Posts Tagged ‘Iran’

50 milions d´iranians estan cridats, aquest divendres, a elegir el nou president del país. La sensació generalitzada, però, és que la decisió depèn d´un sol home, l´aiatolà Ali Jamenei. Després d´una presidència conflictiva com l´Ahmadinejad i amb el record de les protestes de 2009 encara recent, molts asseguren que la República Islàmica es juga molt més que un simple traspàs de poder. No es preveuen grans aldarulls com els de 4 anys enrere però hi ha nervis.

Els darrers dies de campanya, s´han disparat les crides a la participació. Fins i tot s´hi ha afegit, en el darrer moment, Ahmadinejad, que se´n va repudiat per l´aitolà i veient com els “seus” son apartats de la lluita pel poder. Un dels candidats alineats amb la facció ultraconservadora ho ha justificat d´aquesta manera: “No considero les eleccions com un instrument de poder sino com un instrument social”. El líder suprem, dimecres, ho ha demanat de manera molt més entenedora:  “Cada vot per a cada candidat compta per legitimar la República Islàmica.”

Després de les protestes de 2009, el règim necessita reivindicar la seva vigència. Llargues cues en els col.legis electoral serien una bona manera per a aconseguir-ho. L´oposició ho sap i s´ha vist temptada de boicotejar les votacions. Finalment, però, s´han fet enrere, tement que la mesura sigui inútil. El motiu l´explica, a Extramurs, la periodista Golnaz Esfandiari.“Sigui quina sigui la participació real, és molt probable que el règim anunciï un alt nivell de participació per què vol demostrar que és popular i legítim. Molts iranians, per tant, creuen que un boicot no serviria per a res”

Cal tenir en compte, a més, que molta gent necessita el segell que certifica que s´ha votat per mantenir les beques d´estudi, les ajudes socials o, fins i tot, la feina, en el cas dels funcionaris. Amb aquests elements, s´ha optat per demanar el vot per un dels candidats. Tot i que les seves opcions son escasses, els darrers dies s´ha apreciat un increment notable d´assistents als seus mitins. I el règim, llavors, ha començat a demanar participació.

 Un discret reformista moderat contra el sistema

Hassan Rohani és l´esperança d´aquells qui volen un canvi de to en el règim. És important tenir clar que, en cap cas, els que anomenem “reformistes” pretenen la caiguda de la República Islàmica. Així ho ha explicat, a Extramurs, la politòloga i escriptora iraniana, Nazanin Armanian, afincada a Barcelona des de fa 30 anys: “L´oposició real al règim estan il.legalitzada”. Aquí hi inclouriem els comunistes, els socialistes fedains, el Partit Demòcrata kurd o les organitzacions feministes, entre molts d´altres. “Una altre cosa son les diverses faccions del règim, expulsades de manera escalonada: els reformistes de Jatami, els conservadors moderns de Rafsanjani o el mateix Ahmadinejad. Aquesta oposició light és l´unica esperança del poble per introduir canvis sense ensurts però ja han demostrat que en els moments importants, abandonen els seus seguidors per donar suport als antiavalots”.

Certament, el perfil de Rohani, de 64 anys, no és especialment revolucionari. Als anys 60 ja predicava en contra del règim corrupte del sha i, el 1977, fou el primer clèric que va otorgar el tractament d´imam a l´aitolà Jomeini, una decisió que li va costar l´exili a Londres, on va seguir conspirant fins a la caiguda del sha. Des de llavors, ha ocupat diversos càrrecs en la complicada estructura del règim.

Ara, de la seva biografia, es destaca que, el 2003, com a cap de la comissió negociadora del programa nuclear, es va avenir a interrompre l´enriquiment d´urani, millorant, durant un temps, la relació amb Occident. Aquest podria ser el gran ganxo per a una població farta de les tensions internacionals i les sancions que se´n deriven, que els han empobrit notablement. Rohani no només aposta per acabar amb el clima d´enfrontament sino que, fins i tot, ha promès la redacció d´un codi de drets civils i la millora de la situació de les dones.

LA DIVISIÓ DEL NUCLI DUR, UNA OPORTUNITAT PER A L´OPOSICIÓ

Forçar una segona volta contra un dels ultraconservadors seria el gran triomf de Rohani. La incògnita rau, ara, en quin dels 4 candidats “principalistes” s´endurà el favor de l´electorat. Tot i que des d´un primer moment, es va especular amb un candidat de consens, finalment no ha estat possible. No obstant això, ahir mateix, un dels mitjans més afins a l´aiatolà Jamenei publicava un editorial reclamant una candidatura unitària. A poques hores de l´obertura de les urnes, es podria interpretar com un símptoma de nerviosisme.

I és que el pànic a un nou Ahmadinejad, que ha mantingut un pols pel poder amb l´aiatolà durant la segona meitat de la legislatura, ha abocat a unes candidatures de perfil molt baix impedint la consolidació d´un líder solvent.

A principis de campanya, el favorit era Said Jalili, representant de l´ala més dura i que aposta per convertir l´Iran en un “exemple per a la resta de països islàmics”. Jalili és l´actual cap negociador en matèria nuclear i és conegut en els cercles diplomàtics per la seva intransigència si bé te un perfil públic molt menys agressiu que el president sortint.

Els darrers dies, però, ha pres força la figura d´ Ali Akbar Velayati, a qui es relaciona, també, amb el cercle ultra-conservador però amb unes maneres més suaus. El principal assessor en matèria exterior del líder suprem ha rebut, aquesta mateixa setmana, el suport de 160 diputats (d´un total de 290, més de la meitat, per tant) i d´una de les associacions eclesiàstiques més importants.

Velayati ha apostat per ser la cara amable de la facció més dura del règim. El seu concepte clau és el de “resistència prudent” a les pressions, especialment en matèria nuclear. El seu passat, però, li complicaria les relacions amb Occident, en cas de ser elegit. La Interpol manté una ordre de crida i cerca contra ell a petició d´un tribunal argentí que l´acusa de participar en l´atemptat contra la Associació Mutual Israelita Argentina on, el 1994, van perdre la vida 85 persones. A principis dels 90, la justicia alemanya el va acusar de planejar un atemptat a Berlín on van morir 4 kurds iranians.

El tercer candidat conservador amb possibilitats és l´actual alcalde de Teheran, Mohammed Bagher Qalibaf. És l´unic dels tres que prové del mon militar i s´ha vantat públicament d´haver participat activament en la repressió de 2009. Tot i això, se´l considera el més pragmàtic dels 3 i ha enfocat la campanya en l´economia. Des que va accedir a l´alcaldia de la capital  se´l te en compte com a referent de futur. Precisament, aquest càrrec li ha donat molta presència mediàtica arreu del país. No cal oblidar que l´anterior alcalde fou Mahmud Ahmadinejad.

Una dada que cal tenir en compte és que, per primera vegada, el règim fa coincidir les presidencials amb les municipals. Aquesta podria ser una maniobra per afavorir la participació, especialment a les provincies, sovint més conservadores i on l´elecció dels consells municipals te molta importància per a la vida diària. En aquest sentit, Qalibaf jugaria amb un cert aventatge.

LA INCERTESA DE LES PROTESTES

L´escenari més probable és el d´una segona volta entre Rohani i un dels candidats ultra-conservadors si bé tampoc es descartable que s´enfrontin dos candidats afins a Jamenei, temerós de jugar-s-ho tot a una carta amb els descontents. Aquest escenari, però, també podria encendre els ànims d´una oposició que es troba molt desorganitzada i ensimismada, després de 4 anys de dura repressió. Els candidats que van denunciar el frau de 2009 es troben incomunicats des de fa dos anys, sota arrest domiciliari i sense càrrecs en contra. Golzan Esfandiari no creu que es repeteixin els aldarulls però (i en això coincideix amb Nazanin Arminian) assegura que la situació és “imprevisible” i recorda que, la setmana passada, es va produir una sonora protesta en l´enterrament d´un conegut clergue reformista, a la ciutat d´Isfahan.

I és que, tal com diu Arminian, “camperols, obrers, joves, dones, minories ètniques i religioses… tothom està descontent” amb un règim que no afluixa amb una qüestió, la nuclear, que ha provocat unes sancions que han enfonsat l´economia i han fet caure “més de la meitat de la població per sota el llindar de la pobresa, un segment de població que, a la vegada, es ben conscient que el país té les segones reserves mundials de gas i petroli”. I que observa, a més, com les sancions no afecten el nivell de vida de les elits dirigents.

Res fa pensar que el règim pugui trontollar però s´han extremat les precaucions. El control sobre Internet s´ha refermat, s´han tancat alguns passos fronterers i s´està vigilant els periodistes extrangers de molt a prop. Ahir mateix, la BBC denunciava amenaces de mort als seus empleats del servei en persa. A partir d´aquí, ens podem fer una idea de la sort que corren els periodistes locals, incapacos de fer-se sentir més enllà de les seves fronteres.

Es preveu que els resultats es donin a conèixer en un termini de 48 hores. Llavors, el Consell de Guardians haurà de donar el vist-i-plau a l´escrutini i proclamar els resultats definitius. El líder suprem ja ha advertit, després de la crida a la participació, que no permetrà protestes ni que es qüestioni la credibilitat dels resultats.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

L´Iran elegirà nou president, el pròxim 14 de Juny, en uns comicis que ja estan tenyits de polèmica. El Consell dels Guardians de la Revolució ha aprovat, només, 8 dels 656 candidats que s’ hi havien presentat convertint aquestes eleccions en les més monolítiques en la història del règim islàmic. Les candidatures provenen de l´ala dura del règim i son completament lleials al líder suprem. Ni la més mínima dissidència ha estat permesa.

Especialment significatiu és el cas d´Ali Akbar Hashemi Rafsanjani. Fou un dels pares fundadors de la República Islàmica i el seu president entre 1989 i 1997. El seu suport fou clau per a l´elecció d´Ali Jamenei com a líder suprem després la mort de Jomeini. Els antics aliats, però, es començaren a distanciar el 2005 quan Jamenei va preferir donar suport a Ahmadinejad en el camí a la presidència. Les protestes de 2009 van suposar el trencament de relacions ja que Rafsanjani es va negar a condemnar els reformistes. Aquest gest l’ havia convertit en el candidat, per eliminació, d’ una oposició que te els seus líders sota arrest domiciliari. El Consell dels Guardians, però, al·lega qüestions d´edat (té 78 anys) per a incapacitar-lo. Mai s´havia utilitzat aquest criteri per inhabilitar un aspirant a càrrec públic. El president del Consell de Guardians, de fet, te 87 anys.

L´altre exclusió sonada, tot i que més esperada, ha estat la d’ Esfandiar Rahim Mashaei. El consogre d’ Ahmadinejad era la gran aposta del president sortint per mantenir la seva quota d’ influència en l’ esfera política. El sistema, però, l’ ha repudiat després d´una legislatura marcada pels intents d´Ahmadinejad d’ acaparar més poder per a la presidència, en detriment del líder suprem. Un pols que ha acabat perdent i que, de fet, podria suposar una reforma profunda de l’ estructura política del país.

UN SISTEMA DE CONTRAPODERS QUE GARANTEIX L’ IMMOBILISME

L’ estat iranià funciona a partir d’ un complex sistema on diversos òrgans es vigilen els uns als altres i on alguns d’ aquests són elegits democràticament i d’ altres no.

A través de les urnes, els iranians poden elegir el president, els membres del Parlament i els de l’Assemblea d´experts, encarregada d’ elegir el líder suprem. En tots tres casos, però, els candidats han de passar el filtre del Parlament o del Consell dels Guardians. Aquest darrer organisme és una de les claus del sistema.

Els seus 12 membres son elegits, a parts iguals, pel líder suprem i el Parlament. Els Guardians son els encarregats de vetllar per la idoneïtat dels candidats i també tenen dret a veto sobre totes les lleis que aprova el Parlament. Un dels principals punts de fricció entre “tradicionalistes” i “reformistes” te a veure amb el poder de què disposa aquest organisme no electe.

Una altre institució a tenir en compte és el Cos de la Guardia Revolucionària, organització militar que te com a objectiu la preservació del règim i que, amb els anys, s’ ha tornat més nombrós que l’ exèrcit regular. Alguns dels principals dirigents son aliats estrets del líder suprem, formant el nucli dur del sector anomenat “tradicionalista”.

En el seu afany per controlar la totalitat del sistema, els “tradicionalistes” haurien dissenyat l´eliminació de la figura del president durant la propera legislatura, rebaixant-lo a la categoria de primer ministre elegit pel Parlament. Així, de fet, funcionava l’ estat fins el 1989. Aquesta maniobra soterrada podria ser l´explicació d’ una tria tan restrictiva de candidats i amb un perfil tan baix.

EL DILEMA: ECONOMIA VS PROGRAMA NUCLEAR

D’ entre els 8 seleccionats, Said Jalili és, ara mateix, el favorit per a succeir Ahmadinejad. No es descarta, de fet, que els altres 3 candidats amb cert renom abandonin i afavoreixin una candidatura única. Jalili és assessor personal del líder suprem. Des de 2007 és el cap negociador en qüestions nuclears amb les potències occidentals, unes converses on ha mostrat un perfil inflexible. Abans, va ser viceministre d’ exteriors i va lluitar en la guerra contra Irak, on va perdre una cama. Un perfil més discret, mediàticament, que el d’ Ahmadinejad però que, ni de bon tros, fa pensar en una obertura del règim.

En tot cas, el vencedor haurà de ser capaç de respondre al principal motiu de preocupació dels iranians, una situació econòmica que està donant mostres d’ esgotament, especialment arran de les sancions imposades per Occident.

Segons l´Institut de Recerca Majlis, depenent del Parlament, el país va registrar la segona pitjor tassa de creixement de la regió, només per sobre del Ièmen. Fins i tot Síria, immersa en una cruenta guerra civil, presenta millors xifres.

L´any passat, la inflació va créixer més d’ un 40 per cent i la moneda es va devaluar notablement. Les exportacions de cru es van reduir gairebé a la meitat i el dèficit de l’ estat ha crescut un 30 per cent. La darrera legislatura ha estat marcada per la fi del subsidi sobre el preu de la benzina i diversos aliments bàsics, una mesura que tot i fer-se de manera gradual ha tingut un impacte brutal a les butxaques del consumidor. El règim tem que aquesta podria ser la guspira que encengui, de nou, els ànims.

Un coronel del Cos de Guardians de la Revolució ja ha alertat, de fet, del risc d’ un esclat social. En un discurs en una mesquita de Qom, el passat dia 19, Rasul Sanairad  reconeixia que els aldarulls de 2009 es van poder reprimir fàcilment per què les protestes es van concentrar a Teheran. A la vegada, reconeixia que si la revolta s’ hagués extengut per tot el país el resultat hauria pogut ser diferent.

Davant aquest risc, el règim ja està prenent mesures coercitives, tal com denuncien els mitjans vinculats a l’ oposició. Els controls sobre Internet s’ han reforçat i han augmentat, notablement, el nombre d’ execucions públiques arreu del país. També s’ han disparat els interrogatoris a coneguts membres de l’ oposició. Davant el risc de noves protestes els aiatol·làs han preferit estrènyer el puny que no pas obrir la ma.

Publicat originàriament a Extramurs.