Posts Tagged ‘Espai post-soviètic’

El projecte de construcció d’un canal interoceànic a Nicaragua ha frustrat la història d’aquest país des dels temps de l’imperi espanyol. Durant el segle XIX ja van fracassar una vintena de projectes fins que la inauguració, el 1904, del canal de Panamà va arruïnar els somnis de prosperitat de la nació més pobra de l’Amèrica Central.

Ara un misteriós inversor xinès sense experiència en grans infraestructures pretén aixecar, en cinc anys, un obra faraònica valorada en 45.000 milions d’euros. El trajecte constarà de 273 km, el triple que el canal de Panamà, que en fa 77. D’aquests, 105 km transcorreran per la conca del llac Nicaragua.

La profunditat serà de 30 metres i l’amplada de 280 metres en els dos trams que caldrà perforar. La construcció del canal s’ha de completar amb un aeroport internacional, una immensa zona franca, dos ports d’aigües profundes, carreteres i fàbriques d’acer i de ciment. El contracte permet a la concessionària afegir qualsevol “subprojecte” sense donar explicacions, com els quatre resorts turístics que ja s’han afegit al pla original.

Els ambientalistes han posat el crit al cel mentre els especialistes en comerç marítim observen el projecte amb interès però també amb recel, per la seva opacitat. L’avantatge d’aquest canal és que permetrà el pas de vaixells de fins a 25.000 TEU (contenidors de volum estàndard), mentre que l’ampliació del canal de Panamà només absorbirà vaixells de fins a 13.000 TEU. Els vaixells xinesos seran els grans beneficiats d’aquesta amplada.

La importància d’aquesta ruta per al comerç mundial provoca disparitat d’opinions. El professor d’economia asiàtica de la Universitat San Marcos de Lima Carlos Aquino considera que l’obra és necessària. “El comerç entre l’Amèrica Llatina i l’Àsia i l’Àfrica serà el que més creixerà en el futur. D’una banda, el creixement demogràfic serà molt més important en aquests dos continents. De l’altra, el fet que nosaltres tindrem els aliments”.

Andy Lane, consultor amb més de trenta anys d’experiència en el sector del transport marítim, no és tan optimista: “Els vaixells de 25.000 TEU seran utilitzats preferentment en les rutes entre l’Àsia i Europa, i els mercants que actualment cobreixen aquesta ruta, de fins a 18.000 TEU, passaran a unir, previsiblement, l’Àsia i Amèrica, una mida que tampoc podria assumir el canal de Panamà”. Per aquest expert, l’aspecte més decebedor del projecte és que només s’hi podrà circular en un sentit, en la major part del traçat, la qual cosa alentirà el trànsit.

La concessionària pretén captar fins a 900 milions de tones a l’any, un terç més del que es preveu a Panamà. Aquino confia “plenament” en aquestes previsions, mentre que Lane, després d’advertir que és molt complicat preveure comportaments a deu anys vista, admet que “en el pitjor escenari es podria assolir la meitat” de l’objectiu.

L’IMPACTE AMBIENTAL

Fins ara l’únic estudi d’impacte ambiental l’ha fet una entitat independent, l’Institut Humboldt, amb una conclusió contundent: “És inviable”, assegura la geògrafa Maura Madriz. “Causarà danys irreversibles en dues reserves de la biosfera i posarà en perill la major font d’aigua potable de l’Amèrica Central”, el llac Nicaragua.

Precisament, afegeix, “en la regió del món més exposada als efectes del canvi climàtic i on comencen a consolidar-se episodis de sequera inèdits fins ara”. Als ecologistes els preocupa especialment l’extracció de fins a un milió de tones de sediments del llac per garantir el pas dels vaixells. “¿On anirà a parar tot aquest material?”, es pregunta Madriz.

Davant les protestes, el president del país, Daniel Ortega, es va limitar a dir que “el llac ja està contaminat”. En un to més diplomàtic, la concessionària, Hong Kong Nicaragua Canal Development (HKND), assegura que a l’abril, sis mesos més tard de la data anunciada, publicarà un estudi propi.

Les obres es van inaugurar el 24 de desembre, enmig de protestes dels ambientalistes i els afectats per les expropiacions. Segons els mitjans locals, actualment hi treballen una vintena d’operaris. Una xifra molt allunyada dels 25.000 que va prometre Daniel Ortega.

Mentrestant, el canal de Panamà manté el monopoli del trànsit interoceànic de mercaderies. A finals d’aquest any hauria d’acabar-se l’ampliació iniciada el setembre del 2007. Després d’algun retard i problemes amb les empreses concessionàries (entre les quals hi ha l’espanyola Acciona), es preveu que el tercer joc de rescloses entri en joc la primavera del 2016. A partir de llavors, l’Autoritat del Canal de Panamà preveu assolir la xifra de 600 milions de tones a  a l’any, gairebé el doble de les 326,8 que va registrar l’any passat.

Publicat originariament a Diari ARA.

Anuncis

El president de Bielorússia aprofita el conflicte d’Ucraïna per reivindicar-se com a líder regional fiable. El règim bascula entre la dependència econòmica de Rússia i la necessitat de marcar distàncies per sobreviure.

Durant mesos s’ha especulat sobre un contagi de la inestabilitat d’Ucraïna a Bielorússia. Ara mateix, però, la sensació és que el règim d’Aliaksandr Lukaixenko n’ha tret profit, a nivell intern i extern. Des de l’esclat del conflicte, el president ha guanyat 10 punts de popularitat i alguns inversors comencen a apreciar les garanties d’estabilitat que ofereix. Dijous, Minsk va exercir d’amfitrió en les negociacions entre russos i ucraïnesos. La consolidació del paper de mediador seria una oportunitat magnífica per rentar la imatge d’un règim que, durant anys, ha estat qualificat com “l’última dictadura d’Europa”.

Lukaixenko acaba de complir dues dècades al poder i, aparentment, res li impedirà una quarta reelecció l’any vinent. L’oposició és insignificant tant per la repressió governamental com per la incapacitat d’unir esforços. La ciutadania es resigna a la manca de llibertats per por al KGB però conscient, també, que gaudeix del major nivell de vida conegut mai al país.

La situació, però, és lluny de ser idíl·lica. L’enèsim crèdit rus ha permès salvar la moneda d’una nova devaluació. La inflació se situarà, enguany, al voltant del 16%. El govern ho ven com un èxit i ho és si es compara amb les dades de 2011 i 2012 (50-60%, la més alta del món). Amb tot, l’economia creixerà, enguany, un 0,9 % segons l’última estimació (a la baixa) de l’FMI.

L’analista Yauheni Preiherman assegura que si el país no ha col·lapsat és per l’ajut de Rússia: “entre crèdits i subvencions energètiques, suposa un 15% del PIB”.

L’economista Siarhei Bohda, en canvi, evita el catastrofisme: “Tenim l’oportunitat de gaudir d’energia barata. Per què no ho hauríem d’aprofitar?”. Sigui com sigui, la necessitat de reformes és un clam generalitzat al país.

El rumb incert de les reformes

En una enquesta recent, el 75% reclamava canvis en la política econòmica si be no hi ha quòrum en la direcció. El 33% vol obrir-se al mercat mentre que el 43% aposta per un major control estatal. Per a Preiherman aquest és el gran problema del sistema: “El 80% de la producció està controlada per l’estat. Això ens fa ser poc competitius”. Un segon mal: “els sous són massa alts”.

El salari mitjà gairebé dobla l’ucraïnès i és superior a membres de la UE com Bulgària. “L’any passat, els sous augmentaren un 10-15% mentre que la productivitat només ho feia un 2%. Però el govern havia de compensar la crisi de 2011 i va inflar els sous”. El resultat ha estat negatiu per a la balança comercial ja que el consumidor prefereix productes estrangers, “de millor qualitat”.

Lukaixenko va introduir mesures proteccionistes el mes d’Abril. Recalcant la necessitat de “desenvolupar el mercat intern” va imposar aranzels prohibitius a certs productes. La mesura afectava, principalment, les importacions d’Ucraïna, amb qui ha mantingut una mini guerra econòmica que s’està resolent. A la vegada, Minsk s’ha negat a trencar relacions comercials amb Kíev, tal com li exigia Moscou. Els analistes donen per fet que Bielorússia acabarà fent de “pont” entre els productes russos i ucraïnesos. “Ja ho vam fer el 2008 amb el vi de Geòrgia”, assenyalen.

L’enigma de la Unió Eurasiàtica

Aquestes tensions aparentment contradictòries estan amplificades per la entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el 2015. En el marc de la integració, Moscou pressiona Minsk per què privatitzi industries en benefici d’oligarques afins al Kremlin. Lukaixenko busca alternatives i el Setembre s’inaugurarà el primer fòrum d’inversions EUA-Bielorússia. L’opció de sobreviure sense la tutela de Moscou, però, és inviable econòmica i socialment.

Una enquesta recent assenyalava que només el 14% dels bielorussos defensaria el país amb les armes davant una eventual invasió russa i el 47 % “intentaria adaptar-se”. En cas de conflicte, la batalla de la propaganda estaria perduda per què els mitjans russos tenen més audiència que els locals. Res fa pensar en una caiguda del règim però s’acaba d’endurir la legislació antiterrorista. I s’ha comentat molt que, en el Dia de la Independència, Lukaixenko s’adrecés al poble en bielorús, per primera vegada en 20 anys.

 

Publicat originàriament a Diari Ara.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.

La Unió Europa ha prorrogat, un any més, les sancions contra Bielorússia per la falta de respecte als drets humans. Les sancions, aplicades per primera vegada el 2006, afecten 232 persones i 25 entitats, vinculades al règim d´Aleksander Lukashenko, al poder des de 1994. La decisió es va fer pública dimarts, el mateix dia que 22 persones eren arrestades per participar en un acte en record de les víctimes de la repressió en època d´Stalin.

“Lukashenko es creu el successor del règim soviètic” explica a l´ARA Hanna Shaputsko, una de les detingudes. Aquesta activista lamenta que Bielorússia és l´únic país de l´antiga URSS on no es recorda, de manera oficial, les anomenades purgues. L´oposició democràtica ho fa cada 29 d´Octubre. Aquell dia, de 1937, l´elit cultural del país, un centenar de personalitats, fou executada. En honor seu, s´organitza una marxa pels diversos indrets on es van produir execucions massives. El més emblemàtic és el bosc de Kurapaty. Avui diumenge, l´oposició hi tornarà per commemorar el “Dziady”, el dia dels difunts.

Kurapaty està situat als afores de Minsk. Entre 1937 i 1941 un nombre encara indeterminat de persones fou executat per agents de la policia secreta soviètica.

Els cadàvers estan enterrats en diverses fosses comunes. Ho va revelar l´historiador Zianon Pazniak, el 1988, tot i que havia recopilat proves des d´inicis dels anys 70. “Si ho revelava abans, m´arriscava a que destruïssin les tombes”, explica a l´ARA des de Varsòvia, on viu exiliat. Pazniak va dirigir les primeres excavacions i manté que al bosc hi ha unes 200.000 persones enterrades. Altres estudis rebaixen la xifra a 7.000 mentre que l´historiador britànic Norman Davies assegura que els càlculs de Pazniak es queden curts.

El bosc es va convertir en el símbol de la lluita per la independència. La primera marxa en memòria del “Dziady” fou dispersada a cops per la policia. Avui no s´espera que hi hagi enfrontaments si bé Shaputsko no descarta “alguna detenció prèvia a la marxa”.

Diverses organitzacions s´encarreguen del manteniment del bosc, convertit en un memorial popular. Més d´un centenar de creus (d´una alçada mitjana de dos metres) han estat erigides en record dels desapareguts. També hi ha una placa que va regalar, el 1994, el llavors president dels Estats Units, Bill Clinton. Aquest és un dels objectes preferits pels vàndals que, de tant en tant, provoquen destrosses, sense que les autoritats ho investiguin.

El règim autoritari de Lukashenko nega l´autoria soviètica de les matances i molt poques vegades n´ha fet referència en públic. L´administració posa traves a les investigacions independents. Els expedients només poden ser consultats pels familiars directes, després de superar un procés burocràtic exasperant.

“El règim de Lukashenko és el resultat genealògic del KGB i fa tot el possible per destruir aquest lloc”, assegura Pazniak. El 2001,     l´ampliació d´una autopista amenaçava la integritat del bosc però la mobilització popular, que hi va acampar durant mesos, ho va impedir. Ara, és un complex d´oci el que amenaça la integritat d´aquest “lloc sagrat”. Situat al llindar del bosc, de moment, acollirà un restaurant per a 400 persones, i una zona d´esbarjo per a nens. Les autoritats asseguren que cap tomba s´ha profanat durant les excavacions. Shaputsko explica que “les autoritats tenen més plans per acabar amb aquest espai protegit però la societat ho impedirà”.

Publicat originàriament a Ara.

 

Vladimir Putin viu un dels moments més dolços de la seva perllongada estada en el poder. El cas Snowden i la guerra civil siriana li han permès guanyar dos polsos importants als Estats Units, situant el Kremlin, novament, com un dels centres d’ influència planetària. Poc es podia pensar, però, que, en el zenit de la seva carrera política, l´únic que s´atrevís a desafiar-lo fos qui fins ara ha estat el més fidel aliat.

El conflicte comença el passat 30 de Juliol quan la companyia russa Uralkali anuncia que abandona Belarusian Potash Company, un càrtel format amb la bielorussa Belaruskali. L’ aliança els havia convertit en el principal productor mundial de potassa, un ingredient clau en els fertilitzants. Els darrers temps, però, havien sorgit discrepàncies en la manera de dirigir la companyia. La part russa pertany a un dels oligarques més propers al Kremlin. La bielorussa depèn directament del govern, presidit amb ma de ferro per Aleksander Lukashenko, considerat l´últim dictador d´Europa.

Lukashenko porta al poder des de 1994, gràcies a una sèrie d´eleccions que no han superat els mínims democràtics establerts pels organismes internacionals. La seva obsessió sempre ha estat “russificar” el país i mantenir l´economia sota el ferri control de l´estat. No només el model econòmic recorda a l´antiga Unió Soviètica també alguns dels seus mètodes de negociació.

El 26 d´agost el primer ministre cita els principals dirigents d´Uralkali a una reunió a Minsk. Només hi compareix el director general, Vladislav Baumgertner. L’ arresten al mateix aeroport i el traslladen, d’ immediat, a una presó del KGB. Bielorússia és          l´únic país de l´antiga URSS on els serveis secrets mantenen aquestes sigles.

La resposta russa ha estat implacable: veto a les importacions de càrnics i làctics i restriccions a les subvencions de gas. El comerç amb Rússia suposa el 70 per cent de la balança comercial del país. Tot i així, més d’ un mes després, Baumgertner continua detingut sota l´acusació d’ abús de poder. Li poden caure fins a 10 anys de presó.

“Bielorússia ha decidit prendre hostatges per motius econòmics i polítics” assegura, a Extramurs, Aleksei Pikulik, professor a la Universitat Europea de San Petersburg i director de l´Institut Bielorús per als Estudis Estratègics. L´acadèmic recorda que, fins ara, s´havien produït estira-i-arronses entre Moscou i Minsk però mai d´aquesta magnitud. “Belaruskali era el principal garant de l´estabilitat pressupostària del país”, afirma. Les exportacions de potassa suposen el 12 per cent dels ingressos del govern bielorús. Els preus han caigut un 25 % d´ençà l´escapçament del càrtel.

INTERESSOS COMUNS, PERSONALITATS OPOSADES

Les negociacions s’ estan duent a terme amb discreció i Putin no s´ha pronunciat, encara, en públic. Tot i que els analistes coincideixen a destacar la mala relació personal entre tots dos, el cert és que es van reunir, en privat, el passat 20 de setembre. Una setmana després, Baumgartner era traslladat a un pis de Minsk on roman sota arrest domiciliari. No sembla creïble que el règim bielorús pugui aguantar el pols a Moscou tenint en compte la dependència econòmica. Però Lukashenko sap que encara pot jugar una carta. “Bielorussia es un soci clau en el projecte d´integració eurasiàtica, que s´ha convertit en una obsessió per a Putin”. La majoria d’ ex repúbliques soviètiques observen amb recels les intencions del president rus i aquest no es pot permetre perdre un dels pocs socis que actualment donen suport a la iniciativa.

Una solució al conflicte podria ser el relleu de l´oligarca Suleyman Kerímov al capdavant d´Uralkali i intentar, d´alguna manera, restablir els llaços comercials. “Tothom sap que Belaruskali no te capacitat per a competir en el lliure mercat per la manca              d´infraestructures. El relleu de Kerímov és la principal preocupació de Lukashenko”, assegura Pikulik. Aparentment, el Kremlin està disposat a fer costat l’ empresari però també estan sorgint teories de la conspiració que associen Kerimov amb el cercle de    l´ex president, Dimitri Medvedev. “No acabo de veure clar si tot això està pactat o no amb Putin”, conclou l´economista bielorús.

 

Publicat originàriament a Extramurs.