Posts Tagged ‘Corrupció’

El projecte de construcció d’un canal interoceànic a Nicaragua ha frustrat la història d’aquest país des dels temps de l’imperi espanyol. Durant el segle XIX ja van fracassar una vintena de projectes fins que la inauguració, el 1904, del canal de Panamà va arruïnar els somnis de prosperitat de la nació més pobra de l’Amèrica Central.

Ara un misteriós inversor xinès sense experiència en grans infraestructures pretén aixecar, en cinc anys, un obra faraònica valorada en 45.000 milions d’euros. El trajecte constarà de 273 km, el triple que el canal de Panamà, que en fa 77. D’aquests, 105 km transcorreran per la conca del llac Nicaragua.

La profunditat serà de 30 metres i l’amplada de 280 metres en els dos trams que caldrà perforar. La construcció del canal s’ha de completar amb un aeroport internacional, una immensa zona franca, dos ports d’aigües profundes, carreteres i fàbriques d’acer i de ciment. El contracte permet a la concessionària afegir qualsevol “subprojecte” sense donar explicacions, com els quatre resorts turístics que ja s’han afegit al pla original.

Els ambientalistes han posat el crit al cel mentre els especialistes en comerç marítim observen el projecte amb interès però també amb recel, per la seva opacitat. L’avantatge d’aquest canal és que permetrà el pas de vaixells de fins a 25.000 TEU (contenidors de volum estàndard), mentre que l’ampliació del canal de Panamà només absorbirà vaixells de fins a 13.000 TEU. Els vaixells xinesos seran els grans beneficiats d’aquesta amplada.

La importància d’aquesta ruta per al comerç mundial provoca disparitat d’opinions. El professor d’economia asiàtica de la Universitat San Marcos de Lima Carlos Aquino considera que l’obra és necessària. “El comerç entre l’Amèrica Llatina i l’Àsia i l’Àfrica serà el que més creixerà en el futur. D’una banda, el creixement demogràfic serà molt més important en aquests dos continents. De l’altra, el fet que nosaltres tindrem els aliments”.

Andy Lane, consultor amb més de trenta anys d’experiència en el sector del transport marítim, no és tan optimista: “Els vaixells de 25.000 TEU seran utilitzats preferentment en les rutes entre l’Àsia i Europa, i els mercants que actualment cobreixen aquesta ruta, de fins a 18.000 TEU, passaran a unir, previsiblement, l’Àsia i Amèrica, una mida que tampoc podria assumir el canal de Panamà”. Per aquest expert, l’aspecte més decebedor del projecte és que només s’hi podrà circular en un sentit, en la major part del traçat, la qual cosa alentirà el trànsit.

La concessionària pretén captar fins a 900 milions de tones a l’any, un terç més del que es preveu a Panamà. Aquino confia “plenament” en aquestes previsions, mentre que Lane, després d’advertir que és molt complicat preveure comportaments a deu anys vista, admet que “en el pitjor escenari es podria assolir la meitat” de l’objectiu.

L’IMPACTE AMBIENTAL

Fins ara l’únic estudi d’impacte ambiental l’ha fet una entitat independent, l’Institut Humboldt, amb una conclusió contundent: “És inviable”, assegura la geògrafa Maura Madriz. “Causarà danys irreversibles en dues reserves de la biosfera i posarà en perill la major font d’aigua potable de l’Amèrica Central”, el llac Nicaragua.

Precisament, afegeix, “en la regió del món més exposada als efectes del canvi climàtic i on comencen a consolidar-se episodis de sequera inèdits fins ara”. Als ecologistes els preocupa especialment l’extracció de fins a un milió de tones de sediments del llac per garantir el pas dels vaixells. “¿On anirà a parar tot aquest material?”, es pregunta Madriz.

Davant les protestes, el president del país, Daniel Ortega, es va limitar a dir que “el llac ja està contaminat”. En un to més diplomàtic, la concessionària, Hong Kong Nicaragua Canal Development (HKND), assegura que a l’abril, sis mesos més tard de la data anunciada, publicarà un estudi propi.

Les obres es van inaugurar el 24 de desembre, enmig de protestes dels ambientalistes i els afectats per les expropiacions. Segons els mitjans locals, actualment hi treballen una vintena d’operaris. Una xifra molt allunyada dels 25.000 que va prometre Daniel Ortega.

Mentrestant, el canal de Panamà manté el monopoli del trànsit interoceànic de mercaderies. A finals d’aquest any hauria d’acabar-se l’ampliació iniciada el setembre del 2007. Després d’algun retard i problemes amb les empreses concessionàries (entre les quals hi ha l’espanyola Acciona), es preveu que el tercer joc de rescloses entri en joc la primavera del 2016. A partir de llavors, l’Autoritat del Canal de Panamà preveu assolir la xifra de 600 milions de tones a  a l’any, gairebé el doble de les 326,8 que va registrar l’any passat.

Publicat originariament a Diari ARA.

La captura de los hermanos Valle fue una de las escasas buenas noticias que recibió un país que lleva años arrastrándose por un fango de violencia, pobreza y narcotráfico. José Inocente, Miguel Arnulfo y Luis Alonso Valle Valle lideraban una de las bandas de narcos más buscadas en Honduras. Su captura, entre el 2 y 5 de octubre (Inocente cayó primero) se vendió como símbolo del lema que el presidente Juan Orlando Hernández, lleva repitiendo machaconamente desde que llegó al poder, en enero de este año, “Honduras está cambiando”.

Dos meses después se conoce la detención de al menos 22 de los policías que participaron en el asalto a la mansión del clan, en una remota aldea fronteriza con Guatemala. Pertenecen a la nueva unidad de élite de la Policía Nacional, la Tropa de Inteligencia y Grupo de Respuesta Especial de Seguridad (sí, los Tigres), y se les acusa de haber robado 1,3 millones de dólares del botín de más de 12 millones que los hermanos tenían enterrados cerca de la propiedad.

Según el relato del ministro de Seguridad, Arturo Corrales, tras la captura del primero del primer hermano, el operativo se dividió en grupos. Una unidad de tigres topó con el escondite. Mientras desenterraban el botín, oyeron dos disparos al aire, la señal que indicaba que había caído el segundo hermano. Los tigres comunicaron el hallazgo y sus compañeros tardaron diez minutos en alcanzarles así que ese fue el tiempo que tardaron en decidir el hurto y esconder las sacas en un matorral. Según Corrales, fueron los dos comisarios al mando los que decidieron apropiarse de parte del botín. Uno de los agentes, según el ministro, habría dicho “si mi papá se da cuenta el mismo me denuncia”. Otro advirtió “no toquen ese dinero porque nos va a salar…”. No le hicieron caso.

Tras el éxito, a los agentes se les concedió 72 horas de permiso. Entonces, empezaron las sospechas. Al recibir los reportes, llamó la atención que unos hablaran de 19 sacas y otros de 17. El servicio de Inteligencia inició una investigación sigilosa que se reveló inútil pues los agentes se delataron a si mismos. Uno de ellos apareció con un coche nuevo y otro compró una casa. Se detectaron gastos generosos en prostitutas e, incluso, uno de los truhanes llegó a escribir en Facebook “Gracias Dios por este regalo y poder salir de la pobreza” olvidando esa máxima de la era digital que asevera que los posts los carga el diablo.

Con estos mimbres, dos meses después, los dirigentes del país venden como un éxito su investigación y aseguran que se recupera el prestigio de la institución. Los Tigre fueron creados en junio de 2013 como respuesta a la crisis de seguridad que vive Honduras los últimos años. Recibieron entrenamiento de Estados Unidos, el gran valedor de las mega operaciones contra narcos que tan bien está sabiendo explotar el presidente Juan Orlando quien, sin haber cumplido un año en el poder, y al grito de “Honduras está cambiado” ya se ha atrevido a abordar el gran tabú político del país: la derogación del artículo que prohíbe la reelección presidencial. Al último que se atrevió, un tal Manuel Zelaya, lo sacaron del país. Poco después el tal Juan Orlando era nombrado presidente del Congreso. Y empezaba una vertiginosa carrera en línea recta hacia el poder que, por ahora, nadie se atreve a pronosticar donde terminará.

Image

 

Vladimir Putin i el president de la regió de Krasnodar, on es troba la ciutat de Sotxi. Foto: A. Tkachyov/World Time

 

Arnold van Bruggen és un periodista holandès. Amb el fotògraf Rob Hornstra s’ha passat els darrers cinc anys investigant l’entorn en què se celebraran els imminents Jocs Olímpics d’hivern. El resultat: The Sochi Project, una mostra del que els autors anomenen “slow journalism”.

És Vladimir Putin compatible amb l’esperit olímpic?

Es fa difícil de dir. Crec que l’esperit olímpic no hauria de ser compatible amb un projecte tan corrupte com aquest que costarà més de 50 bilions de dòlars. I, per suposat, si consideres que l’esperit olímpic te alguna cosa a veure amb la igualtat i els drets humans, cal tenir en compte que Sotxi està molt a prop del Caucas Nord, una regió on els drets humans són violats de manera continuada.

Per què aquests Jocs seran els més cars de la historia?

Un motiu, evidentment, és la gran corrupció. Es calcula que la meitat del pressupost ha estat malversat o gastat de manera poc clara. Així doncs tindríem una despesa “real” de 25 bilions de dòlars. Tot i així és una barbaritat, els Jocs de Vancouver van costar 7,5 bilions de dòlars. Sotxi serà més car, fins i tot, que Pequín 2008 o Londres 2012.

Un dels motius és que han organitzat uns Jocs d’hivern en una ciutat situada a la costa del mar Negre, de clima subtropical, la capital de l’estiueig rus. Abans d’aquest esdeveniment, els seus habitants segurament no havien ni sentit a parlar d’esports d’hivern. Així, tot el que es necessitava per a la cita esportiva s’ha hagut de construir. No només parlem dels hotels o la vila olímpica. Són pistes d’esquí, estadis, carreteres, túnels, instal·lacions elèctriques, un aeroport…és un projecte immens. Aquestes necessitats combinades amb la corrupció són el que fan que aquests Jocs siguin tan cars. És estrany que decidissin organitzar-los aquí.

Està el govern preparat per mantenir la seguretat?

Mai se sap, és difícil de predir. Moscou ha organitzat un excepcional dispositiu de seguretat amb 40.000 policies, drones, helicòpters, tanques elèctriques, etc. Però els terroristes tenen les seves pròpies armes. Podrien intentar-ho a Sotxi o a qualsevol ciutat de Rússia. Crec que alguna cosa passarà durant els Jocs. Els grups insurgents separatistes s’han pres molt seriosament la idea de pertorbar aquest projecte de Putin.

Com d’important és per a Putin aquest esdeveniment?

És cabdal, va connectat amb el seu prestigi polític. Abans de la nominació, va viatjar arreu del món per fer “lobby”. Els darrers set anys ha anat una vegada i una altra a Sotxi per supervisar el desenvolupament de les obres. Ha acomiadat gent personalment, ha participat en reunions, és realment un projecte personal, és el primer gran esdeveniment que se celebra a Rússia des de la dissolució de la Unió Soviètica, és el símbol d’una Rússia renascuda i Putin, per suposat, se sent totalment responsable d’aquesta nova Rússia

A “The Sochi Project, escrius que el Caucas nord significa per als russos el mateix que el Far West per als nord-americans. A què et refereixes?

És una regió que els evoca un cert romanticisme, un temps de conquesta i expansió. Poetes i escriptors van escriure molt sobre les campanyes militars al Caucas. Finalment, aquesta terra fou conquerida i la seva gent russificada i, posteriorment, sovietitzada. Tot i així, quan hi hem viatjat hem sentit una mica aquesta sensació. És una terra de cow-boys, de bestiar, un entorn natural espectacular. I on l’aspecte cultural encara té molta rellevància.

Què en pensen els habitants del Caucas Nord d’ aquests Jocs?

No hi pensen massa per què està a un món de distància encara que Sotxi estigui a un centenar de kilòmetres. No els interessa un macro-projecte de bilions de dòlars relacionat amb els esports d’hivern. Per a ells, Moscou està lluny però això ja podria entrar en la categoria d’extraterrestre. L’únic que els importa és que la situació al Caucas nord està empitjorant per què el govern ha donat barra lliure als serveis de seguretat per reprimir qualsevol conflicte. Molts joves han desaparegut aquests anys, d’altres han estat empresonats o estomacats. La mínima sospita pot suposar un arrest.

Parla’ns de “The Sochi Project”. Quan vau començar? Com se us va ocórrer?

Ens va sorprendre molt que concedissin els Jocs a Sotxi, el 2007. Ja havíem viatjat per Abkhàzia i coneixíem alguna cosa de la situació al Caucas. Pensàvem que era un lloc estrany per celebrar uns Jocs d’Hivern. D’altra banda, suposava una oportunitat per investigar sobre una zona que ens atreia molt. I teníem set anys a l’endavant, un límit molt assequible per a una investigació detallada. Ara, un cop la feina està feta, tothom està interessat en una regió generalment oblidada. És una bona oportunitat per què la gent conegui què està passant darrere les muntanyes on competiran els esquiadors.

Cinc anys és suficient per entendre la complexitat del Caucas Nord?

No, tant de bo m’hi pogués estar cinc anys més. L’hospitalitat, els paisatges, la historia, la cultura… És una regió molt complexa i delicada però apassionant. Si et vols convertir en un autèntic expert, l’ hi has de dedicar una vida sencera. Per això també és tan interessant. M’encantaria tornar-hi però ara mateix estem vetats pel govern rus que no ens vol concedir més visats així que caldrà esperar uns anys per optar a tornar-hi.

Publicat originàriament a Extramurs.