Posts Tagged ‘Crimea’

L’annexió de Crimea per part de la Federació Russa ha situat la península del mar Negre en el centre de l’atenció mediàtica internacional. Fa escassament dos mesos, però, les preocupacions de Vladimir Putin estaven centrades en la regió del Caucas Nord, històricament la més inestable del país. Els atemptats de Volgograd i la imminència dels Jocs de Sotxi van encendre les alarmes del Kremlin però ara la zona manté una calma aparent. A Catalunya, la Lliga pels Drets dels Pobles manté, des de 2005, una campanya de sensibilització per informar del que succeeix a Txetxènia, una de les repúbliques que integren la regió. La coordinadora, Marta Ter, adverteix que el Caucas seguirà donant maldecaps a Moscou els anys a venir.

Pot afectar la inestabilitat generada a Ucraïna al Caucas Nord,  una zona generalment inestable?

Jo crec que políticament no afectarà perquè la gent d’allà té molt assumit que no hi ha res a fer. Si avui dia hi hagués un referèndum d’independència, per exemple, a Txetxènia, el resultat no reflectiria la realitat, perquè no es faria en condicions ni de transparència electoral ni de seguretat per l’elector.

En les darreres  eleccions presidencials, el 2012, segons el resultat oficial, el 99.76% dels txetxens van votar per a Putin. El director d’un important organisme de drets humans em va assegurar que abans de començar a votar ja hi havia urnes plenes de vots. No és que manipulessin el recompte, és que van canviar les urnes.

I no es tem una revifada del sentiment independentista a la regió arran dels darrers esdeveniments?

No, pel que t’he comentat. Ara no tenen marge de maniobra política. I respecte a Crimea, els governs d’aquestes repúbliques (controlats des de Moscou) van ser els primers a enviar-hi ajuda humanitària quan en realitat, econòmicament estan molt pitjor! Els líders de Txetxènia, el Daguestan, Ingúixia, Kabardino-Balkària… tots van començar a enviar camions, i com més grans millor! Tot per demostrar lleialtat al Kremlin. També van obligar als seus funcionaris a donar una jornada del seu sou per destinar-lo a ajudar a Crimea. Òbviament, van dir que era una ajuda voluntària però si algú s’hi hagués negat…

O sigui, que Putin ho té tot ben lligat…      

Tots els líders de les repúbliques del Caucas Nord pertanyen a Rússia Unida, el partit de Putin. Han estat designats directament des de Moscou. O sigui, que sí, ho té ben lligat.

L’únic que pot afectar és que la insurgència armada jihadista que ara mateix opera al Caucas Nord (l’Emirat del Caucas) pugui penetrar entre els tàtars de Crimea. A Kavkazcenter.com, per exemple, la web “oficial” de l’Emirat del Caucas, ja s’aprecia un augment de les informacions sobre  els tàtars. En parlen com els nous musulmans que entraran a formar part de la Federació Russa i que seran trepitjats per Moscou, tal com ja va passar en època de Stalin.

D’altra banda, entre els tàtars de Crimea ja hi ha una minoria jihadista que està lluitant a Síria. I a Síria hi ha un batalló de txetxens molt actiu, així que possiblement ja s’hagin establert vincles entre ells. Per tant, si Putin no actua de manera intel·ligent, respectant els drets dels tàtars, és probable que es creï un sentiment de greuge i que aquest es canalitzi a través del terrorisme jihadista contra Moscou.

De moment, els ha garantit els drets lingüístics…

Sí, en el seu discurs va parlar dels tàtars, va recordar la seva deportació amb Stalin, i va prometre rehabilitació del poble tàtar i que hi hauria tres llengües oficials a Crimea: el rus, l’ucraïnès i el tàtar.

Les paraules hi són, però aquella gent està molt escarmentada. Els tàtars de Crimea van ser deportats en massa, igual que altres poblacions del Caucas Nord, el 1944. I només van poder tornar el 1989 a la seva terra. Les xifres assenyalen que un de cada tres tàtars va morir durant la deportació i durant els primers mesos a l’exili. Això és una bestialitat. I és lògic que després d’haver passat, com a poble, per una experiència tan traumàtica, sentin a parlar de tornar a formar part de Rússia i se’ls posin els pèls de punta.

Ara esperem que Putin faci servir polítiques integradores, que els rehabiliti, i que el terrorisme no arreli. Si no, aquí sí que veig una font d’inestabilitat important.

El mateix dia que Putin signa l’annexió de Crimea es dóna a conèixer la mort del líder de l’Emirat islàmic, Doku Umàrov. Com pot afectar el canvi de líder?

Ja fa mesos que és mort. Les primeres alarmes van saltar el gener, abans dels jocs de Sotxi. Els serveis secrets txetxens van interceptar un USB de la insurgència en què es parlava de la mort d’Umàrov i discutien sobre qui podria ser el següent líder del grup. Ara la seva mort s’ha fet oficial, però ja se sospitava.

Des de llavors sembla que ja no hi ha tants atemptats…

Segurament ja era mort abans dels atemptats de Volgograd. Això vol dir que la cosa continua igual. Si durant els últims dos mesos s’han produït menys atemptats, ha estat perquè els serveis secrets russos han fet una molt bona feina convertint tota aquella zona en un fortí, i controlant la insurgència de ben a prop. Havien de fer-ho si volien tenir uns Jocs Olímpics segurs.

Però em temo que quan abaixi altra vegada el nivell de seguretat probablement els atemptats tornin, hi hagi l’ Umàrov o no. L’emirat del Caucas ja estava molt atomitzat. En realitat, actua com un paraigua que agrupa diferents jamaats armades. Cadascuna funciona en el seu territori de forma gairebé independent, i és quan hi ha un atemptat important fora de la regió que l’anuncia el líder, fins ara Umàrov.

Com s’estructuren?

Els jihadistes han dividit la zona del Caucas Nord en 5 vilaiats (vénen a ser províncies): Daguestan, Txetxenia, Inguixia, un que engloba Kabardino-Balkaria i Karatxai i un darrer a Adiguèsia. En cada una d’elles hi opera una jamaat armada amb el seu propi emir “regional”. I, per sobre de totes elles, hi ha l’Emirat del Caucas amb el seu Emir. Ara mateix, la jamaat més potent  és la del Daguestan. Possiblement per això el nou líder, Abú Mukhamad, és del Daguestan.

Daguestan és la república més perillosa?

Només has de mirar les xifres de víctimes mortals que provoca el conflicte al Caucas Nord: gairebé la meitat són d’allà.

I Txetxènia? Les notícies que arriben parlen de la construcció de la mesquita més gran d’Europa, d’avingudes, hotels… És esbiaixada la informació que ens n’arriba?

Jo hi vaig anar fa un parell d’anys, i sí, és cert que s’hi ha dut una gran tasca de reconstrucció. Realment, ara, tenen bones carreteres, enllumenat públic, aigua corrent. Això fins i tot a pobles de les muntanyes on mai n’havien tingut. En aquest sentit, s’ha fet una bona feina i tota la gent, fins i tot els qui estan en contra de Kadírov, el president, ho reconeixen.

Pensa que la capital, Grozni, la comparaven amb Dresde en acabar la guerra pel nivell de destrucció. I ara és una ciutat nova, gairebé no es perceben restes de la guerra, sobretot al centre. Has de recórrer barris residencials perifèrics per trobar cases abandonades on s’observa l’impacte de bombes. S’hi han construït obres faraòniques: la mesquita més gran d’Europa; un centre d’oci pràcticament buit de clientela perquè la butxaca no està per massa divertiments; un hipòdrom i l’estadi de futbol del Terek, on la selecció de Brasil 2002 va jugar-hi un partit amenitzat per Enrique Iglesias; i un “business-center” amb gratacels i un hotel de 5 estrelles que sempre està buit, i que la Fura dels Baus va inaugurar el 2011, junt amb Hillary Swank i Steven Seagal, per l’aniversari de Ramzan Kadírov.

S’hi viu bé, llavors?

Grozni és una ciutat estranya perquè tot és molt nou i gairebé no hi ha ningú pel carrer. No és una ciutat normal. Hi ha homes amb kalàixnikov per tot arreu, amb diferents bandes de colors. Uns són els homes de Kadírov, uns altres del ministeri de l’interior… ja no saps ni qui és de qui però sí que veus molts homes uniformats amb armes pel carrer.

També hi ha molta corrupció, per sobre, fins i tot, dels estàndards russos, que ja són prou alts. Si tu vols treballar com a conductor d’autobús, primer hauràs de pagar dos mesos del teu sou i llavors depèn, perquè si el que està per sobre li interessa tornar a cobrar et farà fora i contractarà un altre que li haurà de pagar. Qui està a la vora dels qui ostenten el poder,  viu molt bé. Qui no, s’arrisca a no poder treballar, a tenir problemes amb la policia, etc.

Llavors, el poble encara no ha aixecat el cap d’ençà de la guerra?

Moscou fa servir bàsicament dues estratègies al Caucas nord. Una és ma dura. L’altre abocar-hi molts diners. La ma dura, què fa? Quan s’utilitza de forma indiscriminada (que passa sovint), genera més radicalització i nous joves se’n van a les muntanyes per unir-se a la insurgència. Els diners, què fan? Que les elits siguin totalment corruptes, que tinguin els seus cercles d’influència i que tots aquests siguin riquíssims. I que una part molt ínfima dels diners públics que surten dels pressupostos de Moscou realment arribi a la població.

Tot això és responsabilitat del president, Ramzan Kadírov?

Ell no deixa de ser un titella de Moscou, com la resta de presidents de les altres repúbliques del Caucas Nord. Però és l’únic que té cossos de seguretat que se li subordinen només a ell, i no al Kremlin. En totes les repúbliques norcaucàsiques, Moscou hi té agents de l’Interior i de l’FSB que no són locals, sinó enviats des del centre. A Txetxènia no. Kadírov té un exèrcit de 20.000 homes armats que només responen a ell.

I com governa?

És el responsable d’una dictadura molt fèrria. Un exemple: el dia del poble txetxè se celebrava el 23 de febrer perquè aquell dia de 1944 va començar la deportació del poble txetxè a l’Àsia Central per ordre de Stalin. Però Kadírov va decidir que la festivitat se celebri el 10 de maig, coincidint amb el dia que van assassinar el seu pare.

A mitjans de febrer d’aquest any, fent cas omís de la decisió de Kadírov, a la Biblioteca de Grozni un filòsof txetxè, Ruslan Kutaev, va fer una xerrada sobre la deportació. Dos dies després l’empresonaven, acusant-lo falsament de possessió de droga. I el torturen… dos ministres en persona!

Dos ministres?

Sí, així ho ha denunciat el mateix Kutaev a membres de l’ONG “Comitè contra la Tortura” i ara Amnistia Internacional s’està fent ressò del seu cas. Kutaev va explicar, exactament, que no podia assegurar quin dels dos ministres li estava posant corrent elèctrica pel cos perquè anava perdent el sentit a estones.

Denúncies com aquesta són bastant habituals. Hi ha un cosí de Kadírov, Adam Delimkhànov, ex vicepresident de Txetxènia i actualment diputat de “Rússia Unida” a la Duma de Moscou, que la policia de Dubai va acusar formalment de matar insurgents en el seu territori el 2009. I no va passar res. La Interpol el buscava, però no va haver ni de dimitir del seu càrrec de diputat. Són dinàmiques molt greus que accentuen la impunitat dels poderosos.

Quin nivell…

Sí, per no parlar de la megalomania de Kadírov, que pot arribar a extrems ridículs. Hi va haver un any en què l’inici del Ramadà coincidia amb l’aniversari de la seva mare. Doncs a Txetxènia, aquell any, el Ramadà va començar dos dies després que a la resta del món musulmà.

A les altres repúbliques també hi ha personatges d’aquest calibre?

L’únic polític que gaudeix d’aquesta carta blanca al Caucas Nord és Kadírov. Els altres no. És més, poc abans dels jocs olímpics de Sotxi, van canviar dos presidents, el del Daguestan i el de Kabardino-Balkaria. Segons Crisis Group i Memorial, sembla que un dels principals motius pels quals van canviar el president del Daguestan era perquè intentava dialogar amb la insurgència. Havia obert una oficina de rehabilitació per facilitar el pas dels insurgents a la vida civil. Un programa que realment havia aconseguit un petit descens de la violència.

El nou president, s’ha de suposar que seguint les ordres de qui l’acaben de col·locar, ha tancat tots aquests programes i ha tornat a instaurar la mà dura. Sobretot amb els salafistes. Tots, els pacífics també. Darrerament es dediquen a organitzar batudes a les mesquites “no tradicionals”.  Se’ls enduen a comissaria i després hi ha denuncies d’abusos. I d’aquesta manera, els pacífics es van radicalitzant…

Creus que ho fan conscientment?

Mira, molta gent d’allà que coneix bé el tema diu que els interessa que continuï el conflicte perquè els alts comandaments policials i els serveis secrets en treuen diners. Fa poc Novaya Gazeta, el diari on escrivia Anna Politkovskaïa, la periodista assassinada, publicava un article on es descrivia com hi ha policies que es dediquen a inflar el cap als joves per què agafin les armes i pugin al bosc. I llavors, quan el policia ha de buscar terroristes, ja sap on trobar-los. I així, va guanyant punts i galons.

Entre la població civil s’han curat ja les ferides de la guerra?

Vaig observar molta diferència entre els homes i les dones. Les dones volen oblidar-se de la política i viure en pau, tot i les ferides obertes. Els homes, en canvi, no volen oblidar. Són conscients que ara no poden fer res però el pensament general és que algun dia tornaran a prendre les armes, encara que sigui la següent generació.

Ha empitjorat la situació de les dones arran de l’auge islamista?

L’assassinat d’honor encara és vigent. Només per una sospita d’infidelitat es pot matar una dona. Se l’enterra i ningú diu res, gairebé cada família té un cas d’aquests. Eventualment, això també afecta els homes. Em van parlar del cas d’un noi, un drogoaddicte. Anava per les cases demanant diners fins que la família el va matar. Ho justifiquen dient que el noi un dia podria matar algú desencadenant el mecanisme de la venjança de sang. Abans d’arriscar-se prefereixen matar-lo ells mateixos. Això m’ho va explicar algú que feia 10 anys que vivia als EUA. I ho trobava normal.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.