Posts Tagged ‘Equador’

Alberto Acosta és un economista i polític equatorià. Ha visitat Barcelona aquesta setmana per presentar el seu darrer llibre. “El buen vivir” (Edicions Icària, 2013), a on planteja la necessitat d’adoptar un nou sistema que substitueixi el capitalisme, prenent com a referent la relació que mantenen els pobles indígenes amb la natura. Acosta fou un dels ideòlegs de la “Revolució ciutadana” que va promoure el president Rafael Correa quan va arribar al poder. Fou ministre per Alianza País i president de l’Assemblea Nacional Constituent, però se’n va acabar distanciant. El febrer passat es va presentar a les eleccions presidencials com a candidat de la “Unidad Plurinacional de Izquierdas”, obtenint la sisena posició.

El que proposa a “El buen vivir” és una versió “indigenista” de la teoria del decreixement?

Hi ha molts elements en comú, tot i que no creiem que el decreixement sigui la solució a tots els problemes. Els nostres països, per exemple, han de créixer, en àmbits com l’educació, la sanitat o l’habitatge popular. En d’altres, no podem seguir el camí de consumisme exagerat que existeix en els països del Nord. Hi ha sintonies. Són opcions per construir alternatives postcapitalistes. Per a mi, és el punt fonamental.

Vostè utilitza sovint el concepte “extractivista” que diferencia de “capitalista”. A què es refereix?

Té a veure amb l’experiència dels nostres països, exportadors de matèries primeres condemnats al subdesenvolupament. Països que han exportat cacau, plàtans, cafè o flors i que no han pogut superar els seus problemes. És més, països petroliers que han intentat finançar l’economia amb les exportacions dels hidrocarburs són països subdesenvolupats. Hem de sortir d’aquesta lògica del país-producte.

Llavors, Veneçuela no seria una economia capitalista, però sí extractiva…

Caldrà esbrinar si Veneçuela és o no és capitalista. Jo sostinc que en aquests països on es parla del Socialisme del segle XXI en realitat el que existeix és l’extractivisme del segle XXI. No s’està construint cap proposta postcapitalista. Veneçuela ha avançat més però Equador i Bolívia no han seguit per aquest camí, s”han donat algunes passes per a superar el neoliberalisme però no el capitalisme. Això s’ha de recalcar.

Al seu país, vostè és un dels principals crítics contra la recentment anunciada explotació d’un jaciment petrolífer al Parc Natural del Yasuní. Què està succeint?

Sis anys enrere, la societat civil va presentar una proposta per a protegir aquest territori. És una zona d’una enorme biodiversitat i amb presència de grups indígenes en aïllament voluntari. Es calcula que hi ha entre el 20-30% de les reserves de cru del país. El que es plantejava és que la comunitat internacional contribuís a la preservació del lloc aportant la meitat dels ingressos que s’obtindrien extraient el petroli.

I el govern ho va acceptar?

El govern va acollir la proposta amb molt d’entusiasme però després no ha mantingut una acció decidida per a aconseguir el suport internacional i tot ha resultat un fracàs. Llavors, el 15 d’agost el president Correa va tombar la iniciativa i ara ens intenta convèncer que l’extracció de petroli resoldrà tots els problemes.

I a què creu que es deu aquest canvi d’actitud?

Em resulta difícil establir els motius. Són les incoherències d’un govern que, de vegades, té un discurs progressista però pràctiques de dretes. Potser no s’ho van acabar de creure mai i ara aprofiten que tenen un gran suport popular, o potser han rebut pressions molt fortes. Hi ha molts interessos en l’explotació del petroli. Dels xinesos, per exemple, uns dels principals creditors del país. I els crèdits es garanteixen amb el petroli.

Considera que Correa planta cara als EUA però ven el país als xinesos?

No sé si és cert dir que l’han venut. Correa es va alliberar del Consens de Washington, de les polítiques neoliberals, i això és positiu. Però, d’alguna manera, està entrant dins la lògica del consens de Pequín. Aquests no imposen condicions de política macro-econòmica, tal com feien l’FMI o el Banc Mundial, però estan aconseguint accedir als recursos, les obres públiques i altres beneficis. Finançaran, per exemple, la construcció de la nova refineria.

Com s’està articulant la protesta contra aquesta decisió?

La Constitució estableix que per celebrar-se una consulta popular cal el suport del 5% del cens. Això són unes 580.000 signatures. N’aportarem més d’un milió. Ara ens trobem en el procés de recollida. Tenim 6 mesos de termini, així que les hauríem de presentar cap al mes d’abril.

I com està reaccionant el govern?

Els mitjans que controla estan fent una campanya d’ “extractivisme mediàtic”. Són molt incoherents, parlen de participació ciutadana i fa poc van impedir un debat a l’Assemblea Nacional sobre l’avortament. Fins i tot van sancionar tres diputades del propi partit del govern, Alianza País. Dos anys enrere, en canvi, convocaven una consulta sobre la prohibició dels braus i les lluites de galls. És com un conductor que posa l’intermitent a l’esquerra però gira a l’inrevés.

Article publicat originàriament a Extramurs.