Posts Tagged ‘Barack Obama’

La reciente ola de niños migrantes no acompañados provocó un cambio en la estrategia de la administración Obama para contener el flujo ilegal de personas por la frontera sur. Washington apuesta por la via represiva y recupera los centros de detención para familias immigrantes. Actualmente, hay dos en marcha (Karnes y Artesia) con capacidad para 1300 personas. Un tercero, en construcción, albergará 2400 camas en Dilley (Texas). Colectivos de abogados y organizaciones por los derechos humanos han puesto, ya, el grito en el cielo.

“Es incoherente y absurdo”, afima, a Diario La Prensa, Álvaro Botero. Este abogado formó parte de la delegación oficial que, a principios de mes, visitó la frontera sur en representación de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos” (CIDH). En su listado de recomendaciones, el cierre de estas instalaciones ocupa un lugar prioritario.

“La privación de libertad debe ser una medida excepcional y de último recurso”, afirma. La delegación visitó el centro de Karnes, en Texas. Las instalaciones estaban en aparente buen estado. “Cuando anunciamos una visita, las neveras siempre están llenas. Cuando nos vamos, todo cambia” asegura.

Las estadísticas

Por “unidades familiares” la administración norteamericana entiende a colectivos de almenos dos personas de la misma familia. A pesar que el interés mediático se lo llevó la oleada de menores no acompañadas, las cifras de la Patrulla Fronteriza muestran que los centroamericanos están apostando por la emigración en familia. Entre 2013 y 2014, las detenciones de menores no acompañados crecieron un 77%. Las de “unidades familiares”, un 412%

Para la abogada especializada en inmigración Meredith Brown, todo responde a una estrategia de “escarmiento”: “quieren hacerle la vida dificil a toda Centroamérica”, asegura. Y a sus abogados, también.

Brown explica, a Diario La Prensa, que para llegar al centro de Artesia, Nuevo México, debe volar hasta Albuquerque, alquilar un coche y conducir tres horas a través del desierto. Los gastos los asume personalmente ya que sus clientes no disponen de recursos. Brown cree que no es casualidad que estos centros se estén construyendo “en medio de la nada”. Según Botero, el otro centro operativo, el de Karnes, se encuentra a “más de una hora en coche de San Antonio”. Y confirma que la respuesta más dura hacia la oleada migratoria se tomó con las “madres con hijos”.

Los abogados tienen dificultades para llegar a los recintos y para acceder a ellos. “Se les requisan ordenadores y tabletas” asegura Botero. Brown denuncia que los juicios se realizan a través de videoconferencia. “El juez está en Denver. En ocasiones, la pantalla es tan pequeña que apenas pueden verse. Es muy fácil deportar a alguien sin mirarle a los ojos”, lamenta.

Una inmigrante salvadoreña que permaneció detenida más de dos meses en el Centro de Artesia junto a sus tres hijos dijo que en estas instalaciones de Inmigración pasó los peores días de su vida. “Uno sale del cuarto y ve mujeres llorando en los corredores, en los cuartos, todo allí es muy deprimente. Estaba tan desesperada que en un momento estuve a punto de firmar la salida voluntaria y pedir que me enviaran de regreso”, contó Teresa Maravilla, de 36 años y originaria de Ahuachapán (El Salvador).

Maravilla cruzó la frontera el 7 de julio con su esposo y sus hijos, de 4, 10 y 16 años. Su marido fue enviado a un centro de detención al norte del país, mientras ella y los niños fueron remitidos a Artesia. Su particular pesadilla terminó cuando, después de solicitar asilo político y pagar una fianza de 12.000 dólares, fue liberada junto a sus hijos.

Brown considera que es ilegal imponer fianzas a los niños, aunque estas se están rebajando últimamente. En general, considera que se está vulnerando el derecho al asilo de muchos irregulares. “Hace poco gané un caso de un hondureño que estaba hostigado por las maras. Apenas podía salir de casa, ni para ir al colegio.” En Artesia, lleva el caso de una indígena guatemalteca que apenas habla español. Víctima de violencia de género en su país, de no ser por la asesoría gratuita de abogados como Brown no tendría la oportunidad de intentar acceder al derecho al asilo. “El sufrimiento de violencia doméstica o general es fundamento para pedir el asilo polítco”, recuerda. ¿Cuántos centroamericanos podrían demostrar ser víctima de esta violencia en una región considerada la más violenta del mundo si dispusieran de la asistencia legal adecuada? La respuesta asustaría a más de un miembro del Tea Party.

Reportan malos tratos

Las denuncias sobre castigos físicos y humillaciones han sido denunciadas por muchos organismos. Y no son algo nuevo. Los centros de detención para familias immigrantes ya fueron objeto de polémica en 2009 cuando la administración se vio obligada a cerrar el centro T. Don Hutto, en San Antonio, Texas.

Una denuncia de la Unión Estadounidense por las Libertades Civiles (ACLU, por sus siglas en inglés) y la Universidad de Texas documentó numerosas denuncias por malos tratos y desnutrición infantil. El informe aseguraba que a los niños se les obligaba a llevar uniforme carcelario y eran metidos en celdas con aseos a la vista. Los menores eran sometidos a tácticas disciplinarias incluyendo amenazas de no devolverlos a los padres si lloraban o hacían ruido. También se reportaron casos de malnutrición e, incluso, de bebés de menos de un año que perdían peso.

El centro estaba gestionado por Correctives Corportation of America (CCA), la mayor compañía de centros correccionales del país. CCA acaba de conseguir el contrato para gestionar el nuevo Centro de detención en Dilley (Texas) que albergará 2400 camas. La compañía declinó la invitación de Diario La Prensa a aportar información para este artículo.

En su página web, asegura que el acuerdo con la administración le hace “responsable de proveer servicios residenciales en un ambiente abierto y seguro que ofrecerá a los residente actividades al aire libre y bajo techo, calidad de vida, tiempo de estudio, consejo, actividades en grupo y accesos a servicios legales y religiosos”. Más adelante, advierten, “esta declaración de intenciones está sujeta a riesgos e incertidumbres que podrían causar que los resultados reales difieran materialmente de las declaraciones formuladas”. Entre los riegos e incertidumbres incluyen “condiciones económicas generales y de mercado, incluyendo el impacto que los presupuestos gubernamentales puedan tener en un nuestras tarifas diaria o en la ocupación”.

Otra compañía en el ojo del huracán es The Geo Group. Recientmente, la asociación MALDEF (Fondo de Educación y Defensa Legal Mexicano Americano, por sus siglas en inglés) presentó una denuncia por abusos sexuales dentro del recinto de Karnes, bajo su gestión. La administración norteamericana aseguró que investigaria a fondo sin que se hayan conocido novedades al respecto.

Lógica de libre mercado

En su informe, la CIDH cuestionaba que la detención masiva fuera larespuesta adecuada al problema de la frontera sur. Según su vicepresidente segundo, Felipe González, no hubo ninguna oleada masiva de inmigrantes, por lo que las causas del aumento del flujo en los últimos meses responde a “otras causas” y no a la ausencia de establecimientos de este tipo.

González cuestionó, además, que la llegada de las familias a centros de detención más que seguir un criterio jurídico es una “cuestión de azar” o una “lotería”, ya que depende de la capacidad del establecimiento en ese momento, es decir las camas libres que tenga.

Compañías como The Geo Group y CCA son activos “lobbystas” ydonadores de fondos para campañas. Uno de sus principales beneficiarios es el presidente de la Cámara de Representantes, John Boehner, un furibundo opositor a la Reforma migratoria que Obama prometió a la comunidad hispana y que ha pospuesto para después de las elecciones legislativas de noviembre.

Mientras el Nobel de la Paz juega a los equilbrios políticos, CCA y The Geo Group han aumentado su valor en bolsa un 140 y un 131%, respectivamente, desde su llegada a la Casa Blanca en 2009. Entonces, aún se oían los ecos del “Yes, we can”. Ahora, los latinos le llaman el “Deportador en jefe”.

Publicat originàriament a La Prensa.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.

El conflicte d’Ucraïna ha fet un salt qualitatiu i ja amenaça de convertir-se en una guerra internacional. El nou govern ucraïnès ha mobilitzat els reservistes però no sembla preparat per lluitar en solitari contra Rússia. Una vegada el Kremlin ja ha mostrat les cartes, queda per veure la reacció de l’OTAN, que es reunirà d’urgència avui mateix.

La crisi es va precipitar ahir. Un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Sotxi, Vladimir Putin ha reaparegut intentant revertir la situació a favor seu. En una jornada frenètica, ahir va aconseguir que el Consell de la Federació (la cambra alta) l’autoritzés, per unanimitat, a enviar tropes a la República Autònoma de Crimea per “garantir la seguretat i integritat física dels nostres compatriotes i de les tropes de les Forces Armades que es troben en territori ucraïnès”.

Alguns diputats suggerien, fins i tot, l’expulsió de l’ambaixador nord-americà a Moscou, una mesura que, ara per ara, no es descarta completament. El president nord-americà, Barack Obama, havia assegurat, anteriorment, que una intervenció russa tindria un “cost”. Putin sembla estar disposat a pagar-lo. El Kremlin considera que el control de la península és irrenunciable. Els ucraïnesos ja han mobilitzat els reservistes.

Un enclavament estratègic cabdal per a Rússia

La presència russa a Crimea es remunta al s.XVIII. La península, llavors, era una entitat semiindependent de l’imperi otomà, sota el control dels tàrtars, un poble musulmà d’origen turquès que hi habitava des de l’edat medieval. El 1783, els russos la conquereixen definitivament i funden la ciutat de Sebastòpol, amb l’objectiu de construir-hi un port. Rússia aconseguia, així, la seva anhelada sortida al mar.

La península es manté sota control rus fins al 1954. Un breu comunicatde vuit línies anuncia el traspàs de la sobirania a Ucraïna “pels vincles econòmics, territorials, comunicatius i culturals”. Els historiadors encara no s’han posat d’acord en els motius que haurien motivat un “regal” d’aquesta magnitud.

Encara no feia un any de la mort de Stalin i es pensa que el nou líder soviètic, Nikita Khrusxov volia reconciliar-se amb el poble ucraïnès que havia patit especialment la brutalitat del georgià. Khrusxov coneixia aquest patiment de prop, ja que havia estat secretari general del Partit Comunista Ucrainès durant els anys de les grans purgues estalinistes, les quals havia defensat amb vehemència.

Crimea, a més, havia quedat parcialment deshabitada després que Stalin, el 1944, hagués ordenat la deportació dels tàrtars, a qui acusà de col·laboracionisme amb els nazis. 200.000 persones van ser traslladades per la força, la gran majoria a l’Uzbekistan. Es calcula que entre el 25 i el 46% d’ells van morir durant el primer any d’exili, generalment de fam i fred. Només se’ls va deixar tornar a partir dels anys 80 però fins a la dissolució de l’URSS la majoria no es va decidir a tornar.

Composició actual

Les darreres dades oficials de població de Crimea es remunten al 2001. Estableixen que el 58 % dels habitants de la Península són russos mentre que el 24 % són ucraïnesos. Tot i així, el 78 % de la població considera que el rus és el seu idioma matern. Val a dir que en l’anterior cens, de 1989, els russos eren un 65 % de la població.

En aquest descens, hi pot haver influït el retorn de la minoria tàrtara que es va accelerar amb la descomposició de l’URSS. El 2001 representaven el12 % de la població, un percentatge que, possiblement, hagi augmentat, ja que presenten xifres de natalitat superiors als russos. La lluita del poble tàrtar pel reconeixement de la deportació com a genocidi els ha allunyat de Moscou i els integra, per tant, en el bloc “prooccidental”.

La majoria russa no és uniforme a tota la península. Sempre seguint les dades de 2001, en 9 dels 25 municipis no són majoria. A Sebastòpol, que compta amb un règim jurídic diferenciat, suposen el 77 % de la població. Rússia va mantenir la sobirania de la ciutat fins al 1997. Finalment, es va arribar a un acord signant-se el Tractat de la Pau i l’Amistat, que estipula un contracte de cessió de les instal·lacions renovable cada 20 anys. L’acord actual finalitza el 2047.

En les darreres eleccions presidencials de 2010, els habitants de Crimea es van inclinar massivament per Víktor Ianukòvitx. Alguns analistes afirmen que la caiguda de Ianukòvitx pot fer enfortir el suport al partit Rússia Unida, del qual forma part el nou Primer Ministre, Serguei Axiorov. De totes maneres, segons la investigadora Elie Knott el moviment prorus d’Ucraïna també presenta escletxes i diferències importants. En el transcurs d’una investigació sobre el terreny entre 2011 i 2012, Knott afirma haver percebut una majoria de russos que se senten còmodes dins Ucraïna, especialment entre les generacions més joves, les quals no surten reflectides al cens de 2001.

Article publicat originàriament a Extramurs.

L´escàndol del programa d´espionatge massiu a càrrec dels Estats Units ha enfonsat del tot la imatge pública del seu president, Barack Obama. El líder demòcrata, no obstant, ja acusava un desgast mediàtic a mesura que es publicaven informacions sobre el programa secret d´assassinats amb drones, nom amb què es coneixen els vehicles aeris no tripulats. Des de l´inici del seu mandat, aquests enginys han perpetrat més de 3.000 assassinats en regions tan remotes com les àrees tribals del Pakistan, el sud del Ièmen o Somàlia.

Davant la creixent pressió mediàtica i social, Obama es va veure obligat a comparèixer, el passat 23 de maig, per donar explicacions. El discurs va durar gairebé una hora i és un dels més llargs que ha donat des de l´arrivada a la Casa Blanca. Tot i així, Obama no va aconseguir esvair tots els dubtes que genera el que ja es considera una guerra encoberta i il.legal.

EXECUCIONS PER CONTROL REMOT

Els drones van fer la seva primera aparició bèlica a les guerres dels balcans tot i que llavors se´ls emprava amb tasques exclusivament de vigilància. Va ser el 2001, després de l´11-S, que l´administració Bush va decidir armar-los amb míssils i utilitzar-los en atacs selectius a l´Afganistan. El seu us es va començar a disparar en el darrer any de mandat del texà i s´ha consolidat, definitivament, sota la presidència del seu successor.

Durant els primers 9 mesos a la Casa Blanca, és a dir, abans de rebre el Premi Nobel de la Pau, Obama va autoritzar, només al Pakistan, 42 atacs que van acabar amb la vida d´unes 200 persones. El guardó li van conccedir, recordem, “pels seus esforços en enfortir la cooperació entre els pobles” i “per la seva visió d´un mon sense armes nuclears”.

En efecte, la visió d´Obama passa per un mon controlat per robots des del cel. En el discurs abans esmentat, Obama va defensar la legalitat i utilitat d´aquesta tecnologia si bé es va comprometre a ser més transparent en el seu us. Fins ara, ha estat la CIA, i no l´exèrcit, l´encarregada d´assumir les missions amb drones. Per tant, les execucions han mantingut un caràcter secret. Només el treball periodístic de pàgines com Drones Watch o el Bureau of Investigative Journalism ha permès que part de la veritat sortís a la llum.

Les crítiques a l´us dels drones es centren en aspectes legals i ètics. El president de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, considera que “en la mesura que els atacs no es troben regulats, són execucions il·legals i extrajudicials que, a més a més, vulneren la sobirania dels estats i les seves fronteres”. Des del Centre d´Estudis per la Pau JM Delas, Jordi Calvo afegeix que “estan sent utilitzats sobre tot per realitzar atacs selectius i, com a conseqüència, assassinats de sospitosos, sense garantir el seu dret a la presumpció d’innocència, a un judici just, etc, la qual cosa suposa es miri com es miri una vulneració del Dret Internacional”.

Un dels aspectes més foscos relacionats amb l´us d´aquests enginys son els anomenats “signature strikes”. Es tracta d´atacs que es decideixen sense ni tan sols conèixer la identitat de les víctimes, sino que s´executen en funció d´un comportament sospitós. Segons Calvo, “en alguns casos la seva manera d’identificar els seus objectius es, gairebé, literalment: un grup d’homes vestits amb turbant”.

En el discurs del 23 de maig, Obama va suggerir que els “signature strikes” es mantindrien, al Pakistan, fins, com a mínim, la retirada de les tropes nord-americanes de l´Afganistan.

UNA GUERRA “NETA” PER AL PODERÓS

Tot i aquests inconvenients ètics i legals, l´us dels drones comporta un atractiu irresistible per a un líder polític ja que permet fer la guerra sense arriscar vides pròpies. Els aparells que bombardejen les àrees tribals paquistaneses son tripulats desde bases militars situades al desert de Nevada. Els pilots fan el seu torn davant una espècie de videoconsola i quan acaben se´n van cap a casa. Actualment, l´exèrcit nord-americà ja entrena més pilots de drones que d´avions convencionals.

En aquest sentit, però, els organismes que treballen en favor de la pau alerten d´una creixent deshumanització de la guerra. Jordi Armadans, per exemple, considera “què un soldat decideixi atacar un objectiu humà des de milers de kilòmetres de distància, pot donar més fiabilitat tècnica pel fet de patir menys pressió, però també més desvinculació dels impactes humans de la seva decisió i, per tant, tenir menys angúnia a l’hora de disparar o llançar bombes”. La precisió també és discutible. Tot i que no hi ha dades oficials, per ser un programa secret, es calcula que entre un 20 i un 25 per cent dels morts per aquests aparells eren civils.

Tom Engelhardt, un dels periodistes que ha investigat més sobre el tema fa la següent reflexió en el seu llibre “Terminator Planet”: “Des de Vietnam la guerra ha evolucionat d´aquesta manera: guerra professional, privatitzada, mercenària, sub-contractada i, ara, finalment, per control remot”.

UN ALLAU IRREVERSIBLE

Més enllà de consideracions ètiques, la irrupció dels drones és imparable arreu del mon. L´escalada és similar a la nuclear del s XX o a la naval del s. XIX. Això, evidentment, implica també interessos econòmics molt potents. Tal com apunta Jordi Calvo, “els drones suposaran molt probablement una revolució en la gestió de la seguretat i defensa en les pròximes dècades. Ara es tracta d’una indústria incipient però el negoci mourà en tan sols una dècada més de 70.000 milions d’euros. Resulta evident que el lobby industrial-militar nord-americà està aconseguint el seu objectiu de que el seu president els hi faciliti el camí cap a ingents beneficis econòmics”. Jordi Armadans assegura que 240 empreses de 40 països estan fabricant nous models.

Precisament, una de les grans incògnites que envolta aquests aparells és conèixer cap on es dirigeix la seva evolució. Segons Calvo, avancen en dues direccions. “Uns es dediquen a la reducció del seu tamany, fins a ser no més grans que un mosquit, per tasques d’espionatge. Altres aconsegueixen drones capaços de substituir els avions de combat actuals, per la seva gran autonomia de vol (fins 24 hores consecutives enlairats) i la capacitat d’incorporar i llançar míssils. Els propers anys es treballarà en aconseguir drones amb més capacitat de decissió autònoma, és a dir, es tendirà cap a drones robots, que necessitin el menys possible la intervenció humana per enlairar-se, arribar al seu objectiu, gravar, disparar i tornar a casa”. Segons els autors de “Terminator Planet”, aquest model de drone autònom podria ser una realitat el 2020.

Fa poques setmanes, els Estats Units ja van fer proves amb un model capaç d´enlairar-se i aterrar tot sol. Pel que fa a la investigació, hi ha projectes en marxa que preveuen instalar prop d´un centenar de càmeres a cada aparell.

La proliferació dels drones, però, no només te a veure amb usos militars sino també policials. Ben aviat formaran part dels nostres paratges urbans. L´Ajuntament de Berlín, per exemple, ha anunciat, recentment, que els emprarà per combatre el vandalisme al metro. Al Brasil, han vigilat els estadis de futbol durant la passada Copa de les Confederacions.

Aquests aparells no estan, però, només a l´abast dels governs més poderosos ni les grans corporacions. També hi ha ciutadans que els han emprat per previndre abusos policials. És el cas d´un jove d´Istambul que va captar imatges de la plaça Taksim durant les primeres protestes contra Erdogan. Les imatges es van difondre abastament per la xarxa. L´aparell, irònicament, fou derribat per la policia.

Agradi o no, aquests aparells passaran a formar part de la nostra quotidianitat, d´aquí a molt poc temps. Cal estar pendents, per tant, a les conseqüències que ocasionarà a les lllibertats i els drets civils. En aquest sentit, el propietari d´una companyia que es dedica a la venda d´aquests enginys va fer un pronòstic prou eloqüent, al New York Times: “El cel s´enfosquirà amb aquestes coses”.

 

Publicat originàriament a Extramurs.