Posts Tagged ‘Energia’

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Alberto Acosta és un economista i polític equatorià. Ha visitat Barcelona aquesta setmana per presentar el seu darrer llibre. “El buen vivir” (Edicions Icària, 2013), a on planteja la necessitat d’adoptar un nou sistema que substitueixi el capitalisme, prenent com a referent la relació que mantenen els pobles indígenes amb la natura. Acosta fou un dels ideòlegs de la “Revolució ciutadana” que va promoure el president Rafael Correa quan va arribar al poder. Fou ministre per Alianza País i president de l’Assemblea Nacional Constituent, però se’n va acabar distanciant. El febrer passat es va presentar a les eleccions presidencials com a candidat de la “Unidad Plurinacional de Izquierdas”, obtenint la sisena posició.

El que proposa a “El buen vivir” és una versió “indigenista” de la teoria del decreixement?

Hi ha molts elements en comú, tot i que no creiem que el decreixement sigui la solució a tots els problemes. Els nostres països, per exemple, han de créixer, en àmbits com l’educació, la sanitat o l’habitatge popular. En d’altres, no podem seguir el camí de consumisme exagerat que existeix en els països del Nord. Hi ha sintonies. Són opcions per construir alternatives postcapitalistes. Per a mi, és el punt fonamental.

Vostè utilitza sovint el concepte “extractivista” que diferencia de “capitalista”. A què es refereix?

Té a veure amb l’experiència dels nostres països, exportadors de matèries primeres condemnats al subdesenvolupament. Països que han exportat cacau, plàtans, cafè o flors i que no han pogut superar els seus problemes. És més, països petroliers que han intentat finançar l’economia amb les exportacions dels hidrocarburs són països subdesenvolupats. Hem de sortir d’aquesta lògica del país-producte.

Llavors, Veneçuela no seria una economia capitalista, però sí extractiva…

Caldrà esbrinar si Veneçuela és o no és capitalista. Jo sostinc que en aquests països on es parla del Socialisme del segle XXI en realitat el que existeix és l’extractivisme del segle XXI. No s’està construint cap proposta postcapitalista. Veneçuela ha avançat més però Equador i Bolívia no han seguit per aquest camí, s”han donat algunes passes per a superar el neoliberalisme però no el capitalisme. Això s’ha de recalcar.

Al seu país, vostè és un dels principals crítics contra la recentment anunciada explotació d’un jaciment petrolífer al Parc Natural del Yasuní. Què està succeint?

Sis anys enrere, la societat civil va presentar una proposta per a protegir aquest territori. És una zona d’una enorme biodiversitat i amb presència de grups indígenes en aïllament voluntari. Es calcula que hi ha entre el 20-30% de les reserves de cru del país. El que es plantejava és que la comunitat internacional contribuís a la preservació del lloc aportant la meitat dels ingressos que s’obtindrien extraient el petroli.

I el govern ho va acceptar?

El govern va acollir la proposta amb molt d’entusiasme però després no ha mantingut una acció decidida per a aconseguir el suport internacional i tot ha resultat un fracàs. Llavors, el 15 d’agost el president Correa va tombar la iniciativa i ara ens intenta convèncer que l’extracció de petroli resoldrà tots els problemes.

I a què creu que es deu aquest canvi d’actitud?

Em resulta difícil establir els motius. Són les incoherències d’un govern que, de vegades, té un discurs progressista però pràctiques de dretes. Potser no s’ho van acabar de creure mai i ara aprofiten que tenen un gran suport popular, o potser han rebut pressions molt fortes. Hi ha molts interessos en l’explotació del petroli. Dels xinesos, per exemple, uns dels principals creditors del país. I els crèdits es garanteixen amb el petroli.

Considera que Correa planta cara als EUA però ven el país als xinesos?

No sé si és cert dir que l’han venut. Correa es va alliberar del Consens de Washington, de les polítiques neoliberals, i això és positiu. Però, d’alguna manera, està entrant dins la lògica del consens de Pequín. Aquests no imposen condicions de política macro-econòmica, tal com feien l’FMI o el Banc Mundial, però estan aconseguint accedir als recursos, les obres públiques i altres beneficis. Finançaran, per exemple, la construcció de la nova refineria.

Com s’està articulant la protesta contra aquesta decisió?

La Constitució estableix que per celebrar-se una consulta popular cal el suport del 5% del cens. Això són unes 580.000 signatures. N’aportarem més d’un milió. Ara ens trobem en el procés de recollida. Tenim 6 mesos de termini, així que les hauríem de presentar cap al mes d’abril.

I com està reaccionant el govern?

Els mitjans que controla estan fent una campanya d’ “extractivisme mediàtic”. Són molt incoherents, parlen de participació ciutadana i fa poc van impedir un debat a l’Assemblea Nacional sobre l’avortament. Fins i tot van sancionar tres diputades del propi partit del govern, Alianza País. Dos anys enrere, en canvi, convocaven una consulta sobre la prohibició dels braus i les lluites de galls. És com un conductor que posa l’intermitent a l’esquerra però gira a l’inrevés.

Article publicat originàriament a Extramurs.

30 activistes de Greenpeace es troben detinguts, des del 17 de setembre, a una presó de la localitat de Murmansk, a Sibèria. La justícia russa els acusa de vandalisme per l’intent d’escalar una plataforma petroliera de la totpoderosa companyia Gazprom. Els ecologistes pretenien denunciar l’explotació dels recursos energètics de l’Àrtic i ara s’enfronten a una possible pena de fins a set anys de presó.

Tot i haver rebaixat l’acusació inicial de pirateria (delicte que suposa penes d’entre 10 i 15 anys) les autoritats russes es mantenen impassibles davant les pressions internacionals. L’ONG demana que es retirin tots els càrrecs. Holanda (país sota la bandera del qual circulava el vaixell capturat) ha denunciat Rússia davant el Tribunal Internacional del Mar.Els activistes es troben en presó preventiva per un període de dos mesos. Les peticions de llibertat condicional han estat revocades. El Tribunal Regional de Murmansk ho justifica al·legant que els ecologistes podrien “continuar la seva activitat delictiva”.

En declaracions a Extramurs, la responsable de la campanya de costes de Greenpeace, Pilar Marcos, diu que no tenen clar si només intenten escarmentar-los. “Tant de bo. En cap moment ens vam plantejar uns càrrecs així. Sabem a quins països ens movem. Era la segona vegada que hi anàvem”. Els ecologistes van intentar assaltar la plataforma Prirazlomnaya, que Gazprom (controlada pel Kremlin) considera “essencial” per a la seva estratègia de desenvolupament.

Un projecte pioner que genera molts dubtes

Situada al mar de Petxora, Prirazlomnaya serà la primera plataforma que extregui petroli de l’Àrtic en alta mar. Els primers barrils arribaran a principis de 2014, segons les darreres estimacions. L’escalfament global possibilita que es pugui accedir amb més facilitat al subsòl àrtic. Els ecologistes, però, s’oposen totalment a l’explotació dels hidrocarburs que s’amaguen sota els gels, el 15% de les reserves energètiques mundials. El pastís és molt atractiu per a multinacionals com Shell o Exxon Mobil, que ja estan col·laborant amb Rússia en la construcció de la infraestructura necessària per a extreure el carburant.

“Rússia no té la tecnologia suficient i, per tant, necessita acords amb empreses internacionals” afirma Paolo Sorbello, especialista en energia i en l’espai post-soviètic. Aquest investigador afirma que ningú no aturarà les extraccions. “Assumiran tots els riscos que convingui”. Els motius són econòmics: “L’Àrtic és molt important per a Rússia perquè a terra ferma ja hi ha poc de nou. Tots els vells jaciments han iniciat el seu declivi i, per tant, s’esgoten”. El sector energètic aporta més del 16 % del PIB del país.

Sorbello comprèn els temors ecologistes. “Rússia és un dels països menys avançats tècnicament pel que fa a vessaments i és, per tant, un dels que mes contamina”. Des de Greenpeace destaquen que l’Àrtic té unes particularitats que el fan molt més sensible a un vessament de petroli. “Degut a la baixa temperatura de l’aigua, no funcionarien els dispersants químics que es llencen en aquests casos. I, durant gairebé sis mesos a l’any, es troba a les fosques”. En aquestes condicions, afirma Marcos, un vessament seria “incontrolable”. L’ONG sosté que Rússia vessa, cada dos mesos, la mateixa quantitat de petroli que es va malmetre en el pitjor vessament registrat, el del 2010, al golf de Mèxic.

Una de les institucions que més està estudiant els canvis que experimenta el Pol Nord és la Universitat de l’Àrtic. El seu director, Lars Kullerud, assegura, en conversa via Skype, que està “preocupat” pels efectes de l’escalfament global. “No és una teoria, ho veiem cada dia, i es manifesta en dues direccions”. El científic es refereix a l’obertura d’una nova ruta que podria revolucionar el comerç mundial.

L’Àrtic, futura autopista del comerç mundial?

El desgel ja permet que l’anomenada Ruta Marítima del Nord sigui navegable durant dos mesos a l’any. Es calcula que, cap al 2050, podria estar plenament operativa. El recorregut escurçaria fins a 14 dies la distància entre la Xina i els grans ports europeus. Rússia es convertiria en una potència marítima, amb més de 6.000 kilòmetres de costa aprofitable. Putin va anunciar, recentment, la reobertura d’una base militar i un aeroport a les illes de Novosibirsk, a la Sibèria central. La Ruta Marítima del Nord, fins i tot passaria a competir amb els canals de Panamà i Suez.

De moment no és rendible, però Rússia ja treballa en la construcció de vaixells trencagels de propulsió nuclear, que assegurarien el trànsit marítim. La Xina també està molt pendent d’aquesta ruta. No és casualitat que el primer país europeu amb qui ha signat un tractat de lliure comerç sigui Islàndia.

Mentre Rússia s’afanya a prendre posicions en aquest nou escenari, els Estats Units semblen “adormits”. Sorbello ho atribueix a la impopularitat de les extraccions a Alaska, que ja ha provocat diverses protestes. Aquesta actitud descartaria, de moment, qualsevol confrontació militar si bé alguns experts alerten que el Canadà podria haver estat actuantsegons els interessos de Washington.

L’interès pels afers àrtics ha suposat l’ampliació del nombre de països observadors al Consell Àrtic, fundat l’any 1996. Aquesta és la institució on, oficialment, es prenen les decisions sobre una regió on, a banda, d’interessos comercials, hi viuen 4 milions de persones de 39 ètnies diferents.

Segons el director de la Universitat Àrtica, el futur d’aquest indret l’han de decidir, exclusivament, els seus habitants, “tal com passa a la Mediterrània” sense menystenir la dimensió global del problema. “El gran repte és que un indret amb molt pocs habitants disposa d’uns recursos que necessita la resta del planeta. La gent del Nord necessita rebre la millor educació perquè en el futur haurà de prendre decisions molt sàvies”.

L’aposta de Greenpeace és conservacionista. Proposen la creació d’un espai protegit sota responsabilitat de l’ONU, on quedi prohibida la pesca i l’explotació del subsòl. La campanya de l’Àrtic és una de les més potents que manté l’organització ecologista. Consideren que el seu futur és cabdal per a la conservació del planeta, i lamenten que “el que per a la humanitat és una catàstrofe, per a algunes empreses és una oportunitat”.

 

Editat originàriament a Extramurs.

Unes eleccions lliures i justes, aquesta es la cantarella que més sona, els darrers dies, a l’ Azerbadjàn. L´oposició les reclama i el govern assegura garantir-les. La darrera paraula la tindran els observadors europeus. En anteriors comicis, aquests s’ han mostrat massa tous amb el règim, segons han denunciat diverses ONG’s locals i internacionals. Fins i tot s’ ha acusat a un polític espanyol del Consell d’ Europa d’ acceptar suborns.

“Si, desgraciadament, el record que en guardem no es molt positiu però és important que hi siguin, de totes maneres”. Rasul Jamarov és el president de Human Rights Club, una organització fundada el 2010. En declaracions a Extramurs, Jamarov assegura que no es donen les condicions per garantir uns comicis transparents: “No hi ha llibertat d’ associació, reunió ni expressió. No hi ha mitjans independents, totes les televisions treballen per a Aliyev. L´administració, les escoles, la universitat, les fàbriques, tot allò que depèn de l’ estat està participant en la propaganda presidencial. És totalment il·legal.”

Jafarov ha estat empresonat diverses vegades, com la majoria de veus crítiques contra el règim. Aquest ha augmentat la pressió a mesura que s’apropaven els comicis. Fins i tot han canviat les lleis per endurir les penes. “Ara per participar en una protesta no autoritzada et poden condemnar a dos mesos de presó, abans eren 15 dies”, assenyala. El mes de maig es va promulgar una llei sobre la difamació, especialment dura amb l´únic mitjà que el govern no controla, Internet. Un comentari crític a Facebook pot suposar l’ ingrés a la presó. I no només contra el president, també contra alguns dels bancs internacionals que estan finançant la bombolla del gas a Bakú.

UNA OPOSICIÓ “ADDICTA” A LES DROGUES

En general, però, el règim te molta cura de ocultar els motius de l’ empresonament. Ho explica, a Extramurs, Giorgi Gogia, de Human Rights Watch. “Mai diuen que t’ envien a presó pel que has dit. T’ acusen de possessió de drogues o armes. En ocasions, els càrrecs son ridículs, la droga sempre apareix a les butxaques dels detinguts quan aquests ja son a comissaria. A vegades acusen a gent que ni tan sols fuma. Ja ni s’ esforcen.” Gogia és l’ autor d’ un informe que documenta els abusos del règim. Maltractaments, imputació de càrrecs amb proves dubtoses i obstrucció a la tasca dels advocats son la tònica habitual.

El motiu de tanta repressió, segons Gogia, és que el govern “te por d’ una revolució del tipus de les primaveres àrabs”. Els primers símptomes es van detectar el maig de 2012, quan Bakú va acollir la final d’ Eurovisió. El règim es va prendre l’ esdeveniment com una prova de foc per a la seva projecció internacional i va posar tots els esforços en vendre la imatge de país idíl·lic enmig d’ un creixement imparable.

La oposició ho va entendre de la mateixa manera i les protestes es van saldar amb gairebé un centenar de detinguts. A partir d’ aquí, la repressió es va intensificar. El gener i març d’ enguany es va produir un nou rebrot de les protestes. El maig s’ aprovava el nou codi penal. Arran de la nova legislació, actualment hi ha vuit activistes que s’ enfronten a penes de fins a dotze anys de presó. Un d’ ells va complir la majoria d’ edat la setmana passada.

LA DIPLOMÀCIA DELS GASODUCTES

A tot això, Alyev continua amb els seus plans de convertir l´Azerbadjan en una nova potència energètica. La setmana passada va signar contractes milionaris amb 25 companyies europees (entre elles Gas Natural) que la situen com la competidora directa de Rússia en l´abastiment energètic al vell continent.

Aquesta és l´autèntica campanya del president qui, de moment, viu aliè al procés sense ni tan sols organitzar mitins. Tampoc no ha assistit a cap dels debats televisats amb la resta de candidats. En el darrer d’ aquests, el líder de l´única força realment opositora, Jamil Hasanli, es va atrevir a criticar la corrupció d’ Alyev. Un altre candidat, suposat opositor, li va llençar una ampolla i el va amenaçar de “destruir-lo”.

L’ incident s´ha resolt amb una advertència als dos candidats per part de la Comissió Electoral. A Hasanli li han recordat que criticar el president i la família viola l’ article 106 de la Constitució.

Article editat originàriament a Extramurs.