiques neoliberals, i això és positiu. Però, d’alguna manera, està entrant dins la lògica del consens de Pequín. Aquests no imposen condicions de política macro-econòmica, tal com feien l’FMI o el Banc Mundial, però estan aconseguint accedir als recursos, les obres públiques i altres beneficis. Finançaran, per exemple, la construcció de la nova refineria.

Com s’està articulant la protesta contra aquesta decisió?

La Constitució estableix que per celebrar-se una consulta popular cal el suport del 5% del cens. Això són unes 580.000 signatures. N’aportarem més d’un milió. Ara ens trobem en el procés de recollida. Tenim 6 mesos de termini, així que les hauríem de presentar cap al mes d’abril.

I com està reaccionant el govern?

Els mitjans que controla estan fent una campanya d’ “extractivisme mediàtic”. Són molt incoherents, parlen de participació ciutadana i fa poc van impedir un debat a l’Assemblea Nacional sobre l’avortament. Fins i tot van sancionar tres diputades del propi partit del govern, Alianza País. Dos anys enrere, en canvi, convocaven una consulta sobre la prohibició dels braus i les lluites de galls. És com un conductor que posa l’intermitent a l’esquerra però gira a l’inrevés.

Article publicat originàriament a Extramurs.