El govern d’Honduras ha anunciat la construcció de la primera Zona de Treball i Desenvolupament Econòmic (ZEDE), al departament de Choluteca, al sud del país. Els ZEDE es coneixien anteriorment com a Regions Especials per al Desenvolupament (RED) o Ciutats Model. La llei que regulava les RED va ser declarada inconstitucional l’octubre de 2012. Posteriorment, 4 dels 5 membres del Tribunal Constitucional foren destituïts pel Congrés, dirigit llavors per l’actual president, Juan Orlando Hernández. La nova llei que regula les ZEDE va ser aprovada, amb una majoria aclaparadora, el gener de 2013.

Les ZEDE, RED o Ciutats Model són territoris autònoms amb disposicions econòmiques i legislatives pròpies destinades a intensificar al màxim el desenvolupament del comerç. La idea sorgeix dels ambients més ultradretans de l’economia nord-americana, als qui s’ha arribat a anomenar “anarco capitalistes”. El principal defensor és l’economista Paul Romer.

El projecte ha disparat totes les alarmes entre les comunitats indígenes. El projecte original ja preveia cedir la meitat del territori ocupat, actualment, per la comunitat garifuna. Ara, el govern està amagant part de les seves cartes i ha anunciat únicament el departament on es construirà la ciutat.

Un dels aspectes més polèmics del projecte és l’externalització de la justícia. Els defensors ho consideren condició indispensable per a atraure inversions. La proposta concreta per a Honduras és que s’apliqui la legislació de les Illes Maurici que, a la vegada, aplica la jurisdicció comercial britànica.

La llei aprovada, a Honduras estableix que les ciutats model gaudiran d’una “autonomia funcional i administrativa, tindran personalitat jurídica i estaran subjectes a un règim fiscal especial”. Un dels punts que més crítiques ha aixecat és el que estipula que aquestes ciutats podran signar contractes lligats “al compliment d’objectius en el temps i durant diversos governs.”

En el projecte hi participen personalitats i empreses amb reputacions més que dubtoses. Un dels assessors del govern ha estat el controvertit Mark Klugmann, un dels principals “profetes” de les privatitzacions a l’Amèrica Llatina. L’empresa adjudicatària de les obres serà la sud-coreana POSCO que ja va estar implicada en els aldarulls que van enderrocar el president de Madagascar, el 2009, arran d’una polèmica cessió de terres a la seva filial Daewoo.

POSCO és una de les principals empreses metal·lúrgiques del món i ha rebut diverses acusacions per atemptar contra els drets humans. Recentment, s’ha vist involucrada en una polèmica per la construcció d’una planta siderúrgica a l’Índia. Vuit relators especials de Nacions Unides van sol·licitar la suspensió del projecte.

POSCO serà l’encarregada de realitzar un estudi de “prefactibilitat” que ha de determinar la zona més adequada per construir la ciutat model. Aquest pla mestre detallarà “totes les precaucions ambientals de població, governabilitat i comerç” a la nova zona econòmica.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

 

El conflicte d’Ucraïna ha fet un salt qualitatiu i ja amenaça de convertir-se en una guerra internacional. El nou govern ucraïnès ha mobilitzat els reservistes però no sembla preparat per lluitar en solitari contra Rússia. Una vegada el Kremlin ja ha mostrat les cartes, queda per veure la reacció de l’OTAN, que es reunirà d’urgència avui mateix.

La crisi es va precipitar ahir. Un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Sotxi, Vladimir Putin ha reaparegut intentant revertir la situació a favor seu. En una jornada frenètica, ahir va aconseguir que el Consell de la Federació (la cambra alta) l’autoritzés, per unanimitat, a enviar tropes a la República Autònoma de Crimea per “garantir la seguretat i integritat física dels nostres compatriotes i de les tropes de les Forces Armades que es troben en territori ucraïnès”.

Alguns diputats suggerien, fins i tot, l’expulsió de l’ambaixador nord-americà a Moscou, una mesura que, ara per ara, no es descarta completament. El president nord-americà, Barack Obama, havia assegurat, anteriorment, que una intervenció russa tindria un “cost”. Putin sembla estar disposat a pagar-lo. El Kremlin considera que el control de la península és irrenunciable. Els ucraïnesos ja han mobilitzat els reservistes.

Un enclavament estratègic cabdal per a Rússia

La presència russa a Crimea es remunta al s.XVIII. La península, llavors, era una entitat semiindependent de l’imperi otomà, sota el control dels tàrtars, un poble musulmà d’origen turquès que hi habitava des de l’edat medieval. El 1783, els russos la conquereixen definitivament i funden la ciutat de Sebastòpol, amb l’objectiu de construir-hi un port. Rússia aconseguia, així, la seva anhelada sortida al mar.

La península es manté sota control rus fins al 1954. Un breu comunicatde vuit línies anuncia el traspàs de la sobirania a Ucraïna “pels vincles econòmics, territorials, comunicatius i culturals”. Els historiadors encara no s’han posat d’acord en els motius que haurien motivat un “regal” d’aquesta magnitud.

Encara no feia un any de la mort de Stalin i es pensa que el nou líder soviètic, Nikita Khrusxov volia reconciliar-se amb el poble ucraïnès que havia patit especialment la brutalitat del georgià. Khrusxov coneixia aquest patiment de prop, ja que havia estat secretari general del Partit Comunista Ucrainès durant els anys de les grans purgues estalinistes, les quals havia defensat amb vehemència.

Crimea, a més, havia quedat parcialment deshabitada després que Stalin, el 1944, hagués ordenat la deportació dels tàrtars, a qui acusà de col·laboracionisme amb els nazis. 200.000 persones van ser traslladades per la força, la gran majoria a l’Uzbekistan. Es calcula que entre el 25 i el 46% d’ells van morir durant el primer any d’exili, generalment de fam i fred. Només se’ls va deixar tornar a partir dels anys 80 però fins a la dissolució de l’URSS la majoria no es va decidir a tornar.

Composició actual

Les darreres dades oficials de població de Crimea es remunten al 2001. Estableixen que el 58 % dels habitants de la Península són russos mentre que el 24 % són ucraïnesos. Tot i així, el 78 % de la població considera que el rus és el seu idioma matern. Val a dir que en l’anterior cens, de 1989, els russos eren un 65 % de la població.

En aquest descens, hi pot haver influït el retorn de la minoria tàrtara que es va accelerar amb la descomposició de l’URSS. El 2001 representaven el12 % de la població, un percentatge que, possiblement, hagi augmentat, ja que presenten xifres de natalitat superiors als russos. La lluita del poble tàrtar pel reconeixement de la deportació com a genocidi els ha allunyat de Moscou i els integra, per tant, en el bloc “prooccidental”.

La majoria russa no és uniforme a tota la península. Sempre seguint les dades de 2001, en 9 dels 25 municipis no són majoria. A Sebastòpol, que compta amb un règim jurídic diferenciat, suposen el 77 % de la població. Rússia va mantenir la sobirania de la ciutat fins al 1997. Finalment, es va arribar a un acord signant-se el Tractat de la Pau i l’Amistat, que estipula un contracte de cessió de les instal·lacions renovable cada 20 anys. L’acord actual finalitza el 2047.

En les darreres eleccions presidencials de 2010, els habitants de Crimea es van inclinar massivament per Víktor Ianukòvitx. Alguns analistes afirmen que la caiguda de Ianukòvitx pot fer enfortir el suport al partit Rússia Unida, del qual forma part el nou Primer Ministre, Serguei Axiorov. De totes maneres, segons la investigadora Elie Knott el moviment prorus d’Ucraïna també presenta escletxes i diferències importants. En el transcurs d’una investigació sobre el terreny entre 2011 i 2012, Knott afirma haver percebut una majoria de russos que se senten còmodes dins Ucraïna, especialment entre les generacions més joves, les quals no surten reflectides al cens de 2001.

Article publicat originàriament a Extramurs.

Image

Soldats israelians a la frontera amb la franja de Gaza / Israeli Defense Forces

Israel utilitza el conflicte amb els palestins com a eina de promoció per als seus productes militars. Aquesta és una de les conclusions de l’informe “Defensa, seguretat i ocupació com a negoci” presentat la setmana passada, a Barcelona. L’informe estableix que Israel exporta un 75 % de la seva producció militar, un flux comercial indispensable per assegurar el cost de mantenir l’ocupació dels territoris palestins. Els productes israelians gaudeixen de gran acceptació en el mercat de les armes, ja que els compradors ja coneixen la seva efectivitat. Així, la marca “tested in combat” suposa una espècie de garantia de qualitat sobre la qual els productes israelians s’asseguren un prestigi i, per tant, un major volum de contractació.

La indústria militar suposa el 20 % del total de les exportacions d’Israeli dóna feina a unes 150.000 famílies. Són dades que apareixen al documental The Labestrenat l’any passat i que aporta més llum sobre els negocis ocults darrere l’ocupació palestina. Segons afirma el director del documental, Yotam Feldman: “Quan els clients es reuneixen amb empreses israelianes no estan interessades en l’enginyeria sinó en l’experiència. Volen el míssil que es va disparar a la darrera operació a Gaza o el rifle que es va utilitzar en la darrera incursió a Cisjordània”.

Segons el periodista israelià, hi ha una estreta relació entre els alts càrrecs militars i la indústria, un sistema de portes giratòries similar al que s’estableix a Espanya entre la classe política i les companyies elèctriques. Entre les personalitats amb interessos a la indústria armamentística hi ha l’ex ministre d’afers exteriors Shlomo Ben Ami o l’ex titular de justícia Yossi Beilin. Potser el cas més escandalós sigui el d’Ehud Barak. L’ex ministre de Defensa manté una estreta relació amb Mickey Federman, propietari d’Elbit, la principal companyia d’armament israeliana. “Aquesta companyia és especialista en mètodes avançats de guerra asimètrica, precisament el tipus de guerra que Barak ha dut a terme a Gaza els darrers anys”, assegura en una entrevista.

Europa i els EUA, competidors i aliats

Israel exporta a un centenar de països arreu del món. La meitat de les vendes se’n van a Àsia, sent l’Índia el client principal. Europa i els Estats Units, tot i no ser clients principals, sí que són un element clau en l’engranatge que possibilita la viabilitat de l’entramat militar israelià.

Israel és el país no europeu més actiu en el Programa de la Unió europea sobre Seguretat, amb un pressupost de 1400 milions d’ euros. Forma part del setè programa marc de R + D conegut com a  FP7. L’FP7 és el segon finançador més important de la investigació acadèmica a Israel. El país hebreu obté el 25 % del total de fons assignats a països no membre. El segon, Noruega, s’endú la meitat. Aquesta col·laboració, a més, garanteix a l’estat hebreu accés als resultats de totes les investigacions efectuades a Europa.

Un altre punt clau és que l’OTAN ofereix a Israel accés als estàndardsque nega a altres països no aliats. Els productes militars incorporen alta tecnologia desenvolupada per part de molts fabricants de diversos països. Aquests productes han de respectar els estàndards d’interoperabilitat que requereixen les estructures militars. Sense aquest accés, la indústria militar israeliana no tindria tanta força. Això es permet encara que Israel sigui un dels majors competidors de la indústria militar europea i que ha incomplert nombrosos directives europees. El tracte de favor, de fet, converteix Israel en un membre de facto de l’Aliança Atlàntica.

El paper de l’estat espanyol

L’informe continua la tasca iniciada, el 2009, en un estudi sobre les exportacions d’armes d’Espanya a Israel.  En aquest nou text, es constata que les relacions comercials entre ambdós països s’han enfortit aquests anys. Espanya, a més, actua com a porta d’entrada dels productes israelians a Llatinoamèrica. Un alt càrrec israelià, de fet, assegurava que empreses espanyoles tenen interès a associar-se amb les israelianes. Un cas emblemàtic és el d’Indra i Rafael. Aquesta darrera és la responsable de la fabricació, entre molts d’altres productes, dels míssils Spike, emprats durant l’operació “Plom fos” a la franja de Gaza.

Actualment, almenys 31 projectes de l’ FP7 compten amb participació conjunta hispano-israeliana. Un d’ells, per exemple, és el projecte CAPER. Dedicat a la lluita del crim organitzat a través de l’extracció massiva de dades d’Internet. Hi contribueixen els Mossos d’esquadra, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Ministeri de Seguretat Pública d’Israel, entre d’altres.

Tot fa pensar que aquesta relació s’enfortirà, especialment en el camp de la seguretat privada. Les perspectives de privatització de serveis de seguretat (especialment en els centres penitenciaris) i les expectatives de majors facilitats apunten a una relació comercial més sòlida.

En aquest camp, destaquen els cursos que ofereix la companyiaGuardian Homeland Security, empresa que compta entre els seus clients amb els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, l’Ertzaintza, l’Exèrcit de Terra i el Cos Nacional de Policia. Les seves tècniques també s’anuncien com “tested in combat”.

Universitats col·laboracionistes

El darrer punt de l’informe te a veure amb el paper de les universitats en el desenvolupament de la industria de l’armament. La conclusió és clara: la seva col·laboració és necessària i imprescindible per a l’ocupació i estan profundament implicades en la R + D militar i armamentística.

Mai cap universitat ha expressat cap oposició (ni tan sols simbòlica) a les polítiques israelianes envers els palestins. Un dels centres més emblemàtics, la universitat de Tel Aviv ha col·laborat en almenys 55 projectes tecnològics, entre ells la investigació de l’electroòptica de míssils. De fet, les mateixes instal·lacions es troben situades sobre les runes de l’antic poblat de Sheikh Muwanis, arrasat el 1948. En la visita que va efectuar el president de la Generalitat, Artur Mas, el novembre de 2013, aquest centre va signar un conveni de col·laboració amb el Departament d’Universitats i Investigació. En la mateixa visita, laUniversitat de Vic també va establir llaços amb institucions israelianes.

L’activista i poeta Rafeef Ziadah va ser l’encarregada de presentar l’informe, a Barcelona. En el seu discurs va fer referència a aquesta visita del president Mas on va assegurar que Israel era un model per a Catalunya.  Es va mostrar decebuda per aquestes paraules i va afirmar que “Israel és un model en la repressió dels civils i això és el que exporta al món. És això el que mereixen els catalans?”.

Ziadah, una de les responsables de la campanya BDS (Boicot, Desinversions, Sancions) va fer una crida a augmentar la pressió sobre les institucions que col·laborin amb un estat que es lucra infligint patiment a la població palestina. “Malauradament”, va dir, “els governs no acostumen a canviar d’opinió per iniciativa pròpia”. En aquest sentit, va assegurar que l’any passat es van aconseguir èxits significatius, destacant que bancs europeus han accedit a no invertir en bancs israelians que financen els assentaments il·legals a Cisjordània.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

Campanya de Meninadança. FOTO: Meninadança

Brasil, a banda de ser una de les potències emergents del planeta, és el segon país del món amb una major incidència de les xarxes de prostitució infantil. Només Tailàndia supera les seves xifres però algunes ONG’s alerten que la imminent celebració del Mundial i els Jocs Olímpics augmentaran sobre manera unes xifres ja de per si alarmants. El periodista Matt Roper és un dels majors experts en aquest tema, amb més de 15 anys d’experiència sobre el terreny. A banda de reportar sobre l’explotació sexual infantil, ha engegat Menindança, un projecte amb què pretén treure nenes del carrer.

 La celebració del Mundial farà que augmenti l’explotació sexual de menors?

No estic segur que es pugui fer aquesta afirmació de manera tan taxativa. No crec que els aficionats al futbol vinguin a buscar sexe amb menors d’edats i els turistes sexuals no vindran durant el Mundial per què tot serà més car. Ara bé, sí que puc dir que arran del Mundial milers de nenes han estat o seran explotades sexualment. Això es deu, sobretot, a la construcció dels estadis. Aquí sí que tenim un problema. Tota construcció d’una gran infraestructura genera una gran demanda de prostitució. I moltes vegades es cobreix amb menors. Tampoc podem passar per alt que qualsevol gran esdeveniment al Brasil genera una demanda de prostitució. Ara ve el Mundial però també passa, cada any, durant el Carnaval.

Se sap quantes menors estan sent explotades sexualment?

La Policia federal estima que hi ha unes 250.000 menors explotades sexualment al Brasil. Crec que la xifra està ben encaminada. Altres estadístiques parlen de fins a mig milió però crec que és més acurada la primera estimació.

D’on surten aquestes nenes? Com cauen a les xarxes de prostitució?

La gran majoria provenen de zones remotes i pobres. Quan es parla de prostitució infantil tothom pensa en les grans zones turístiques com Recife o Fortaleza però el problema greu el tenim en aquestes àrees rurals i remotes. D´allà surten la majoria de les prostitutes. En aquestes àrees, s’ha creat una espècie de cultura de la prostitució on aquesta és l’única sortida per a moltes famílies. Parlem de regions on els únics que tenen uns pocs diners són els camioners que hi circulen. El resultat de tot plegat és una visió de l’ abús sexual de menors com una cosa normal.

Senten les noies que la prostitució és normal?

Sí, en certa manera. Trobem noies amb mares que ja van començar a exercir als 11 o 12 anys. I el mateix amb les àvies… Però no ho reduïm tot a què la pobresa comporta prostitució. La pobresa comporta manca d’educació i això crea una espècia de pobresa moral sovint acompanyada de drogues. Centrem-nos a trencar aquest cercle viciós impulsat per la pobresa.

Com de difícil és investigar aquest tema?

És complicat per què està envoltat per una espècie de llei del silenci. Les noies sovint es refereixen als clients com als seus xicots. I no és fàcil que reconeguin que han abusat d’elles. Cal tenir paciència i cal anar ben alerta per què treballen en llocs perillosos. Fa poc vam arribar a un indret just quan s’estava produint algun tipus d’intercanvi comercial, segurament un assumpte de drogues. 6 motos ens van perseguir durant hores, com en una pel·lícula.

Així que d’una banda trobes les famílies que aproven i estimulen la prostitució i de l’altre tens tota la gent que se’n beneficia econòmicament, autèntiques bandes de crim organitzat. Són dos problemes que dificulten molt tot intent d’investigació.

Què fan les autoritats per combatre aquesta xacra?

Es duen a terme algun tipus d’ accions, campanyes en l’àmbit nacional, superficials, que intenten rentar la imatge del país. La realitat, però, és que les víctimes estan desprotegides i els abusadors actuen amb total impunitat, especialment si tenen poder, influència o diners.

Un cas que em va impactar molt és el d’una nena de 12 anys. Puja al vehicle d’un camioner i aquest, begut, te un accident. La nena queda atrapada però és viva. L’home es limita a fugir i la nena mor. Això va passar 4 anys en una petita localitat. Tothom coneix la identitat del conductor però no s’ha obert mai una investigació.

Així funciona el Brasil. Pot ser molt frustrant.

Parla’ns del projecte Menindança, on estàs involucrat

Utilitzem la dansa com un camí per què les noies recuperin l’autoestima i les ganes de somiar un futur diferent. Vam obrir una casa d’acollida en una zona remota de Minas Gerais, un estat al nord del país. Allà oferim activitats diverses i un grup de treballadors socials que les ajuden a expressar-se i a relacionar-se. Algunes, fins i tot, a vegades, porten a les seves mares. Els resultats són increïbles. En molt poc temps, aquestes noies canvien radicalment la manera de veure’s a si mateixes i en el que es deixen fer pels altres, la manera de parlar, de vestir, la manera de pensar en el futur. Abans d’arribar nosaltres, ningú se’n preocupava. Podien desaparèixer i ningú les buscava. Ara entenen que valen molt més que el que paguen per elles. Creiem que així és com es trenca el cercle de la prostitució. Actualment acollim una seixantena de noies però ben aviat obrirem una altra casa. I així anirem fent.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

 

Vladimir Putin i el president de la regió de Krasnodar, on es troba la ciutat de Sotxi. Foto: A. Tkachyov/World Time

 

Arnold van Bruggen és un periodista holandès. Amb el fotògraf Rob Hornstra s’ha passat els darrers cinc anys investigant l’entorn en què se celebraran els imminents Jocs Olímpics d’hivern. El resultat: The Sochi Project, una mostra del que els autors anomenen “slow journalism”.

És Vladimir Putin compatible amb l’esperit olímpic?

Es fa difícil de dir. Crec que l’esperit olímpic no hauria de ser compatible amb un projecte tan corrupte com aquest que costarà més de 50 bilions de dòlars. I, per suposat, si consideres que l’esperit olímpic te alguna cosa a veure amb la igualtat i els drets humans, cal tenir en compte que Sotxi està molt a prop del Caucas Nord, una regió on els drets humans són violats de manera continuada.

Per què aquests Jocs seran els més cars de la historia?

Un motiu, evidentment, és la gran corrupció. Es calcula que la meitat del pressupost ha estat malversat o gastat de manera poc clara. Així doncs tindríem una despesa “real” de 25 bilions de dòlars. Tot i així és una barbaritat, els Jocs de Vancouver van costar 7,5 bilions de dòlars. Sotxi serà més car, fins i tot, que Pequín 2008 o Londres 2012.

Un dels motius és que han organitzat uns Jocs d’hivern en una ciutat situada a la costa del mar Negre, de clima subtropical, la capital de l’estiueig rus. Abans d’aquest esdeveniment, els seus habitants segurament no havien ni sentit a parlar d’esports d’hivern. Així, tot el que es necessitava per a la cita esportiva s’ha hagut de construir. No només parlem dels hotels o la vila olímpica. Són pistes d’esquí, estadis, carreteres, túnels, instal·lacions elèctriques, un aeroport…és un projecte immens. Aquestes necessitats combinades amb la corrupció són el que fan que aquests Jocs siguin tan cars. És estrany que decidissin organitzar-los aquí.

Està el govern preparat per mantenir la seguretat?

Mai se sap, és difícil de predir. Moscou ha organitzat un excepcional dispositiu de seguretat amb 40.000 policies, drones, helicòpters, tanques elèctriques, etc. Però els terroristes tenen les seves pròpies armes. Podrien intentar-ho a Sotxi o a qualsevol ciutat de Rússia. Crec que alguna cosa passarà durant els Jocs. Els grups insurgents separatistes s’han pres molt seriosament la idea de pertorbar aquest projecte de Putin.

Com d’important és per a Putin aquest esdeveniment?

És cabdal, va connectat amb el seu prestigi polític. Abans de la nominació, va viatjar arreu del món per fer “lobby”. Els darrers set anys ha anat una vegada i una altra a Sotxi per supervisar el desenvolupament de les obres. Ha acomiadat gent personalment, ha participat en reunions, és realment un projecte personal, és el primer gran esdeveniment que se celebra a Rússia des de la dissolució de la Unió Soviètica, és el símbol d’una Rússia renascuda i Putin, per suposat, se sent totalment responsable d’aquesta nova Rússia

A “The Sochi Project, escrius que el Caucas nord significa per als russos el mateix que el Far West per als nord-americans. A què et refereixes?

És una regió que els evoca un cert romanticisme, un temps de conquesta i expansió. Poetes i escriptors van escriure molt sobre les campanyes militars al Caucas. Finalment, aquesta terra fou conquerida i la seva gent russificada i, posteriorment, sovietitzada. Tot i així, quan hi hem viatjat hem sentit una mica aquesta sensació. És una terra de cow-boys, de bestiar, un entorn natural espectacular. I on l’aspecte cultural encara té molta rellevància.

Què en pensen els habitants del Caucas Nord d’ aquests Jocs?

No hi pensen massa per què està a un món de distància encara que Sotxi estigui a un centenar de kilòmetres. No els interessa un macro-projecte de bilions de dòlars relacionat amb els esports d’hivern. Per a ells, Moscou està lluny però això ja podria entrar en la categoria d’extraterrestre. L’únic que els importa és que la situació al Caucas nord està empitjorant per què el govern ha donat barra lliure als serveis de seguretat per reprimir qualsevol conflicte. Molts joves han desaparegut aquests anys, d’altres han estat empresonats o estomacats. La mínima sospita pot suposar un arrest.

Parla’ns de “The Sochi Project”. Quan vau començar? Com se us va ocórrer?

Ens va sorprendre molt que concedissin els Jocs a Sotxi, el 2007. Ja havíem viatjat per Abkhàzia i coneixíem alguna cosa de la situació al Caucas. Pensàvem que era un lloc estrany per celebrar uns Jocs d’Hivern. D’altra banda, suposava una oportunitat per investigar sobre una zona que ens atreia molt. I teníem set anys a l’endavant, un límit molt assequible per a una investigació detallada. Ara, un cop la feina està feta, tothom està interessat en una regió generalment oblidada. És una bona oportunitat per què la gent conegui què està passant darrere les muntanyes on competiran els esquiadors.

Cinc anys és suficient per entendre la complexitat del Caucas Nord?

No, tant de bo m’hi pogués estar cinc anys més. L’hospitalitat, els paisatges, la historia, la cultura… És una regió molt complexa i delicada però apassionant. Si et vols convertir en un autèntic expert, l’ hi has de dedicar una vida sencera. Per això també és tan interessant. M’encantaria tornar-hi però ara mateix estem vetats pel govern rus que no ens vol concedir més visats així que caldrà esperar uns anys per optar a tornar-hi.

Publicat originàriament a Extramurs.

Imatge  —  Posted: 16/02/2014 in Euràsia, Uncategorized
Etiquetes: , , , ,

Soldats sud-sudanesos en el dia de la proclamació de la independència

Soldats sud-sudanesos. FOTO: Steve Evans

El país més jove del món es troba immers en un conflicte que el podria abocar a la llista d’estats fallits. Després de 21 anys de guerra civil contra el nord, semblava que la independència, assolida el Juliol de 2011, resoldria els problemes d’una nació rica en petroli però que depèn de l’enemic del nord per a comercialitzar-lo. Extramurs ha pogut parlar amb Edmund Yakani, director executiu de Community Empowerment for Progress Organization (CEPO), una ONG centrada en la protecció dels drets humans i en l’establiment d’un autèntic règim plural i democràtic. Les dificultats per establir una connexió fan que la conversa sigui més breu del desitjat.

– Ens pot descriure el que està passant a Sudan del Sud?

És una crisi política dins del partit governant, el Moviment per a l’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM). Disposen de 160 dels 170 escons a l’Assemblea Nacional així que qualsevol disputa interna es converteix en una crisi nacional.

– Els mitjans occidentals es refereixen constantment a la “violència ètnica” per descriure el que passa al país. És correcte aquesta visió?

No, la crisi té una naturalesa política. És una lluita pel poder al partit governant entre el president Kiir i l’ex vicepresident Riek. L’aspecte ètnic apareix quan els militars comencen a prendre partit en aquesta disputa política. La confrontació comença dins la Guàrdia Presidencial, un cos on la presa de decisions està dominada pels Dinka. Quan aquests intenten desarmar els seus companys Nuer, llavors aquests s’hi tornen i comencen els “enfrontaments ètnics”.

– Quines són les diferències entre Dinkas i Nuers? Quants grups ètnics conviuen a Sudan del Sud?

Hi ha uns 65 grups ètnics en total. Els Dinka han dominat els llocs de presa de decisió, tant polítics com militars. Els Dinka, en general, han rebut més educació que els Nuer.

– Quants refugiats hi ha actualment al país?

Hi ha uns 53.000 desplaçats interns atesos per la missió de Nacions Unides, la majoria a Juba. Però a un poble anomenat Nimula n’hi ha 30.000 més que no estan atesos per la UNMISS. A banda, unes 47.000 persones més s’han vist obligades a refugiar-se a Uganda, Etiòpia i Sudan.

– El president sudanès, Omar al-Bashir acaba d’arribar a Juba per participar en les converses de pau. El considereu un interlocutor vàlid?

El seu interès principal és assegurar la calma a la frontera entre el nord i el sud. És allà on es concentren les principals reserves petrolíferes. Omar vol utilitzar aquesta crisi per pactar amb els rebels que operen en aquella regió. Només està interessat en el petroli i el comerç. I per això necessita que la frontera estigui tranquil·la.

– Quins són les principals preocupacions del poble sud-sudanès?

La gent vol un bon govern, que s’atenguin les necessitats socials d’aquelles comunitats empobrides després de 21 anys servint a l’alliberament del país. Per això cal democratitzar el procés de presa decisions, tant pel que fa a la figura del president com a l’estructura del partit governant.

– Existeix una concepció nacional d’ésser sud-sudanès?

No per què els nostres líders utilitzen el factor ètnic per assegurar la pròpia influencia i posició política.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

Gustavo Petro, en un dels vehicles adquirits per al programa de recollida d’escombraries que vol implantar. FOTO: Bogotá Humana.

L’alcalde de Bogotà, Gustavo Petro, ha convocat avui una manifestació de rebuig a la decisió del Procurador General de destituir-lo i inhabilitar-lo durant 15 anys. Alejandro Ordoñez va anunciar la decisió dilluns passat en una nota de premsa, on justificava la decisió pel paper de l’alcalde en l’anomenada “crisi de les escombraries”, de desembre del 2012. Entre els motius esgrimits per Ordoñez, hi havia la vulneració del principi de llibertat d’empresa i el risc pel medi ambient i per a la salut dels habitants de Bogotà.

El desembre de 2012 finalitzaven els contractes de 4 empreses privades per a la recollida d’escombraries a la capital colombiana. Petro ja havia anunciat que remunicipalitzaria la gestió de les competències a través del programa Basura Cero. L’alcalde considerava que les empreses havien d’entregar els vehicles per a la recollida, ja que pertanyien als colombians, que els havien finançat a través dels impostos. La negativa empresarial a cedir els vehicles va desencadenar el caos durant els tres primers dies del nou servei. Es van acumular fins a 9000 tones de brossa pels carrers de la capital, i Petro es va veure obligat a contractar, de nou, les empreses per a netejar la ciutat.

Una de les empreses implicada forma part del Grupo Nule, implicat en un dels casos de corrupció més grans que s’investiguen al país, el cas “carrusel de la contratación”. Emilio Tapia, advocat implicat, ha testificat recentment que es va orquestrar una conspiració contra els plans de Petro, si bé ha admès que l’ex alcalde va cometre errors en la gestió de la crisi, probablement per inexperiència. Investigacions periodístiques afirmen que algunes de les empreses implicades tenen relacions amb el president Santos i el seu antecessor, Álvaro Uribe que ha desmentit tenir cap relació amb la polèmica.

Les reaccions no s’han fet esperar. Els partidaris de Petro van sortir alcarrer quan la decisió es va fer pública, l’Alta Comissionada de Drets Humans de l’ONU ja ha demanat una reunió amb Ordoñez i el ministre de Justícia ha qüestionat que el Procurador tingui la potestat d’apartar càrrecs elegits. La Procuradoria, de fet, és un òrgan designat pel govern que té la funció de vetllar pel compliment de la Constitució i les lleis en l’administració pública. Ordoñez ja va provocar una polèmica monumental, l’any 2010, quan va destituir l’ex senadora del Partit Liberal Piedad Córdoba, a qui va acusar de promocionar i col·laborar amb les FARC.

El cas ha anat més enllà de l’àmbit municipal, fins al punt que amenaça d’entorpir les negociacions governamentals amb les FARC. La guerrilla ha sortit en defensa de l’alcalde, tot i que fou assenyalat durant molts anys com a objectiu militar, i ha fet una crida a la participació en la manifestació d’avui. Fins i tot el recentment nomenat ambaixador nord-americà a Bogotà ha expressat els seus recels per la decisió.

Gustavo Petro, de 53 anys, és un economista de llarga trajectòria política i diplomàtica. Els seus orígens están lligats al M-19, un moviment polític i armat que va actuar entre els anys 70 i 90. L’any 2010 es va presentar a les eleccions presidencials per la coalició d’esquerres Polo Democrático i dos anys després guanyava l’alcaldia de la capital amb un partit creat per ell, el Movimiento Progresistas. Segons les enquestes, la sevapopularitat està augmentant considerablement arran de la destitució.

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

El president de Nicaragua, Daniel Ortega. Foto: Benjamin Gottlieb.

L’Assemblea Nacional de Nicaragua comença a debatre avui la reforma constitucional impulsada pel president Daniel Ortega. L’amplia majoria del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) garanteix que la proposta (que afecta una cinquena part de la Carta Magna) s’aprovarà a principis de 2014. Paral·lelament, es preparen modificacions del Codi Militar i de la llei de la Policia Nacional. Ortega justifica els canvis al·legant que duran “pau, tranquil·litat i alegria” al poble. L’oposició denuncia que responen, exclusivament, a les ànsies d’acumular poder del president.

LA REELECCIÓ INDEFINIDA, OBJECTIU DECLARAT

El canvi més polèmic és la supressió de l’article que prohibeix la reelecció del president després de dos mandats. Ortega ja es va poder presentar als darrers comicis de 2011 gràcies a una controvertida sentència que estipulava que l’article vulnerava els seus drets i que, per tant, era “inaplicable”. El president tindrà via lliure, per tant, per presentar-se per a un quart mandat, el 2016. En aquests comicis, li valdrà amb imposar-se amb un vot més que els rivals ja que s’elimina el llistó mínim del 35 % dels sufragis així com la possibilitat de celebrar una segona volta.

La resposta de l’oposició no s’ha fet esperar. Una dotzena de partits i moviments cívics s’ han unit sota el nom “Unidad por la República“ i han fet una crida a manifestar-se, avui mateix, als carrers de Managua. Un dels seus membres, l´expert en Dret Constitucional Julio Icaza, exposa el seu punt de vista a Extramurs: “Ortega intenta legalitzar un nou règim polític fonamentat en la burocràcia estatal, el gran capital i una aliança amb els militars. Aquest tercer element és el que vol acabar de consolidar”.

Les reformes, certament, reforcen els llaços entre el govern i l´exèrcit. S’elimina, per exemple, la obligatorietat de rellevar el cap de l’estat major després de cinc anys de servei. També s’inclou la possibilitat de reintegrar militars retirats o que aquests exerceixin càrrecs públics “per raons de seguretat nacional quan l’interès de la nació ho requereixi”. Per a Icaza, es tracta d’una “clara involució”, el retorn a un model d´exèrcit “personalista, al servei del president com l’extinta Guardia Nacional en temps de Somoza”.

L’OPOSICIÓ SUAU D’EMPRESARIS I ESGLÉSIA

Ortega no s’ ha pogut sortit del tot, però, amb la seva. En un principi, pretenia que els militars poguessin dictar justícia, en circumstàncies excepcionals, però les pressions dels empresaris han fet que es retirés aquest punt. La patronal també ha aconseguit un redactat més suau en l’apartat que regula el control d´Internet. Aquest seguirà en mans, això sí, de l’exèrcit.

La nova Constitució definirà Nicaragua com un país “cristià, socialista i solidari”. Això no ha evitat l’enfrontament amb l´Església catòlica, que ha advertit que el país pateix risc de caure en una dictadura. El clergat ha aconseguit fer caure, però, una de les mesures més controvertides: la consagració constitucional dels anomenats “gabinets de família”.

Es tracta d’un projecte personal de l’esposa d’Ortega, Rosario Murillo. L’oficialisme els ven com un instrument per garantir la democràcia directa i la participació ciutadana. Els moviments socials, especialment el feminisme, els considera “estructures partidistes de control social”. En una conversa via Skype, la coordinadora del Movimiento Autónomo de las Mujeres, Juanita Jiménez, lamenta “la constant violació a l’estat laic”. Una política que les perjudica especialment ja que “sempre s’ha apel·lat a la religió per limitar el lliure exercici de les dones”.

L’OMBRA DE LA PRIMERA DAMA

Les feministes ja es van posar en peu de guerra contra el govern el passat mes de setembre. Llavors, es va aprovar la reforma de la llei integral contra la violència de gènere. Jiménez assegura que els canvis introduïts suposen “una passa enrere, la reinstauració d’un model on s’apel·la al perdó, a la reconciliació, que reforça el rol de la dona sotmesa que renta els draps bruts a casa”.

La nova llei fa desaparèixer els tribunals específics de violència de gènere i fa reaparèixer la figura de la mediació. “És un acord suposadament voluntari entre agressor i víctima que permet aturar el procés amb un simple compromís de no tornar a agredir”. Jiménez lamenta que la “mentalitat ultraconservadora” de la Primera Dama està fent retrocedir els drets de les dones en un país amb greus problemes de violència de gènere. “Tenim que un 80 % dels casos d’abús sexual son a menors d’edat i es va celebrar el naixement d’un nadó a càrrec d’una nena d’11 anys! Els mitjans ho van vendre com una benedicció divina. Ningú es va preguntar qui era el pare”. Amb la reforma, desapareixen els Tribunals específics dedicats a la violència domèstica. “Hi ha un clima d’impunitat general que s’aguditza en els casos contra els drets de les dones i l’abús sexual”.

CORRUPCIO INSTITUCIONALITZADA

Des que va tornar al poder, l´any 2006, la família Ortega ha estat acusada en diverses ocasions de corrupció. La concentració de mitjans de comunicació i negocis poc transparents relacionats amb el turisme i l´electricitat són només la punta de l’iceberg. La opacitat amb què es gestionen les ajudes de Veneçuela o la polèmica concessió del faraònic canal transoceànic són els altres grans punts negres en la gestió de qui encara és recordat com un dels líders de la revolució sandinista.

D’aquell Ortega revolucionari poc en queda, ja. “En primer lloc, va començar eliminant tot l’espai de democràcia interna al Frente Sandinista”, afirma Icaza. “Ha manejat el partit com una propietat privada, eliminant tota oposició, de manera que aquest partit actualment ja gairebé no existeix”. I remata “el que queda és una expressió del cinisme polític reduïda a una màfia governant un país, això és el que tenim avui a Nicaragua”. 

Alberto Acosta és un economista i polític equatorià. Ha visitat Barcelona aquesta setmana per presentar el seu darrer llibre. “El buen vivir” (Edicions Icària, 2013), a on planteja la necessitat d’adoptar un nou sistema que substitueixi el capitalisme, prenent com a referent la relació que mantenen els pobles indígenes amb la natura. Acosta fou un dels ideòlegs de la “Revolució ciutadana” que va promoure el president Rafael Correa quan va arribar al poder. Fou ministre per Alianza País i president de l’Assemblea Nacional Constituent, però se’n va acabar distanciant. El febrer passat es va presentar a les eleccions presidencials com a candidat de la “Unidad Plurinacional de Izquierdas”, obtenint la sisena posició.

El que proposa a “El buen vivir” és una versió “indigenista” de la teoria del decreixement?

Hi ha molts elements en comú, tot i que no creiem que el decreixement sigui la solució a tots els problemes. Els nostres països, per exemple, han de créixer, en àmbits com l’educació, la sanitat o l’habitatge popular. En d’altres, no podem seguir el camí de consumisme exagerat que existeix en els països del Nord. Hi ha sintonies. Són opcions per construir alternatives postcapitalistes. Per a mi, és el punt fonamental.

Vostè utilitza sovint el concepte “extractivista” que diferencia de “capitalista”. A què es refereix?

Té a veure amb l’experiència dels nostres països, exportadors de matèries primeres condemnats al subdesenvolupament. Països que han exportat cacau, plàtans, cafè o flors i que no han pogut superar els seus problemes. És més, països petroliers que han intentat finançar l’economia amb les exportacions dels hidrocarburs són països subdesenvolupats. Hem de sortir d’aquesta lògica del país-producte.

Llavors, Veneçuela no seria una economia capitalista, però sí extractiva…

Caldrà esbrinar si Veneçuela és o no és capitalista. Jo sostinc que en aquests països on es parla del Socialisme del segle XXI en realitat el que existeix és l’extractivisme del segle XXI. No s’està construint cap proposta postcapitalista. Veneçuela ha avançat més però Equador i Bolívia no han seguit per aquest camí, s”han donat algunes passes per a superar el neoliberalisme però no el capitalisme. Això s’ha de recalcar.

Al seu país, vostè és un dels principals crítics contra la recentment anunciada explotació d’un jaciment petrolífer al Parc Natural del Yasuní. Què està succeint?

Sis anys enrere, la societat civil va presentar una proposta per a protegir aquest territori. És una zona d’una enorme biodiversitat i amb presència de grups indígenes en aïllament voluntari. Es calcula que hi ha entre el 20-30% de les reserves de cru del país. El que es plantejava és que la comunitat internacional contribuís a la preservació del lloc aportant la meitat dels ingressos que s’obtindrien extraient el petroli.

I el govern ho va acceptar?

El govern va acollir la proposta amb molt d’entusiasme però després no ha mantingut una acció decidida per a aconseguir el suport internacional i tot ha resultat un fracàs. Llavors, el 15 d’agost el president Correa va tombar la iniciativa i ara ens intenta convèncer que l’extracció de petroli resoldrà tots els problemes.

I a què creu que es deu aquest canvi d’actitud?

Em resulta difícil establir els motius. Són les incoherències d’un govern que, de vegades, té un discurs progressista però pràctiques de dretes. Potser no s’ho van acabar de creure mai i ara aprofiten que tenen un gran suport popular, o potser han rebut pressions molt fortes. Hi ha molts interessos en l’explotació del petroli. Dels xinesos, per exemple, uns dels principals creditors del país. I els crèdits es garanteixen amb el petroli.

Considera que Correa planta cara als EUA però ven el país als xinesos?

No sé si és cert dir que l’han venut. Correa es va alliberar del Consens de Washington, de les polítiques neoliberals, i això és positiu. Però, d’alguna manera, està entrant dins la lògica del consens de Pequín. Aquests no imposen condicions de política macro-econòmica, tal com feien l’FMI o el Banc Mundial, però estan aconseguint accedir als recursos, les obres públiques i altres beneficis. Finançaran, per exemple, la construcció de la nova refineria.

Com s’està articulant la protesta contra aquesta decisió?

La Constitució estableix que per celebrar-se una consulta popular cal el suport del 5% del cens. Això són unes 580.000 signatures. N’aportarem més d’un milió. Ara ens trobem en el procés de recollida. Tenim 6 mesos de termini, així que les hauríem de presentar cap al mes d’abril.

I com està reaccionant el govern?

Els mitjans que controla estan fent una campanya d’ “extractivisme mediàtic”. Són molt incoherents, parlen de participació ciutadana i fa poc van impedir un debat a l’Assemblea Nacional sobre l’avortament. Fins i tot van sancionar tres diputades del propi partit del govern, Alianza País. Dos anys enrere, en canvi, convocaven una consulta sobre la prohibició dels braus i les lluites de galls. És com un conductor que posa l’intermitent a l’esquerra però gira a l’inrevés.

Article publicat originàriament a Extramurs.

Unes 400 persones van participar a Minsk, diumenge passat, en la marxa anual en record de les víctimes de la repressió en temps de Stalin, organitzada per l’oposició democràtica al règim autoritari d’Aleksander Lukashenko. Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no commemora, oficialment, la repressió policial als anys 30 i 40, les anomenades purgues estalinistes. Tot i tenir el permís de les autoritats, els manifestants han estat escortats per un considerable nombre de policies que, en algun cas, els filmaven amb equips de vídeo. Un home ha estat detingut per portar una samarreta que deia “Lukashenko fora”.

La marxa ha finalitzat, com cada any, al bosc de Kurapati. Situat als afores de Minsk, és considerat l’escenari principal de les matances, perpetrades per la NKVD (policia secreta soviètica, precursora de la KGB). La xifra de morts no s’ha pogut determinar, encara, per les reticències de les autoritats a investigar. El règim no reconeix l’autoria soviètica dels crims, només permet accedir a certa informació als familiars directes i tan sols en els casos que els afecten directament. En una de les poques ocasions en què s’hi ha referit en públic, l’any 2002, Lukashenko va prometre erigir un monument en record d’unes víctimes que “foren disparades pels alemanys o per algú altre, però encara estan enterrats”. A dia d’avui, no ha complert la promesa. Ni ha visitat mai el lloc.

Mèmoria contra l’oblit i oposició contra el règim

L’existència de Kurapati no fou revelada fins a l’any 1988. L’historiador Zianon Pazniak havia investigat i recopilat proves des dels inicis dels anys 70, però ho va mantenir en secret “perquè els comunistes podien destruir les tombes”, tal com explica des del seu exili a Polònia. Immediatament, l’indret es va convertir en un símbol per al nacionalisme bielorús i en l’escenari de la primera gran manifestació per la independència.

Pazniak va dirigir les primeres excavacions, a finals dels 80. L’historiador sosté que hi ha entre 200.000 i 250.000 persones enterrades allà. Altres investigacions parlen de 7.000, 30.000, 100.000 i, fins tot, més de 250.000 morts. Des de l’arribada al poder de Lukashenko, el 1994, el govern no es fa càrrec del manteniment del bosc. Kurapati s’ha convertit en un memorial popular on destaquen més d’un centenar de creus de fusta (de més de dos metres) plantades al llarg del recorregut. De manera esporàdica, s’hi registren actes vandàlics que el govern mai no ha investigat.

Davant la falta d’interès governamental, organitzacions com Malady Front -una organització juvenil nacionalista i liberal- o Democràcia Cristiana Bielorussa són les encarregades de vetllar per la integritat de l’indret. Aquests darrers van plantar, la setmana passada, 8 noves creus, aquesta vegada metàl·liques. La novetat és que ho van fer a l’altra banda de l’autopista que passa tot just al costat del bosc. “Ho vam fer per recordar a la gent que aquesta banda del bosc també forma part del memorial” explica la portaveu, Viktorya Radziyeuskaya. Es creu que la construcció de l’autopista, als anys 60, va suposar la desaparició d’un nombre indeterminat de tombes, i que les autoritats soviètiques coneixien perfectament l’existència de les fosses comunes quan van dissenyar el traçat.

No hi ha proves que certifiquin aquesta teoria si bé, l’any 2001, el projecte d’ampliació de l’autopista va amenaçar de nou la integritat d’aquest “lloc sagrat”. Els opositors van acampar durant mesos fins a aconseguir que el govern rectifiqués. Ha estat una de les escasses victòries del moviment opositor. “Aquest règim és hereu directe del KGB-NKVD i farà tot el possible per eliminar aquest indret i falsejar la realitat” denuncia Pazniak.

La vice-presidenta del Malady Front, Tatiana Shaputsko, afegeix: “A l’escola no s’estudien aquests crims. Els temps soviètics encara estan idealitzats”. El fet és que la majoria de la gent ni tan sols coneix l’existència de les fosses de Kurapati. “A l’estiu, pots trobar gent fent pícnic al costat de les tombes” assegura Shaputsko. Per a en Roman, un activista cultural, Kurapati és una bona metàfora del seu país. “La gent que hi ha enterrada aquí fou executada per la seva capacitat de pensar de manera crítica”, es lamenta. I afegeix, amb to pessimista, “molts no ho saben i, probablement, no els importa”.

El poder i les víctimes: una relació d’interès

Els activistes denuncien que el govern està executant un nou projecte que amenaça de destruir la integritat de Kurapati. Es tracta d’un complex d’oci situat a escassos 100 metres del memorial. “És una vergonya i un crim ètic construir un restaurant tan a prop de l’escenari d’execucions massives”, diu Radziyeuskaya. El govern al·lega que la gent viu al costat dels cementiris i assegura que no s’ha destruït cap tomba durant la construcció.

La relació del règim amb Kurapati crida l’atenció en una ciutat, Minsk, on la memòria històrica té un paper molt destacat. Monuments gegants a les víctimes de les guerres mundials, memorials al centre de la ciutat on apareixen els noms de tots els soldats morts. Fins i tot, hi ha una illeta, al riu que creua la ciutat, dedicada als caiguts durant la invasió soviètica de l’Afganistan.

Les comparacions no acaben aquí. A 60 kilòmetres de Kurapati hi ha un llogaret anomenat Khatyn. Allà, els soviètics van erigir un memorial monumental als bielorussos assassinats a mans dels nazis. Khatyn és un de tants poblets on els alemanys van cometre barbaritats. Els soviètics van elegir-lo per la seva semblança amb Katyn, indret rus on l’NKVD va executar uns 20.000 soldats polonesos. Un crim que Rússia no va condemnar fins al 2010.

A Khatyn una campana sona cada 30 segons. Els historiadors diuen que aquesta és la freqüència amb què els bielorussos moriren durant la 2ª Guerra Mundial. A Kurapati, un dia normal, només s’escolta el silenci.

 

Article publicat originàriament a Extramurs.