Posts Tagged ‘Eleccions’

Evo Morales podría convertirse, hoy, en el presidente más longevo de la historia de Bolivia. De hecho, si no lo consigue, la sorpresa sería mayúscula. Los últimos sondeos le dan una intención de voto del 59%, casi 40 puntos por encima de su principal adversario. La popularidad de Evo se fundamenta en la economía. Bolivia es el país que más crece en Sudamérica. Lo atesora una institución tan poco sospechosa de simpatizar con el socialismo de Morales como el Fondo Monetario Internacional (FMI). El organismo prevé que el país cierre el año con un aumento del 5,2% y un 5% el siguiente.

“Bolivia vive el mejor momento económico de su historia” asegura Tuffi Aré. El redactor jefe del diario “El Deber” advierte, pero, que “hay un riesgo muy serio si no se plantea un recurso productivo sostenible y diversificado”. En eso coincide con el analista Humberto Vacaflor, mucho más crítico con la gestión del presidente.

A su parecer, su gestión no tiene nada de extraordinario, simplemente coincidió con un período de subidas en el precio de los hidrocarburos. Y ve los nubarrones mucho más cerca. “El país se está endeudando demasiado”, advierte. “Lo reconoció el propio Morales en la última cumbre del G-77”. Aré añade otro punto para la reflexión: “hay una mezcla de populismo y despilfarro en las obras públicas”.

Precisamente, los dos principales clientes de las materias primas bolivianas pasan apuros económicos. Argentina se encuentra en recesión y Brasil mantiene un crecimiento muy débil. El otro gran consumidor, China, se encuentra en plena fase de desaceleración aunque siga creciendo al 7%.

Esos indicadores ya se notan en los balances. 2013 se cerró con una subida del 6,8%, más de un punto por encima. No obstante, unas perspectivas de ligera desaceleración no alarman demasiado en un país sumido históricamente en la miseria.

La conquista del este

Uno de los pocos interrogantes que encierran los comicios es, según Aré, “comprobar si Evo es capaz de conseguir la hegemonía en los nueve Departamentos”.

El objetivo principal es conquistar Santa Cruz, el histórico feudo opositor, un lugar que en 2008-09 Evo no podía casi ni pisar y donde, ahora, obtiene una intención de voto de entre el 48 y el 51% según el sondeo.

Para el periodista este cambio se debe a un entendimiento práctico entre Morales y la oligarquía cruceña: “El Presidente adoptó una política muy clara de acercamiento a las élites. Pasó de la confrontación a la negociación. Los empresarios también se dieron cuenta que no podían vencerle. Además, se dieron cuenta que las políticas de Evo no son tan socialistas como predica, que en nueve años no hubo tantos cambios”, asegura Aré. Vacaflor va más allá en este análisis. “Evo ya no propone el socialismo, terminó abrazando la ideología de los cruceños. De alguna manera, ha sido conquistado por los conquistados.

¿Hacia un narco-estado?

El aumento de las plantaciones de cocaína es otro de los motivos de preocupación. Aré reconoce que la violencia está creciendo, precisamente, en la región de Santa Cruz, que es el punto de paso hacia Brasil, uno de los principales mercados.

Según cifras que aporta el periodista, la droga mueve unos 1000 millones de dólares anuales y hay más de 20000 hectáreas de plantaciones. Morales expulsó a la DEA (Organización para el Control de la Droga) norteamericana y optó por la política opuesta a la “guerra contra las drogas”. Hasta el momento, le ha dado resultados pero Vacaflor advierte que la situación se le puede ir de las manos. “Qué pasará cuando el gobierno pierda autoridad sobre esas actividades ilegales, cada vez más poderosas?” asegura. Para el economista, la situación es grave: “Desde que Colombia cedió ante la presión de EUA, Bolivia se ha convertido en epicentro más importante de producción y distribución de droga”, y especifica “boliviana pero también peruana. El contrabando de cocaína semi-elaborada a Argentina es tan fuerte que este país se ha convertido, ya, en el tercer productor americano de droga sin tener una sola planta”.

Para Aré el problema no es tan grave todavía. Aunque admite que hay narcorrupción, extorsión y mafias asegura que “todavía estamos en el nivel de los clanes familiares, no hay cárteles”. Vacaflor, en cambio, pinta un futuro mucho más sombrío. “Un narcoestado? vamos a peor que eso. Vamos a una Somalia. Solo nos faltaba una salida al mar para tener piratas”.

La ansiada salida al mar

En abril de 2013, Bolivia presentó una reclamación en la Corte Internacional de Justicia para obligar a Chile a negociar que le ceda una salida al mar. Esta es una reivindicación que se hunde en la historia, con más de cien años de antigüedad y es la base de que ambos países solo mantengan relaciones consulares.

Vacaflor se muestra muy escéptico al respecto: “Las posibilidades son nulas. Chile ya perdió ante Perú en La Haya pero ahora hacen frente común”. Para los analistas, el litigio no tiene más motivo que llamar la atención. “Todos los presidente hablan del mar”, asegura Vacaflores. “El que lo consiga gobernará cien años”, añade Aré. Si consigue el poder en toda la tierra boliviana, el mar será el último reto de Morales.

Publicado originalmente en La Prensa.

La elección de un nuevo presidente en Brasil ha despertado un interés inusitado más allá de sus fronteras. América Latina y Estados Unidos están muy pendientes de una decisión que puede cambiar el rumbo geopolítico del país. Los brasileños elegirán entre la continuidad en el bloque del Mercosur o un mayor entendimiento con Washington. No es una decisión menor, aunque lo más previsible es que esta disyuntiva sea la que menos cuente a la hora de influir su voto. A nivel interno, el descontento se concentra en las grandes ciudades. Allí, una nueva clase media surgida a partir de las políticas sociales del expresidente Lula podría optar, irónicamente, por desalojar a su partido del poder.

La sombra de Lula

El recuerdo del ex-Presidente todavía pesa mucho. El premio, de hecho, se lo disputan dos mujeres salidas de su regazo. La actual presidenta, Dilma Roussef, sería la alumna aventajada, mientras que la opositora, Marina Silva es la hija rebelde desde que dimitió como ministra de Medio Ambiente y abandonó las filas del Partido de los Trabajadores (PT) en 2008.

Una de las dos será la Presidenta y deberá sacar al país de una situación difícil.

Futuro incierto

Los indicadores reflejan el fin de una época de fabuloso crecimiento. Las discrepancias se centran en establecer si es un fin de ciclo definitivo o un frenazo pasajero. El país se encuentra en recesión técnica tras registrar dos trimestres de crecimiento negativo. Aún y así, la previsión del PIB para 2014 sigue siendo positiva, aunque sea un tímido 0.3%. Aquel 7.5% con que cerró 2010 aparece muy lejano ya.

A los economistas, no obstante, les preocupa más la tasa de inflación. Las proyecciones auguran que puede cerrar el año en el 6.3% a solo dos décimas del límite que tolera el Banco Central y lejos del objetivo (4.5%) que se marcó el Gobierno. La celebración del mundial de fútbol, en este sentido fue perjudicial porque disparó los precios, aparte de minar la moral colectiva. Ante esta situación, el Banco Central elevó las tasas de interés encareciendo el crédito.

Los más perjudicados, las nuevas clases medias, la llamada clase C, aquellos 30 millones que Lula sacó de la pobreza y, que ahora, olvidada el hambre, reclaman mejores servicios con los impuestos que pagan.

Debate abierto

La economía es la gran arma contra la Presidenta. Ella defiende que la situación no es tan mala. Tiene indicativos que la apoyan, como la tasa de desempleo que, en agosto, registró su punto más bajo de los últimos trece años ese mes, un 5%. La tasa, no obstante, ha crecido unas décimas desde junio, cuando se situó en el 4.9%.

La situación sería preocupante para cualquier gobernante, pero a Dilma parece que las elecciones le llegan en el momento adecuado.

“La economía está mal, pero no es algo que se viva en el día a día”, asegura a Diario LA PRENSA el analista Thiago de Aragao. El consultor asegura que los efectos de esta situación la está notando principalmente la clase empresarial, el gran apoyo de la candidata opositora, Marina Silva, pero que aún no ha llegado al pueblo. Eso podría beneficiar las aspiraciones de Roussef.

Descontento desenfocado

El país ha vivido tres estallidos de descontento popular en el último año y medio. Los disturbios dieron la vuelta al mundo, pero la Presidenta sigue siendo la favorita.

De Aragao descarta que el movimiento tenga influencia: “Las protestas fueron intensas, pero también ambiguas, desordenadas, no iban específicamente contra Dilma, sino contra el sistema”. Un sistema que, irónicamente, no conoce la mayoría de los ciudadanos.

“Hasta el nivel medio-alto no se tiene una idea clara de las relaciones entre el Parlamento, el judicial, etc.”, añade. Una afirmación que sorprende en un país adonde el voto es obligatorio.

El analista Juan Manuel Karg coincide en que ese momento “ya pasó” y considera que el Partido de los Trabajadores ha sabido manejar las peticiones de los movimientos sociales.

Estos se han centrado en la tan anhelada Reforma Política, un cambio en las leyes que deciden la representatividad de las fuerzas políticas en un sistema, efectivamente complejo, con hasta 25 partidos en el Parlamento, con los que hay que pactar y, por tanto, tener contentos. Este sistema es considerado como uno de los males del país y la causa principal de la corrupción.

De momento, han conseguido 7.8 millones de firmas y las dos candidatas principales les han dado su apoyo. De Aragao no cree, no obstante, que el éxito de la iniciativa dependa de esta buena voluntad: ”El Parlamento es más influyente que el Presidente. Esta lógica ya va en contra de la reforma porque para aprobarla se necesita el acuerdo de los partidos que iban a sufrir con ella”.

El caso Petrobras

Otro factor a tener en cuenta de aquí a la presumible segunda vuelta, el 26 de octubre, es el alcance del llamado caso Petrobras. La principal compañía del país, semipública, está siendo investigada por el que parece ser un gigantesco caso de corrupción.

Hasta 50 diputados de la mayoría gubernamental ya han sido implicados y el reciente pacto a que ha llegado la Fiscalía con el imputado principal hacen prever revelaciones muy jugosas. Ayer una revista filtró que la campaña de Roussef se podría haber financiado con fondos desviados de la petrolera, acusaciones negadas de inmediato por la candidata. Pero de Aragao duda, también, que este caso afecte a la elección: “La corrupción en Brasil existen desde la época que el mundo no tenía interés en las elecciones de Brasil. Ahora el mundo descubre los casos de corrupción y piensa que esto es capaz de cambiar la dirección, no lo es. La sensación es que todos los partidos son corruptos e ineficientes”.

El escándalo Petrobras -en efecto- salpica también al excandidato opositor Eduardo Campos, fallecido en un accidente de avioneta al principio de la campaña. Su sustituta, Marina Silva, no ha utilizado esa carta de manera insistente.

Brasil en el mundo

A nivel interno se da por hecho que la elección no comportará cambios radicales. A pesar de los nubarrones económicos, las dos candidatas se han comprometido a mantener los programas sociales iniciados en la era Lula, si bien Silva ha ido aumentando el compromiso en función de su caída en las encuestas.

Es en la política exterior donde se pueden esperar más cambios en función del vencedor. “Marina pretende cambiar la orientación internacional de Brasil” advierte Juan Manuel Karg. Una orientación que también data de los tiempos de Lula. El exmandatario se alejó de la órbita de Washington e integró al país en el bloque de las potencias emergentes, las llamadas Brics. En el aumento de las exportaciones a China está buena parte de las claves del boom económico del país, pero Silva, respaldada por el empresariado, quiere volver a la senda anterior.

Para Karg, “el punto fundamental es el Mercosur”. Una eventual salida del país de esta alianza supondría una estocada mortal al proyecto. “Brasil no puede salir del Mercosur, es su principal socio, la cara visible”, añade.

Un país segmentado

El último sondeo publicado ayer refleja un repunte en la intención de voto a la presidenta, Dilma Roussef, que captaría el 40% de los sufragios. Su contrincante, Marina Silva, se estaría deshinchando, cayendo hasta el 27%. En tercer lugar, el conservador Aécio Neves, con un 18%, puede ser decisivo en la segunda vuelta.

Por regiones se observa que Roussef arrasa en las regiones del noreste.

Allí se registraron los mayores logros sociales en la época de Lula y allí es donde se concentra el grueso de los que todavía necesitan de las ayudas. Las voces más críticas añadirían que allí es donde se concentran los que se han acostumbrado a vivir de esas ayudas. Sea como sea, Silva también está perdiendo apoyo en su feudo, las grandes ciudades. El PT reaccionó y puso toda la maquinaria en marcha. En ese contexto, los once minutos diarios de televisión que dispone Dilma han sido decisivos en la remontada final ante una Marina con menos de tres. El PT ha sabido atizar las dudas sobre si la oposición mantendría las ayudas sociales. Silva se ha visto obligada a virar el discurso ideológico, pero no ha frenado su caída, tan fulgurante como lo fue su ascenso.

El pulso se dirime entre los que piden más y los que tienen claro que están mucho mejor que hace una década.

Publicat orignàriament a La Prensa.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Els resultats de les eleccions presidencials a l’Azerbaidjan han estat els esperats. L’actual president, Alhiem Aliyev, es guanya un tercer mandat amb un aclaparador 82,4% dels vots. L’oposició, una vegada més, ha impugnat els resultats i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) ha emès un informe preliminar on acusa a les autoritats d’organitzar uns comicis amb “greus mancances”. Entre aquestes, l’empresonament de diversos polítics i activistes. Un dels partits afectats és Alternativa Republicana (ReAL), el candidat de la qual, Ilgar Mammadov, roman detingut des del passat mes de febrer. Hem entrevistat, via Skype, un dels seus líders, Erkin Gadirli (Ganja, 1973).

Han estat lliures i justes aquestes eleccions?

No han estat ni lliures ni justes. Difícilment poden ser considerades eleccions.

En què es basa per a fer aquesta afirmació?

En els darrers 10 anys tot el que es necessita per a unes eleccions netes ha estat eliminat gradualment. No tenim sindicats pròpiament dits, la justícia no és independent. Els mitjans (inclosos els privats) són controlats pel govern en termes de censura. Als membres de l’oposició o, simplement, a persones amb un discurs alternatiu, no els permeten aparèixer a la televisió. El petit comerç i les classes mitjanes són molt fràgils, i la societat civil està completament marginada, sense recursos. En un entorn així no es poden celebrar unes eleccions lliures.

L’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) els ha donat la raó. Acusen el govern d’organitzar unes eleccions amb “defectes seriosos”

Francament, no esperàvem aquesta duresa per part de l’OSCE. L’informe preliminar, per exemple, diu que en el 58% dels llocs electorals els vots no van ser comptats correctament. Ja veurem fins a on arriben. Prèviament, han estat molt tous… Deien coses com “està bé, hi ha algunes irregularitats però és una passa endavant”. En aquesta ocasió, no han dit res de tot això i han reconegut que els comicis han tingut mancances serioses.

Creieu que, fins ara, Europa ha estat permissiva amb els abusos comesos per aquest govern?

L’elit governant sap que no té massa suport del poble, que ha de manipular les eleccions per guanyar i que, per tant, el suport exterior és molt important. Hi ha una sèrie de qüestions amb les quals aquest govern coopera totalment amb Occident, com la seguretat o el canvi climàtic. Si, de tant en tant, Europa aixeca la veu per les vulneracions dels Drets Humans que comet, però finalment això no importa massa mentre els grans projectes geopolítics es vagin desenvolupant.

Quins són aquests projectes?

El problema principal és que Europa no pot evitar el conflicte d’interessos entre els Estats Units i Rússia. Aquestes dues superpotències estan interessades en una espècie d’equilibri i, si es fa cap moviment que pugui canviar el govern, això podria fer caure l’Azerbaidjan en la inestabilitat, que es podria propagar en una zona molt sensible. Tenim Rússia al nord, Iran al sud, les reserves energètiques del mar Caspi i de l’Àsia Central (que arriben a Europa per aquí),  l’Afganistan no és lluny, l’Orient Mitjà a la cantonada, Turquia… La situació de la regió que fa el país tingui una importància geoestratègica. I, per aquest motiu, les grans potències, Europa, prefereixen no pressionar per una reforma democràtica al país. Per ells, l’estabilitat és més important.

Com es troba el vostre candidat, Ilgar Mammadov?

Personalment, es troba bé. El lloc on roman detingut està en bones condicions, és un centre de detenció nou, inaugurat l’any 2009. Però ell no hauria de ser allà! El van arrestar per a què no pogués participar en aquestes eleccions, perquè el govern no vol forces polítiques noves al Parlament… El van arrestar al febrer, casualment l’havíem nomenat candidat el mes de gener. I no és l’únic cas. Aproximadament un centenar de persones es troba sota arrest per motius polítics i, durant aquest any, han detingut activistes molt joves.

Els primers símptomes de descontentament popular es donen l’any 2011. Per què llavors?

Durant els darrers 30 anys, una nova generació ha crescut en un país independent. Els joves d’avui dia són diferents als qui ens vam criar a la Unió Soviètica. L’estil de vida, la mentalitat, hàbits, expectatives, tot és diferent. Abans, l’Estat distribuïa tots els béns, així que estàvem acostumats a viure sota el control d’un Estat fort. Els joves no han viscut això, no necessiten gran cosa de l’Estat. Demanen crèdits i es compren coses. Competeixen en el mercat laboral, saben idiomes, viatgen, es connecten a Internet. I el govern ha perdut el control de les noves tecnologies. Crec que aquest ha estat el canvi més important.

Tan importants han estat les xarxes socials en l’articulació de l’oposició?

Quan el govern va entendre, finalment, que hi havia una nova generació amb unes demandes pròpies, la primera reacció va ser arrestar-los. La majoria dels presos polítics són joves, menors de 30 anys. I, molt important: amb els tradicionals mètodes de repressió, el govern no ha pogut controlar del tot la revolta. I ja no serà més ric ni més fort, en termes d’efectius policials. Han assolit el límit financer i de recursos destinats a seguretat. Amb tants diners i tants policies, mira el que estan fent. Les coses estan gradualment escapant de les seves mans.

Quins reptes afronta Aliyev en aquest tercer mandat? Hi hainformes, per exemple, que alerten que les reserves de gas no són tan importants…

Sí, es pot llegir aquí i allà, en diversos informes i anàlisis. El govern, en canvi, diu que hi ha gas per molts anys… Sigui com sigui, el petroli de l’Azerbaidjan no és suficient per a competir en el mercat internacional. Només si el gas de l’Àsia central depengués del seu pas per l’Azerbaidjan per arribar als mercats centrals, només llavors aquest govern esdevindria molt poderós… Però no serà així, Rússia no ho permetrà. I els països de l’Àsia Central saben que no s’hi poden enfrontar obertament per què també la seva estabilitat està amenaçada. A partir d’aquí, l’Azerbaidjan no pot confiar en els seus recursos durant molt de temps, especialment si l’apropament entre Iran i els EUA esdevé més seriós. Això és important. Si s’aixequen les sancions, el gas i el petroli iranians seran més competitius. Ja tenen infraestructura i accés directe al mar, així que un acostament entre aquests països canviaria dràsticament l’estructura del mercat energètic i, per tant, el paper que hi té l’Azerbaidjan.

Amb aquesta perspectiva, l’immobilisme del govern no sembla la postura més sensata…

Conec funcionaris -no els que prenen decisions- que també pensen com jo, que s’ha de canviar alguna cosa en aquest país, una obertura, un canvi en el procés de presa de decisions. Aquesta estructura és insostenible i el govern no pot esperar ni un minut a reunir-se amb l’oposició i pactar canvis polítics, constitucionals i econòmics. Ells ho saben, però intenten minimitzar-ne els riscos. No pensen a llarg termini, i aquesta visió la podem pagar cara.

Considera que el país es troba en el pitjor moment pel que fa a llibertats polítiques?

Irònicament, solíem ser un país més lliure als anys 90 sota el comandament de Heidar Aliyev, el pare de l’actual president. Era un agent de la KGB i antic membre del politburó! Qui podria imaginar que, algun dia, reivindicaríem aquells temps com els de la llibertat? El que defineix el desenvolupament polític d’aquest país és la degradació, així de simple.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Unes eleccions lliures i justes, aquesta es la cantarella que més sona, els darrers dies, a l’ Azerbadjàn. L´oposició les reclama i el govern assegura garantir-les. La darrera paraula la tindran els observadors europeus. En anteriors comicis, aquests s’ han mostrat massa tous amb el règim, segons han denunciat diverses ONG’s locals i internacionals. Fins i tot s’ ha acusat a un polític espanyol del Consell d’ Europa d’ acceptar suborns.

“Si, desgraciadament, el record que en guardem no es molt positiu però és important que hi siguin, de totes maneres”. Rasul Jamarov és el president de Human Rights Club, una organització fundada el 2010. En declaracions a Extramurs, Jamarov assegura que no es donen les condicions per garantir uns comicis transparents: “No hi ha llibertat d’ associació, reunió ni expressió. No hi ha mitjans independents, totes les televisions treballen per a Aliyev. L´administració, les escoles, la universitat, les fàbriques, tot allò que depèn de l’ estat està participant en la propaganda presidencial. És totalment il·legal.”

Jafarov ha estat empresonat diverses vegades, com la majoria de veus crítiques contra el règim. Aquest ha augmentat la pressió a mesura que s’apropaven els comicis. Fins i tot han canviat les lleis per endurir les penes. “Ara per participar en una protesta no autoritzada et poden condemnar a dos mesos de presó, abans eren 15 dies”, assenyala. El mes de maig es va promulgar una llei sobre la difamació, especialment dura amb l´únic mitjà que el govern no controla, Internet. Un comentari crític a Facebook pot suposar l’ ingrés a la presó. I no només contra el president, també contra alguns dels bancs internacionals que estan finançant la bombolla del gas a Bakú.

UNA OPOSICIÓ “ADDICTA” A LES DROGUES

En general, però, el règim te molta cura de ocultar els motius de l’ empresonament. Ho explica, a Extramurs, Giorgi Gogia, de Human Rights Watch. “Mai diuen que t’ envien a presó pel que has dit. T’ acusen de possessió de drogues o armes. En ocasions, els càrrecs son ridículs, la droga sempre apareix a les butxaques dels detinguts quan aquests ja son a comissaria. A vegades acusen a gent que ni tan sols fuma. Ja ni s’ esforcen.” Gogia és l’ autor d’ un informe que documenta els abusos del règim. Maltractaments, imputació de càrrecs amb proves dubtoses i obstrucció a la tasca dels advocats son la tònica habitual.

El motiu de tanta repressió, segons Gogia, és que el govern “te por d’ una revolució del tipus de les primaveres àrabs”. Els primers símptomes es van detectar el maig de 2012, quan Bakú va acollir la final d’ Eurovisió. El règim es va prendre l’ esdeveniment com una prova de foc per a la seva projecció internacional i va posar tots els esforços en vendre la imatge de país idíl·lic enmig d’ un creixement imparable.

La oposició ho va entendre de la mateixa manera i les protestes es van saldar amb gairebé un centenar de detinguts. A partir d’ aquí, la repressió es va intensificar. El gener i març d’ enguany es va produir un nou rebrot de les protestes. El maig s’ aprovava el nou codi penal. Arran de la nova legislació, actualment hi ha vuit activistes que s’ enfronten a penes de fins a dotze anys de presó. Un d’ ells va complir la majoria d’ edat la setmana passada.

LA DIPLOMÀCIA DELS GASODUCTES

A tot això, Alyev continua amb els seus plans de convertir l´Azerbadjan en una nova potència energètica. La setmana passada va signar contractes milionaris amb 25 companyies europees (entre elles Gas Natural) que la situen com la competidora directa de Rússia en l´abastiment energètic al vell continent.

Aquesta és l´autèntica campanya del president qui, de moment, viu aliè al procés sense ni tan sols organitzar mitins. Tampoc no ha assistit a cap dels debats televisats amb la resta de candidats. En el darrer d’ aquests, el líder de l´única força realment opositora, Jamil Hasanli, es va atrevir a criticar la corrupció d’ Alyev. Un altre candidat, suposat opositor, li va llençar una ampolla i el va amenaçar de “destruir-lo”.

L’ incident s´ha resolt amb una advertència als dos candidats per part de la Comissió Electoral. A Hasanli li han recordat que criticar el president i la família viola l’ article 106 de la Constitució.

Article editat originàriament a Extramurs.

50 milions d´iranians estan cridats, aquest divendres, a elegir el nou president del país. La sensació generalitzada, però, és que la decisió depèn d´un sol home, l´aiatolà Ali Jamenei. Després d´una presidència conflictiva com l´Ahmadinejad i amb el record de les protestes de 2009 encara recent, molts asseguren que la República Islàmica es juga molt més que un simple traspàs de poder. No es preveuen grans aldarulls com els de 4 anys enrere però hi ha nervis.

Els darrers dies de campanya, s´han disparat les crides a la participació. Fins i tot s´hi ha afegit, en el darrer moment, Ahmadinejad, que se´n va repudiat per l´aitolà i veient com els “seus” son apartats de la lluita pel poder. Un dels candidats alineats amb la facció ultraconservadora ho ha justificat d´aquesta manera: “No considero les eleccions com un instrument de poder sino com un instrument social”. El líder suprem, dimecres, ho ha demanat de manera molt més entenedora:  “Cada vot per a cada candidat compta per legitimar la República Islàmica.”

Després de les protestes de 2009, el règim necessita reivindicar la seva vigència. Llargues cues en els col.legis electoral serien una bona manera per a aconseguir-ho. L´oposició ho sap i s´ha vist temptada de boicotejar les votacions. Finalment, però, s´han fet enrere, tement que la mesura sigui inútil. El motiu l´explica, a Extramurs, la periodista Golnaz Esfandiari.“Sigui quina sigui la participació real, és molt probable que el règim anunciï un alt nivell de participació per què vol demostrar que és popular i legítim. Molts iranians, per tant, creuen que un boicot no serviria per a res”

Cal tenir en compte, a més, que molta gent necessita el segell que certifica que s´ha votat per mantenir les beques d´estudi, les ajudes socials o, fins i tot, la feina, en el cas dels funcionaris. Amb aquests elements, s´ha optat per demanar el vot per un dels candidats. Tot i que les seves opcions son escasses, els darrers dies s´ha apreciat un increment notable d´assistents als seus mitins. I el règim, llavors, ha començat a demanar participació.

 Un discret reformista moderat contra el sistema

Hassan Rohani és l´esperança d´aquells qui volen un canvi de to en el règim. És important tenir clar que, en cap cas, els que anomenem “reformistes” pretenen la caiguda de la República Islàmica. Així ho ha explicat, a Extramurs, la politòloga i escriptora iraniana, Nazanin Armanian, afincada a Barcelona des de fa 30 anys: “L´oposició real al règim estan il.legalitzada”. Aquí hi inclouriem els comunistes, els socialistes fedains, el Partit Demòcrata kurd o les organitzacions feministes, entre molts d´altres. “Una altre cosa son les diverses faccions del règim, expulsades de manera escalonada: els reformistes de Jatami, els conservadors moderns de Rafsanjani o el mateix Ahmadinejad. Aquesta oposició light és l´unica esperança del poble per introduir canvis sense ensurts però ja han demostrat que en els moments importants, abandonen els seus seguidors per donar suport als antiavalots”.

Certament, el perfil de Rohani, de 64 anys, no és especialment revolucionari. Als anys 60 ja predicava en contra del règim corrupte del sha i, el 1977, fou el primer clèric que va otorgar el tractament d´imam a l´aitolà Jomeini, una decisió que li va costar l´exili a Londres, on va seguir conspirant fins a la caiguda del sha. Des de llavors, ha ocupat diversos càrrecs en la complicada estructura del règim.

Ara, de la seva biografia, es destaca que, el 2003, com a cap de la comissió negociadora del programa nuclear, es va avenir a interrompre l´enriquiment d´urani, millorant, durant un temps, la relació amb Occident. Aquest podria ser el gran ganxo per a una població farta de les tensions internacionals i les sancions que se´n deriven, que els han empobrit notablement. Rohani no només aposta per acabar amb el clima d´enfrontament sino que, fins i tot, ha promès la redacció d´un codi de drets civils i la millora de la situació de les dones.

LA DIVISIÓ DEL NUCLI DUR, UNA OPORTUNITAT PER A L´OPOSICIÓ

Forçar una segona volta contra un dels ultraconservadors seria el gran triomf de Rohani. La incògnita rau, ara, en quin dels 4 candidats “principalistes” s´endurà el favor de l´electorat. Tot i que des d´un primer moment, es va especular amb un candidat de consens, finalment no ha estat possible. No obstant això, ahir mateix, un dels mitjans més afins a l´aiatolà Jamenei publicava un editorial reclamant una candidatura unitària. A poques hores de l´obertura de les urnes, es podria interpretar com un símptoma de nerviosisme.

I és que el pànic a un nou Ahmadinejad, que ha mantingut un pols pel poder amb l´aiatolà durant la segona meitat de la legislatura, ha abocat a unes candidatures de perfil molt baix impedint la consolidació d´un líder solvent.

A principis de campanya, el favorit era Said Jalili, representant de l´ala més dura i que aposta per convertir l´Iran en un “exemple per a la resta de països islàmics”. Jalili és l´actual cap negociador en matèria nuclear i és conegut en els cercles diplomàtics per la seva intransigència si bé te un perfil públic molt menys agressiu que el president sortint.

Els darrers dies, però, ha pres força la figura d´ Ali Akbar Velayati, a qui es relaciona, també, amb el cercle ultra-conservador però amb unes maneres més suaus. El principal assessor en matèria exterior del líder suprem ha rebut, aquesta mateixa setmana, el suport de 160 diputats (d´un total de 290, més de la meitat, per tant) i d´una de les associacions eclesiàstiques més importants.

Velayati ha apostat per ser la cara amable de la facció més dura del règim. El seu concepte clau és el de “resistència prudent” a les pressions, especialment en matèria nuclear. El seu passat, però, li complicaria les relacions amb Occident, en cas de ser elegit. La Interpol manté una ordre de crida i cerca contra ell a petició d´un tribunal argentí que l´acusa de participar en l´atemptat contra la Associació Mutual Israelita Argentina on, el 1994, van perdre la vida 85 persones. A principis dels 90, la justicia alemanya el va acusar de planejar un atemptat a Berlín on van morir 4 kurds iranians.

El tercer candidat conservador amb possibilitats és l´actual alcalde de Teheran, Mohammed Bagher Qalibaf. És l´unic dels tres que prové del mon militar i s´ha vantat públicament d´haver participat activament en la repressió de 2009. Tot i això, se´l considera el més pragmàtic dels 3 i ha enfocat la campanya en l´economia. Des que va accedir a l´alcaldia de la capital  se´l te en compte com a referent de futur. Precisament, aquest càrrec li ha donat molta presència mediàtica arreu del país. No cal oblidar que l´anterior alcalde fou Mahmud Ahmadinejad.

Una dada que cal tenir en compte és que, per primera vegada, el règim fa coincidir les presidencials amb les municipals. Aquesta podria ser una maniobra per afavorir la participació, especialment a les provincies, sovint més conservadores i on l´elecció dels consells municipals te molta importància per a la vida diària. En aquest sentit, Qalibaf jugaria amb un cert aventatge.

LA INCERTESA DE LES PROTESTES

L´escenari més probable és el d´una segona volta entre Rohani i un dels candidats ultra-conservadors si bé tampoc es descartable que s´enfrontin dos candidats afins a Jamenei, temerós de jugar-s-ho tot a una carta amb els descontents. Aquest escenari, però, també podria encendre els ànims d´una oposició que es troba molt desorganitzada i ensimismada, després de 4 anys de dura repressió. Els candidats que van denunciar el frau de 2009 es troben incomunicats des de fa dos anys, sota arrest domiciliari i sense càrrecs en contra. Golzan Esfandiari no creu que es repeteixin els aldarulls però (i en això coincideix amb Nazanin Arminian) assegura que la situació és “imprevisible” i recorda que, la setmana passada, es va produir una sonora protesta en l´enterrament d´un conegut clergue reformista, a la ciutat d´Isfahan.

I és que, tal com diu Arminian, “camperols, obrers, joves, dones, minories ètniques i religioses… tothom està descontent” amb un règim que no afluixa amb una qüestió, la nuclear, que ha provocat unes sancions que han enfonsat l´economia i han fet caure “més de la meitat de la població per sota el llindar de la pobresa, un segment de població que, a la vegada, es ben conscient que el país té les segones reserves mundials de gas i petroli”. I que observa, a més, com les sancions no afecten el nivell de vida de les elits dirigents.

Res fa pensar que el règim pugui trontollar però s´han extremat les precaucions. El control sobre Internet s´ha refermat, s´han tancat alguns passos fronterers i s´està vigilant els periodistes extrangers de molt a prop. Ahir mateix, la BBC denunciava amenaces de mort als seus empleats del servei en persa. A partir d´aquí, ens podem fer una idea de la sort que corren els periodistes locals, incapacos de fer-se sentir més enllà de les seves fronteres.

Es preveu que els resultats es donin a conèixer en un termini de 48 hores. Llavors, el Consell de Guardians haurà de donar el vist-i-plau a l´escrutini i proclamar els resultats definitius. El líder suprem ja ha advertit, després de la crida a la participació, que no permetrà protestes ni que es qüestioni la credibilitat dels resultats.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

L´Iran elegirà nou president, el pròxim 14 de Juny, en uns comicis que ja estan tenyits de polèmica. El Consell dels Guardians de la Revolució ha aprovat, només, 8 dels 656 candidats que s’ hi havien presentat convertint aquestes eleccions en les més monolítiques en la història del règim islàmic. Les candidatures provenen de l´ala dura del règim i son completament lleials al líder suprem. Ni la més mínima dissidència ha estat permesa.

Especialment significatiu és el cas d´Ali Akbar Hashemi Rafsanjani. Fou un dels pares fundadors de la República Islàmica i el seu president entre 1989 i 1997. El seu suport fou clau per a l´elecció d´Ali Jamenei com a líder suprem després la mort de Jomeini. Els antics aliats, però, es començaren a distanciar el 2005 quan Jamenei va preferir donar suport a Ahmadinejad en el camí a la presidència. Les protestes de 2009 van suposar el trencament de relacions ja que Rafsanjani es va negar a condemnar els reformistes. Aquest gest l’ havia convertit en el candidat, per eliminació, d’ una oposició que te els seus líders sota arrest domiciliari. El Consell dels Guardians, però, al·lega qüestions d´edat (té 78 anys) per a incapacitar-lo. Mai s´havia utilitzat aquest criteri per inhabilitar un aspirant a càrrec públic. El president del Consell de Guardians, de fet, te 87 anys.

L´altre exclusió sonada, tot i que més esperada, ha estat la d’ Esfandiar Rahim Mashaei. El consogre d’ Ahmadinejad era la gran aposta del president sortint per mantenir la seva quota d’ influència en l’ esfera política. El sistema, però, l’ ha repudiat després d´una legislatura marcada pels intents d´Ahmadinejad d’ acaparar més poder per a la presidència, en detriment del líder suprem. Un pols que ha acabat perdent i que, de fet, podria suposar una reforma profunda de l’ estructura política del país.

UN SISTEMA DE CONTRAPODERS QUE GARANTEIX L’ IMMOBILISME

L’ estat iranià funciona a partir d’ un complex sistema on diversos òrgans es vigilen els uns als altres i on alguns d’ aquests són elegits democràticament i d’ altres no.

A través de les urnes, els iranians poden elegir el president, els membres del Parlament i els de l’Assemblea d´experts, encarregada d’ elegir el líder suprem. En tots tres casos, però, els candidats han de passar el filtre del Parlament o del Consell dels Guardians. Aquest darrer organisme és una de les claus del sistema.

Els seus 12 membres son elegits, a parts iguals, pel líder suprem i el Parlament. Els Guardians son els encarregats de vetllar per la idoneïtat dels candidats i també tenen dret a veto sobre totes les lleis que aprova el Parlament. Un dels principals punts de fricció entre “tradicionalistes” i “reformistes” te a veure amb el poder de què disposa aquest organisme no electe.

Una altre institució a tenir en compte és el Cos de la Guardia Revolucionària, organització militar que te com a objectiu la preservació del règim i que, amb els anys, s’ ha tornat més nombrós que l’ exèrcit regular. Alguns dels principals dirigents son aliats estrets del líder suprem, formant el nucli dur del sector anomenat “tradicionalista”.

En el seu afany per controlar la totalitat del sistema, els “tradicionalistes” haurien dissenyat l´eliminació de la figura del president durant la propera legislatura, rebaixant-lo a la categoria de primer ministre elegit pel Parlament. Així, de fet, funcionava l’ estat fins el 1989. Aquesta maniobra soterrada podria ser l´explicació d’ una tria tan restrictiva de candidats i amb un perfil tan baix.

EL DILEMA: ECONOMIA VS PROGRAMA NUCLEAR

D’ entre els 8 seleccionats, Said Jalili és, ara mateix, el favorit per a succeir Ahmadinejad. No es descarta, de fet, que els altres 3 candidats amb cert renom abandonin i afavoreixin una candidatura única. Jalili és assessor personal del líder suprem. Des de 2007 és el cap negociador en qüestions nuclears amb les potències occidentals, unes converses on ha mostrat un perfil inflexible. Abans, va ser viceministre d’ exteriors i va lluitar en la guerra contra Irak, on va perdre una cama. Un perfil més discret, mediàticament, que el d’ Ahmadinejad però que, ni de bon tros, fa pensar en una obertura del règim.

En tot cas, el vencedor haurà de ser capaç de respondre al principal motiu de preocupació dels iranians, una situació econòmica que està donant mostres d’ esgotament, especialment arran de les sancions imposades per Occident.

Segons l´Institut de Recerca Majlis, depenent del Parlament, el país va registrar la segona pitjor tassa de creixement de la regió, només per sobre del Ièmen. Fins i tot Síria, immersa en una cruenta guerra civil, presenta millors xifres.

L´any passat, la inflació va créixer més d’ un 40 per cent i la moneda es va devaluar notablement. Les exportacions de cru es van reduir gairebé a la meitat i el dèficit de l’ estat ha crescut un 30 per cent. La darrera legislatura ha estat marcada per la fi del subsidi sobre el preu de la benzina i diversos aliments bàsics, una mesura que tot i fer-se de manera gradual ha tingut un impacte brutal a les butxaques del consumidor. El règim tem que aquesta podria ser la guspira que encengui, de nou, els ànims.

Un coronel del Cos de Guardians de la Revolució ja ha alertat, de fet, del risc d’ un esclat social. En un discurs en una mesquita de Qom, el passat dia 19, Rasul Sanairad  reconeixia que els aldarulls de 2009 es van poder reprimir fàcilment per què les protestes es van concentrar a Teheran. A la vegada, reconeixia que si la revolta s’ hagués extengut per tot el país el resultat hauria pogut ser diferent.

Davant aquest risc, el règim ja està prenent mesures coercitives, tal com denuncien els mitjans vinculats a l’ oposició. Els controls sobre Internet s’ han reforçat i han augmentat, notablement, el nombre d’ execucions públiques arreu del país. També s’ han disparat els interrogatoris a coneguts membres de l’ oposició. Davant el risc de noves protestes els aiatol·làs han preferit estrènyer el puny que no pas obrir la ma.

Publicat originàriament a Extramurs.

Els resultats definitius s´estan fent esperar més del previst però ningu posa en dubte la victòria de Nawaz Sharif en els comicis celebrats el passat 11 de maig, al Pakistan. D´aquesta manera, el magnat de l´acer passa a la història del país com la primera persona elegida tres vegades per a exercir el càrrec. Les dues anteriors, no van acabar bé. El 1993 es va veure obligat a dimitir, enfrontat amb el president i pressionat per l´exèrcit. El 1999 un cop d´estat liderat per Pervez Musharraf l´obligava a exiliar-se a l´Aràbia saudita d´on no va tornar fins el 2008. En aquesta tercera ocasió, i abans de pendre possessió, ja ha expressat la voluntat d´acostar-se a l´enèmic històric, la Índia. El poderós exèrcit seguirà aquest procés amb molts recels. Cal recordar que el cop de 1999 es va desencadenar arran dels dubtes que aixecava Sharif entre la cúpula militar, precisament, per la seva política de bon veinatge amb Nova Delhi.

La victòria de Sharif ha estat més clara de la que pronosticaven les enquestes. Tot i que no ha assolit la majoria absoluta, els mitjans locals asseguren que ja ha aconseguit el suport de diversos diputats independents. També controlarà còmodament l´assamblea regional del Punjab, la regió més pròspera i poblada al país, tradicional bastió electoral de la seva formació, la Lliga Musulmana-N.

L´altre gran força política, el Partit Popular del Pakistan, ha aconseguit salvar els mobles tot i una patacada històrica, perdent gairebé un centenar de diputats. Amb tot, es queda com a segona força i manté l´Assamblea regional del Sindh, feu històric de la formació creada per la família Bhutto.

El tercer classificat ha estat el Moviment per a la Justícia, liderat per l´ex capità de la selecció de críquet Imran Kahn. L´estrella emergent de la campanya ha obtingut, finalment, un resultat inferior al que s´especulava en les hores prèvies a la votació, si bé no es pot parlar, en cap cas, de decepció.

El seu discurs, basat en la regeneració democràtica i un islamisme moderat i modern, ha calat molt fort entre el jovent urbà de classe mitjà, un segment de població que s´ha demostrat poc rellevant de cara a fer-se amb uns millors resultats. El partit s´ha imposat a una de les regions més inestables del país, Khyber Pastunkwa, en bona part dominada pels talibans. La ferma oposició als atacs nord-americans amb avions no tripulats han estat clau en aquesta victòria “enverinada”. Al partit li toca plantar cara als talibans i als drones a la vegada que fa d´oposició a Sharif, a Islamabad. Un repte crucial per a una formació que ha apostat molt fort la carta de la credibilitat i la honestedat.

Amb tot, la formació es pot atribuir bona part del mèrit que la participació hagi escalat fins al 60 per cent. Molts desencantats de la democràcia li han confiat el vot. Sharif podria haver entés el missatge i estaria plantejant-se la possibilitat de cedir a Kahn el control del Comité de Comptes Publics, principal instrument parlamentari per vigilar la corrupció.

Llums i ombres d´un procés accidentat

En general, els analistes coincideixen a assenyalar l´èxit d´uns comicis amb alta participació i relativament nets tot i les denúncies de manipulació i intimidacions en algunes parts del país. L´amenaça dels talibans de paralitzar el país no s´han acomplert tot i que, al llarg de la jornada, es van registrar una vintena de morts, en atemptats diversos, alguns d´ells contra candidats. Amb tot, cal remarcar que els dos partits que més han crescut, en comparació als comicis de 2008, han estat els menys hostigats pels extremistes, els partits de Sharif i Kahn.

L´altre gran decepció ha estat, una vegada més, el vot femení que, si bé ha crescut significativament, respecte les darreres cites, ha estat clarament inferior al masculí. Tot i l´esforç de diverses associacions per garantir el dret al sufragi en les provincies més complicades, moltes dones no han pogut exercir el vot per por a represàlies o, directament, per coacció. 

Finalment, un dels anàlisis més comentats a les xarxes socials ha estat el del periodista Mohammed Khanif qui conclou que el resultat de les eleccions no fa pensar que hagi canviat res de tot allò que ha empès al Pakistan cap a la categoria d´estat fallit.

Sigui com sigui, la tempesta de les eleccions ja és història si bé el vencedor no gaudirà de cap minut de calma. El nou govern encapçalat per Sharif haurà d´afrontar les necessitats d´una economia molt precària, amb venciments importants de deute amb l´FMI en els propers mesos. Mentre estava a l´oposició, Sharif es va oposar fermament a pactar un nou crèdit ja que, a canvi, s´exigia un augment dels impostos que afectaria, sobretot, als petits empresaris del Punjab, zona més industrialitzada del país i bastió electoral del flamant primer ministre.

La solució al dilema serà la primera gran prova de foc per al tercer mandat de Sharif. Els mitjans locals, però, asseguren que el tigre del Punjab ja ha fet trucades a l´Aràbia Saudita, país on, asseguren, va curtir grans amistats mentre va durar el seu exili. També és previsible un tracte exquisit de Washington, molt interessat en l´estabilitat del país mentre es produeixi la retirada de les tropes de l´Afganistan, el 2014. Aquesta podria ser la única carta guanyadora per a un govern que es troba un país al llindar de l´abisme.

Seguretat, participació i resultat just son les tres grans incògnites que envolten els comicis que es celebren, demà dissabte, al Pakistan. Una votació històrica ja que, per primera vegada en la història del país, un govern elegit democràticament en succeirà un altre, sense intervenció militar. L´amenaça del cop d´estat, però, ha estat reemplaçada per la del terrorisme fins el punt que la campanya finalitzada ahir ja es considera la més sagnant de tots els temps.

El degoteig d´atemptats ha estat diari des de l´inici de la campanya i es calcula que, com a mínim, 117 persones han perdut la vida en actes de terrorisme, inclosos alguns candidats a ocupar un escó en les 4 assemblees regionals. Un dels crims més impactants ha estat el de Chaudhry Zulfiqar, fiscal que investigava dos casos de contingut polític molt espinós: l´assassinat de l´ex primera ministra Benazir Bhutto i l´autoria dels atemptats de Bombai, el 2008.

Una altre mostra de la situació de caos que envolta el país és el segrest d´Ali Haider Gilani, fill de l’ex primer ministre Yusuf Raza Gilani. Hores d´ara, es desconeix l´autoria i el mòbil del rapte si bé es destaca que aquest es produís a la ciutat de Multan, feu tradicional del clan. Totes les sospites apuntes als talibans ja que Gilani és un dels personatges més rellevants del Partit Popular del Pakistan. El PPP és una de les formacions més castigades pel terror ja que ha donat suport als atacs contra els bastions talibans a les províncies del nord-oest del país. Els talibans, però, han negat tenir cap relació amb el segrest.

Gilani i els seus tres fills son candidats a les eleccions, on s´elegeix l´Assemblea Nacional i les 4 provincials. La presència de membres d´una sola familia no és gens extranya en un país marcat per les rivalitats entre clans, que han donat peu al que s´ha anomenat clientelisme, una de les principals causes de la corrupció que impera en un país on es calcula que unes 300 families posseeixen el 45 per cent de la terra. Els darrers 40 anys, de fet, només dos partits s´han turnat en el poder, sense comptar amb els cops militars. La tendència es podria trencar en aquestes eleccions.

 Els candidats: Una esperança contra el clientelisme tradicional

 Més enllà de la violència, els comicis de 2013 sera recordats com els de la irrupció d´Imra Kahn. Als 61 anys, l´ex capità de la selecció de críquet (esport nacional) està escalant als sondejos amb un missatge de regeneració política i contingut anti nord-americà. La seva formació aposta per un islamisme moderat i, per tant, no ha estat directament amenaçada pels talibans.

Kahn ha atacat tothom menys a l´exèrcit i hi ha qui diu que és el seu candidat a l´ombra. Un dels punts clau del seu discurs és l´exigència als Estats Units que acabi amb els atacs amb avions no tripulats a les regions frontereres amb l´Afganistan. Precisament, Washington està molt pendent d´aquests comicis ja que un Pakistan estable és clau en els plans de retirada de l´Afganistan el 2014.

El missatge de Kahn està calant, especialment, entre l´electorat urbà però no està clar, encara, quin impacte tindrà en les àrees rurals, on es concentra el 70 per cent dels votants. Amb tot, la fortuna s´ha posat de la seva part de manera molt irònica. Kahn va patir un greu accident, a principis d´aquesta setmana, en caure des d´una plataforma quan estava a punt d´iniciar un mitin. Malmesos el crani i la columna, les seves declaracions, en el mateix llit, han donat la volta al país i han engegat una onada de simpatia vers la seva persona.

A falta de saber l´impacte real de Kahn a les urnes, el favorit és un vell conegut de la política paquistanesa. Nawaz Sharif, ex primer ministre el 1990 i el 1997, podria recuperar el lloc que li va pendre Musharraf, el 1999, en el darrer cop d´estat que ha patit el país. Sharif és el líder de la conservadora Lliga Musulmana-N, artífex, juntament amb el PPP, del sistema tradicional de partits. Sharif seria el gran beneficiat del previsible esfondrament del PPP, després de 5 anys de govern ineficaç. El seu gran bastió és el Punjab, la regió més rica del país i d´on provenen la majoria dels vots. Amb tot, les enquestes reflecteixen un ascens imparable de Kahn, a cada dia que passa. Altres sondejos li donen un triomf clar però insuficient per a gobernar amb majoria.

La incògnita del vot femení

Una de les estadístiques clau que mediran l´èxit dels comicis serà el percentatge de vot entre les dones. Més de 37 milions s´han registrat per votar, una dada que contrasta amb la dels més de 48 milions d´homes. Els grups en defensa dels drets de les dones ja han posat el crit al cel clamant contra el sistema de registre que, asseguren, ja ha deixat més d´11 milions de dones sense opció d´anar a votar.

El registre, que s´ efectua porta a porta, no implica necessàriament que la dona exerceixi, finalment, el dret al sufragi. A la regió del Waziristan, per exemple, només un 15 per cent de les dones registrades van votar en les darreres eleccions. El diari Dawn publica que s´ha establert un pacte secret entre formacions per impedir les dones d´anar a votar en una de les regions controlades pels talibans. En aquestes províncies circulen, des de fa dies, pamflets que adverteixen els homes que no permetin les dones d´anar a votar. Dels 73.000 col.legis electorals repartits arreu del país, 20.000 han estat declarats d´alt risc. El cap de la Comissió electoral del país ja s´ha queixat davant el cap de l´exèrcit que el desplegament previst és insuficient per garantir la seguretat. Sota aquestes premises, molts son els que dubten que el resultat que s´obtingui d´aquests comicis sigui net o just. De totes maneres, sempre serà més legítim que un cop d’ estat.

Publicat originàriament a Extramurs.

El Pakistan, potència nuclear que, els darrers anys, ha flirtejat, en ocasions, amb l´etiqueta d´ estat fallit afronta eleccions generals sota una amarga paradoxa: per primera vegada, en 66 anys d´història, un govern elegit democràticament en succeirà un altre, sense la intervenció de l´exèrcit. La fita, no obstant, està passant desapercebuda davant l´imparable augment de la violència.

El passat 4 d´abril, la Comissió Independent pels Drets Humans va presentar el seu informe anual, que definia com a “tèrbol” l´estat general del país. L´organisme va comptabilitzar, el 2012, 583 morts arran de la violència sectària. Enguany, però, aquesta tendència s´està intensificant. El Portal del Terrorisme del Sud d´Asia ha comptabilitzat 274 morts per aquest mateix concepte durant els primers tres mesos de 2013 mentre que en relaciona gairebé un miler més amb actes de terrorisme. Els motius d´aquesta escalada son diversos depenent de cada territori.

UNA ONADA DE VIOLÈNCIA DISSEMINADA ARREU DEL PAÍS

Administrativament, el Pakistan està dividit en 4 províncies, a les quals cal afegir la capital, Islamabad, i les FATA (Àrees Tribals Administrades Federalment). Les FATA han estat històricament fora del control del govern. La legislació que hi impera, de fet, data dels temps del colonialisme britànic, si bé en aquesta darrera legislatura s´hi han introduit alguns canvis. Aquestes terres estan habitades per membres de l´ètnia pashtun, a la qual pertanyen, també, els talibans. La permeabilitat de les fronteres va permetre que molts insurgents afganesos s´instalessin al Pakistan durant la invasió nord-americana. Poc a poc es van anar fent forts i el 2004 va començar una resistència armada contra l´exèrcit. Aquesta lluita va fer forts grups com Tehreek-i-taliban o Lashkar-e-Islam, que no van trogar a fer-se el control i imposar la xaría o llei islàmica en el territori.

Tot i que el punt culminant d´aquesta lluita es va produir el 2009, amb l´ofensiva del SWAT, avui dia encara continúa i s´ha convertit en un conflicte molt complex on hi ha diverses organitzacions extremistes lluitant entre elles i, a la vegada, contra l´exèrcit. No hem de menystenir el ressentiment que provoquen els atacs nord-americans amb drones, avions no tripulats, l´abast dels quals ha augmentat espectacularment des de l´arrivada de Barack Obama a la casa blanca, tal com es pot apreciar en aquest gràfic. Els darrers combats s´estan registrant a la vall de Tirah, un territori clau per accedir a l´Afganistan. Es calcula que unes 40.000 persones han abandonat la província, les darreres setmanes, degut a la persistència dels combats.

Aquests conflictes estan generant onades de desplaçats interns. Molts d´aquests, especialment, després de l´ofensiva del SWAT, es van desplaçar fins a Karachi, capital de la provincia del Sindh, i motor econòmic del país. Aquesta ciutat de més de 18 milions d´habitants ha estat històricament camp de batalla entre clans i grups mafiosos. Entre els refugiats pashtuns, però, s´hi van colar membres de Tehreek-i-Taliban que es van començar a fer sentir el 2012, any en que, segons Amnistia Internacional, van morir més de 2000 persones a la ciutat. Actualment, aquest grupúscul extremista ja controla alguns barris de la ciutat i ja ha perpetrat algun atemptat contra la minoria xiita, com el del passat 3 de març, amb 45 morts.

Precisament els xittes, que representen el 20 per cent de la població, son els principals afectats de l´onada de violència sectària. Dins d´aquesta minoria, resulta especialment cruent l´acarnissament contra l´ètnia hazara, resident principalment, a Quetta, al nord-oest del país. Segons Human Rights Watch, 400 dels seus membres foren assassinats el 2012. La pressió, però, s´ha intensificat i, només enguany, dos atemptats han segat la vida de més de 200 persones.

Els atacs han estat reivindicats per Lashkar-i-Jahngvi, una organització prohibida el 2002 però que compta amb una facilitat de moviments que alguns atribueixen a vincles amb l´exèrcit. El seu líder, Malik Ishaq, fou autoritzat a encapçalar un acte públic, a Karachi, l´endemà del primer dels dos grans atemptats de Quetta, amb un balanç de 90 morts. El contingut del discurs, per cert, no era massa conciliador.

El mateix dia que Ishaq prometia netejar el país de xiites, els hazares es manifestaven mostrant els cadàvers de les víctimes, negant-se a enterrar-les fins que el govern no els garantís seguretat. Un tipus de protesta prou significatiu de l´estat d´ànim d´una comunitat que practica una religió com l´Islam, que compta amb una tradició molt arrelada d´enterrar els morts amb celeritat.

La protesta va finalitzar al cap de tres dies amb promeses dels polítics provincials. Al cap d´un mes, una segona bomba va tornar a sacsejar el barri hazara de Quetta. Els taüts tornaren als carrers. Aquesta vegada, les autoritats es van veure obligades a actuar. 4 terroristes foren abatuts i 170 persones foren detingudes, entre elles Ishaq que roman, avui dia, en arrest domiciliari, sense que hi hagi cap intenció de portar-lo a judici. El degoteig de morts continúa sent gairebé diari en una regió, el Balutxistán, que reclama la seva independència des de, pràcticament, la creació de l´estat paquistanés i on operen diversos grups separatistes.

Una dada a tenir en compte és que entre Balutxistan, Sindh, Khyber i les àrees tribals s´elegeixen 122 dels 272 escons en joc, gairebé la meitat. Es pot esperar, per tant, un resultat representatiu? Moltes veus ho estan posant en dubte els darrers dies. Una d´elles, el periodista Taha S. Siddiqui ha assegurat a aquest blog que “Si es produís un gran atemptat fort els dies previs (i darrerament, n´hi ha bastants) molt poca gent s´atreviria a anar a votar. A més, molts partits tenen por de fer campanya a l´aire lliure per por als atacs. Sota aquestes circumstàncies és dubtós parlar d´unes eleccions legítimes.” Recentment, la missió d´observació de la Unió Europea ja ha confirmat que no pensa enviar cap dels seus membres a les FATA ni al Balutxistán “per motius de seguretat”.

L´AMENAÇA D´UN NOU PRESTEC DE L´FMI

Si la situació és complicada a nivell social encara ho és més econòmicament parlant. Abans no es celebrin els comicis, vencen terminis d´un important préstec, otorgat el 2008, pel Fons Monetari Internacional. El darrer termini, per valor de 544 milions de dòlars, s´ha de fer efectiu a principis de maig. Uns pagaments que deixen les arques publiques en una situació més que precària i que ja ha fet advertir molts experts que el nou govern haurà de renegociar el deute en arrivar al poder.

Així, doncs, sembla complicat que el vencedor dels comicis pugui complir amb la promesa (que aquests dies fan tots els candidats) d´augmentar la despesa social, una de les mancances endèmiques d´un país enfonsat en els índexs de desenvolupament i que només és capdavanter pel que fa a la corrupció.

El darrer informe de Nacions Unides, per exemple, situa el Pakistán en el lloc 146 (d´un total de 187) pel que fa inversions en salut i educació. Aquestes ocupen un 0, 8 i un 1,8 %, respectivament, mentre el pressupost militar ha augmentat un 6, 8 %.

Per la seva banda, l´informe annual de la Comissió dels Drets Humans estableix que 5, 1 milions de nens no estan escolaritzats, el 63 per cent dels quals pertanyen al gènere femení. És el segon país del mon amb pitjors xifres en aquest àmbit. També es calcula que l´explotació infantil afecta 10 milions de nens.

L´OMBRA D´UNA INTERVENCIÓ MILITAR

Enmig d´aquest panorama desolador, el cap de l´exèrcit va donar, el passat 7 de març, un toc d´atenció. El general Pervez Qayani va expressar públicament la preocupació pel “ràpid deteriorament de la llei i l´ordre arreu del país” acusant els governs federals “d´ineficiència en l´us de les forces d´ordre public”. També va culpar alguns partits (sense nomenar-los) de mantenir “connexions” amb grups terroristes.

L´ advertència, en temps no massa llunyans, hauria fet tremolar tot demòcrata. Avui dia, segons Siddiqui, els temors d´una nova assonada son infundats. “Els darrers anys hem assolit millores en el sistema judicial i polític que, a priori, impossibilitarien un nou cop d´estat”. Ara bé, alerta, “els militars sempre poden utilitzar altres mètodes per desestabilitzar el país sense semblar que hi estiguin plenament involucrats. I ho estan fent. Però la incapacitat dels civils per gestionar el país fa que no poguem descartar el seu retorn en un futur llunyà, especialment si la desestabilització arriva al punt de posar en perill el control de les armes nuclears”.

Publicat originàriament a Extramurs.