Posts Tagged ‘Armament’

Image

Soldats israelians a la frontera amb la franja de Gaza / Israeli Defense Forces

Israel utilitza el conflicte amb els palestins com a eina de promoció per als seus productes militars. Aquesta és una de les conclusions de l’informe “Defensa, seguretat i ocupació com a negoci” presentat la setmana passada, a Barcelona. L’informe estableix que Israel exporta un 75 % de la seva producció militar, un flux comercial indispensable per assegurar el cost de mantenir l’ocupació dels territoris palestins. Els productes israelians gaudeixen de gran acceptació en el mercat de les armes, ja que els compradors ja coneixen la seva efectivitat. Així, la marca “tested in combat” suposa una espècie de garantia de qualitat sobre la qual els productes israelians s’asseguren un prestigi i, per tant, un major volum de contractació.

La indústria militar suposa el 20 % del total de les exportacions d’Israeli dóna feina a unes 150.000 famílies. Són dades que apareixen al documental The Labestrenat l’any passat i que aporta més llum sobre els negocis ocults darrere l’ocupació palestina. Segons afirma el director del documental, Yotam Feldman: “Quan els clients es reuneixen amb empreses israelianes no estan interessades en l’enginyeria sinó en l’experiència. Volen el míssil que es va disparar a la darrera operació a Gaza o el rifle que es va utilitzar en la darrera incursió a Cisjordània”.

Segons el periodista israelià, hi ha una estreta relació entre els alts càrrecs militars i la indústria, un sistema de portes giratòries similar al que s’estableix a Espanya entre la classe política i les companyies elèctriques. Entre les personalitats amb interessos a la indústria armamentística hi ha l’ex ministre d’afers exteriors Shlomo Ben Ami o l’ex titular de justícia Yossi Beilin. Potser el cas més escandalós sigui el d’Ehud Barak. L’ex ministre de Defensa manté una estreta relació amb Mickey Federman, propietari d’Elbit, la principal companyia d’armament israeliana. “Aquesta companyia és especialista en mètodes avançats de guerra asimètrica, precisament el tipus de guerra que Barak ha dut a terme a Gaza els darrers anys”, assegura en una entrevista.

Europa i els EUA, competidors i aliats

Israel exporta a un centenar de països arreu del món. La meitat de les vendes se’n van a Àsia, sent l’Índia el client principal. Europa i els Estats Units, tot i no ser clients principals, sí que són un element clau en l’engranatge que possibilita la viabilitat de l’entramat militar israelià.

Israel és el país no europeu més actiu en el Programa de la Unió europea sobre Seguretat, amb un pressupost de 1400 milions d’ euros. Forma part del setè programa marc de R + D conegut com a  FP7. L’FP7 és el segon finançador més important de la investigació acadèmica a Israel. El país hebreu obté el 25 % del total de fons assignats a països no membre. El segon, Noruega, s’endú la meitat. Aquesta col·laboració, a més, garanteix a l’estat hebreu accés als resultats de totes les investigacions efectuades a Europa.

Un altre punt clau és que l’OTAN ofereix a Israel accés als estàndardsque nega a altres països no aliats. Els productes militars incorporen alta tecnologia desenvolupada per part de molts fabricants de diversos països. Aquests productes han de respectar els estàndards d’interoperabilitat que requereixen les estructures militars. Sense aquest accés, la indústria militar israeliana no tindria tanta força. Això es permet encara que Israel sigui un dels majors competidors de la indústria militar europea i que ha incomplert nombrosos directives europees. El tracte de favor, de fet, converteix Israel en un membre de facto de l’Aliança Atlàntica.

El paper de l’estat espanyol

L’informe continua la tasca iniciada, el 2009, en un estudi sobre les exportacions d’armes d’Espanya a Israel.  En aquest nou text, es constata que les relacions comercials entre ambdós països s’han enfortit aquests anys. Espanya, a més, actua com a porta d’entrada dels productes israelians a Llatinoamèrica. Un alt càrrec israelià, de fet, assegurava que empreses espanyoles tenen interès a associar-se amb les israelianes. Un cas emblemàtic és el d’Indra i Rafael. Aquesta darrera és la responsable de la fabricació, entre molts d’altres productes, dels míssils Spike, emprats durant l’operació “Plom fos” a la franja de Gaza.

Actualment, almenys 31 projectes de l’ FP7 compten amb participació conjunta hispano-israeliana. Un d’ells, per exemple, és el projecte CAPER. Dedicat a la lluita del crim organitzat a través de l’extracció massiva de dades d’Internet. Hi contribueixen els Mossos d’esquadra, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Ministeri de Seguretat Pública d’Israel, entre d’altres.

Tot fa pensar que aquesta relació s’enfortirà, especialment en el camp de la seguretat privada. Les perspectives de privatització de serveis de seguretat (especialment en els centres penitenciaris) i les expectatives de majors facilitats apunten a una relació comercial més sòlida.

En aquest camp, destaquen els cursos que ofereix la companyiaGuardian Homeland Security, empresa que compta entre els seus clients amb els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, l’Ertzaintza, l’Exèrcit de Terra i el Cos Nacional de Policia. Les seves tècniques també s’anuncien com “tested in combat”.

Universitats col·laboracionistes

El darrer punt de l’informe te a veure amb el paper de les universitats en el desenvolupament de la industria de l’armament. La conclusió és clara: la seva col·laboració és necessària i imprescindible per a l’ocupació i estan profundament implicades en la R + D militar i armamentística.

Mai cap universitat ha expressat cap oposició (ni tan sols simbòlica) a les polítiques israelianes envers els palestins. Un dels centres més emblemàtics, la universitat de Tel Aviv ha col·laborat en almenys 55 projectes tecnològics, entre ells la investigació de l’electroòptica de míssils. De fet, les mateixes instal·lacions es troben situades sobre les runes de l’antic poblat de Sheikh Muwanis, arrasat el 1948. En la visita que va efectuar el president de la Generalitat, Artur Mas, el novembre de 2013, aquest centre va signar un conveni de col·laboració amb el Departament d’Universitats i Investigació. En la mateixa visita, laUniversitat de Vic també va establir llaços amb institucions israelianes.

L’activista i poeta Rafeef Ziadah va ser l’encarregada de presentar l’informe, a Barcelona. En el seu discurs va fer referència a aquesta visita del president Mas on va assegurar que Israel era un model per a Catalunya.  Es va mostrar decebuda per aquestes paraules i va afirmar que “Israel és un model en la repressió dels civils i això és el que exporta al món. És això el que mereixen els catalans?”.

Ziadah, una de les responsables de la campanya BDS (Boicot, Desinversions, Sancions) va fer una crida a augmentar la pressió sobre les institucions que col·laborin amb un estat que es lucra infligint patiment a la població palestina. “Malauradament”, va dir, “els governs no acostumen a canviar d’opinió per iniciativa pròpia”. En aquest sentit, va assegurar que l’any passat es van aconseguir èxits significatius, destacant que bancs europeus han accedit a no invertir en bancs israelians que financen els assentaments il·legals a Cisjordània.

Publicat originàriament a Extramurs.
Anuncis

L´escàndol del programa d´espionatge massiu a càrrec dels Estats Units ha enfonsat del tot la imatge pública del seu president, Barack Obama. El líder demòcrata, no obstant, ja acusava un desgast mediàtic a mesura que es publicaven informacions sobre el programa secret d´assassinats amb drones, nom amb què es coneixen els vehicles aeris no tripulats. Des de l´inici del seu mandat, aquests enginys han perpetrat més de 3.000 assassinats en regions tan remotes com les àrees tribals del Pakistan, el sud del Ièmen o Somàlia.

Davant la creixent pressió mediàtica i social, Obama es va veure obligat a comparèixer, el passat 23 de maig, per donar explicacions. El discurs va durar gairebé una hora i és un dels més llargs que ha donat des de l´arrivada a la Casa Blanca. Tot i així, Obama no va aconseguir esvair tots els dubtes que genera el que ja es considera una guerra encoberta i il.legal.

EXECUCIONS PER CONTROL REMOT

Els drones van fer la seva primera aparició bèlica a les guerres dels balcans tot i que llavors se´ls emprava amb tasques exclusivament de vigilància. Va ser el 2001, després de l´11-S, que l´administració Bush va decidir armar-los amb míssils i utilitzar-los en atacs selectius a l´Afganistan. El seu us es va començar a disparar en el darrer any de mandat del texà i s´ha consolidat, definitivament, sota la presidència del seu successor.

Durant els primers 9 mesos a la Casa Blanca, és a dir, abans de rebre el Premi Nobel de la Pau, Obama va autoritzar, només al Pakistan, 42 atacs que van acabar amb la vida d´unes 200 persones. El guardó li van conccedir, recordem, “pels seus esforços en enfortir la cooperació entre els pobles” i “per la seva visió d´un mon sense armes nuclears”.

En efecte, la visió d´Obama passa per un mon controlat per robots des del cel. En el discurs abans esmentat, Obama va defensar la legalitat i utilitat d´aquesta tecnologia si bé es va comprometre a ser més transparent en el seu us. Fins ara, ha estat la CIA, i no l´exèrcit, l´encarregada d´assumir les missions amb drones. Per tant, les execucions han mantingut un caràcter secret. Només el treball periodístic de pàgines com Drones Watch o el Bureau of Investigative Journalism ha permès que part de la veritat sortís a la llum.

Les crítiques a l´us dels drones es centren en aspectes legals i ètics. El president de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, considera que “en la mesura que els atacs no es troben regulats, són execucions il·legals i extrajudicials que, a més a més, vulneren la sobirania dels estats i les seves fronteres”. Des del Centre d´Estudis per la Pau JM Delas, Jordi Calvo afegeix que “estan sent utilitzats sobre tot per realitzar atacs selectius i, com a conseqüència, assassinats de sospitosos, sense garantir el seu dret a la presumpció d’innocència, a un judici just, etc, la qual cosa suposa es miri com es miri una vulneració del Dret Internacional”.

Un dels aspectes més foscos relacionats amb l´us d´aquests enginys son els anomenats “signature strikes”. Es tracta d´atacs que es decideixen sense ni tan sols conèixer la identitat de les víctimes, sino que s´executen en funció d´un comportament sospitós. Segons Calvo, “en alguns casos la seva manera d’identificar els seus objectius es, gairebé, literalment: un grup d’homes vestits amb turbant”.

En el discurs del 23 de maig, Obama va suggerir que els “signature strikes” es mantindrien, al Pakistan, fins, com a mínim, la retirada de les tropes nord-americanes de l´Afganistan.

UNA GUERRA “NETA” PER AL PODERÓS

Tot i aquests inconvenients ètics i legals, l´us dels drones comporta un atractiu irresistible per a un líder polític ja que permet fer la guerra sense arriscar vides pròpies. Els aparells que bombardejen les àrees tribals paquistaneses son tripulats desde bases militars situades al desert de Nevada. Els pilots fan el seu torn davant una espècie de videoconsola i quan acaben se´n van cap a casa. Actualment, l´exèrcit nord-americà ja entrena més pilots de drones que d´avions convencionals.

En aquest sentit, però, els organismes que treballen en favor de la pau alerten d´una creixent deshumanització de la guerra. Jordi Armadans, per exemple, considera “què un soldat decideixi atacar un objectiu humà des de milers de kilòmetres de distància, pot donar més fiabilitat tècnica pel fet de patir menys pressió, però també més desvinculació dels impactes humans de la seva decisió i, per tant, tenir menys angúnia a l’hora de disparar o llançar bombes”. La precisió també és discutible. Tot i que no hi ha dades oficials, per ser un programa secret, es calcula que entre un 20 i un 25 per cent dels morts per aquests aparells eren civils.

Tom Engelhardt, un dels periodistes que ha investigat més sobre el tema fa la següent reflexió en el seu llibre “Terminator Planet”: “Des de Vietnam la guerra ha evolucionat d´aquesta manera: guerra professional, privatitzada, mercenària, sub-contractada i, ara, finalment, per control remot”.

UN ALLAU IRREVERSIBLE

Més enllà de consideracions ètiques, la irrupció dels drones és imparable arreu del mon. L´escalada és similar a la nuclear del s XX o a la naval del s. XIX. Això, evidentment, implica també interessos econòmics molt potents. Tal com apunta Jordi Calvo, “els drones suposaran molt probablement una revolució en la gestió de la seguretat i defensa en les pròximes dècades. Ara es tracta d’una indústria incipient però el negoci mourà en tan sols una dècada més de 70.000 milions d’euros. Resulta evident que el lobby industrial-militar nord-americà està aconseguint el seu objectiu de que el seu president els hi faciliti el camí cap a ingents beneficis econòmics”. Jordi Armadans assegura que 240 empreses de 40 països estan fabricant nous models.

Precisament, una de les grans incògnites que envolta aquests aparells és conèixer cap on es dirigeix la seva evolució. Segons Calvo, avancen en dues direccions. “Uns es dediquen a la reducció del seu tamany, fins a ser no més grans que un mosquit, per tasques d’espionatge. Altres aconsegueixen drones capaços de substituir els avions de combat actuals, per la seva gran autonomia de vol (fins 24 hores consecutives enlairats) i la capacitat d’incorporar i llançar míssils. Els propers anys es treballarà en aconseguir drones amb més capacitat de decissió autònoma, és a dir, es tendirà cap a drones robots, que necessitin el menys possible la intervenció humana per enlairar-se, arribar al seu objectiu, gravar, disparar i tornar a casa”. Segons els autors de “Terminator Planet”, aquest model de drone autònom podria ser una realitat el 2020.

Fa poques setmanes, els Estats Units ja van fer proves amb un model capaç d´enlairar-se i aterrar tot sol. Pel que fa a la investigació, hi ha projectes en marxa que preveuen instalar prop d´un centenar de càmeres a cada aparell.

La proliferació dels drones, però, no només te a veure amb usos militars sino també policials. Ben aviat formaran part dels nostres paratges urbans. L´Ajuntament de Berlín, per exemple, ha anunciat, recentment, que els emprarà per combatre el vandalisme al metro. Al Brasil, han vigilat els estadis de futbol durant la passada Copa de les Confederacions.

Aquests aparells no estan, però, només a l´abast dels governs més poderosos ni les grans corporacions. També hi ha ciutadans que els han emprat per previndre abusos policials. És el cas d´un jove d´Istambul que va captar imatges de la plaça Taksim durant les primeres protestes contra Erdogan. Les imatges es van difondre abastament per la xarxa. L´aparell, irònicament, fou derribat per la policia.

Agradi o no, aquests aparells passaran a formar part de la nostra quotidianitat, d´aquí a molt poc temps. Cal estar pendents, per tant, a les conseqüències que ocasionarà a les lllibertats i els drets civils. En aquest sentit, el propietari d´una companyia que es dedica a la venda d´aquests enginys va fer un pronòstic prou eloqüent, al New York Times: “El cel s´enfosquirà amb aquestes coses”.

 

Publicat originàriament a Extramurs.