Posts Tagged ‘Memòria histórica’

Unes 400 persones van participar a Minsk, diumenge passat, en la marxa anual en record de les víctimes de la repressió en temps de Stalin, organitzada per l’oposició democràtica al règim autoritari d’Aleksander Lukashenko. Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no commemora, oficialment, la repressió policial als anys 30 i 40, les anomenades purgues estalinistes. Tot i tenir el permís de les autoritats, els manifestants han estat escortats per un considerable nombre de policies que, en algun cas, els filmaven amb equips de vídeo. Un home ha estat detingut per portar una samarreta que deia “Lukashenko fora”.

La marxa ha finalitzat, com cada any, al bosc de Kurapati. Situat als afores de Minsk, és considerat l’escenari principal de les matances, perpetrades per la NKVD (policia secreta soviètica, precursora de la KGB). La xifra de morts no s’ha pogut determinar, encara, per les reticències de les autoritats a investigar. El règim no reconeix l’autoria soviètica dels crims, només permet accedir a certa informació als familiars directes i tan sols en els casos que els afecten directament. En una de les poques ocasions en què s’hi ha referit en públic, l’any 2002, Lukashenko va prometre erigir un monument en record d’unes víctimes que “foren disparades pels alemanys o per algú altre, però encara estan enterrats”. A dia d’avui, no ha complert la promesa. Ni ha visitat mai el lloc.

Mèmoria contra l’oblit i oposició contra el règim

L’existència de Kurapati no fou revelada fins a l’any 1988. L’historiador Zianon Pazniak havia investigat i recopilat proves des dels inicis dels anys 70, però ho va mantenir en secret “perquè els comunistes podien destruir les tombes”, tal com explica des del seu exili a Polònia. Immediatament, l’indret es va convertir en un símbol per al nacionalisme bielorús i en l’escenari de la primera gran manifestació per la independència.

Pazniak va dirigir les primeres excavacions, a finals dels 80. L’historiador sosté que hi ha entre 200.000 i 250.000 persones enterrades allà. Altres investigacions parlen de 7.000, 30.000, 100.000 i, fins tot, més de 250.000 morts. Des de l’arribada al poder de Lukashenko, el 1994, el govern no es fa càrrec del manteniment del bosc. Kurapati s’ha convertit en un memorial popular on destaquen més d’un centenar de creus de fusta (de més de dos metres) plantades al llarg del recorregut. De manera esporàdica, s’hi registren actes vandàlics que el govern mai no ha investigat.

Davant la falta d’interès governamental, organitzacions com Malady Front -una organització juvenil nacionalista i liberal- o Democràcia Cristiana Bielorussa són les encarregades de vetllar per la integritat de l’indret. Aquests darrers van plantar, la setmana passada, 8 noves creus, aquesta vegada metàl·liques. La novetat és que ho van fer a l’altra banda de l’autopista que passa tot just al costat del bosc. “Ho vam fer per recordar a la gent que aquesta banda del bosc també forma part del memorial” explica la portaveu, Viktorya Radziyeuskaya. Es creu que la construcció de l’autopista, als anys 60, va suposar la desaparició d’un nombre indeterminat de tombes, i que les autoritats soviètiques coneixien perfectament l’existència de les fosses comunes quan van dissenyar el traçat.

No hi ha proves que certifiquin aquesta teoria si bé, l’any 2001, el projecte d’ampliació de l’autopista va amenaçar de nou la integritat d’aquest “lloc sagrat”. Els opositors van acampar durant mesos fins a aconseguir que el govern rectifiqués. Ha estat una de les escasses victòries del moviment opositor. “Aquest règim és hereu directe del KGB-NKVD i farà tot el possible per eliminar aquest indret i falsejar la realitat” denuncia Pazniak.

La vice-presidenta del Malady Front, Tatiana Shaputsko, afegeix: “A l’escola no s’estudien aquests crims. Els temps soviètics encara estan idealitzats”. El fet és que la majoria de la gent ni tan sols coneix l’existència de les fosses de Kurapati. “A l’estiu, pots trobar gent fent pícnic al costat de les tombes” assegura Shaputsko. Per a en Roman, un activista cultural, Kurapati és una bona metàfora del seu país. “La gent que hi ha enterrada aquí fou executada per la seva capacitat de pensar de manera crítica”, es lamenta. I afegeix, amb to pessimista, “molts no ho saben i, probablement, no els importa”.

El poder i les víctimes: una relació d’interès

Els activistes denuncien que el govern està executant un nou projecte que amenaça de destruir la integritat de Kurapati. Es tracta d’un complex d’oci situat a escassos 100 metres del memorial. “És una vergonya i un crim ètic construir un restaurant tan a prop de l’escenari d’execucions massives”, diu Radziyeuskaya. El govern al·lega que la gent viu al costat dels cementiris i assegura que no s’ha destruït cap tomba durant la construcció.

La relació del règim amb Kurapati crida l’atenció en una ciutat, Minsk, on la memòria històrica té un paper molt destacat. Monuments gegants a les víctimes de les guerres mundials, memorials al centre de la ciutat on apareixen els noms de tots els soldats morts. Fins i tot, hi ha una illeta, al riu que creua la ciutat, dedicada als caiguts durant la invasió soviètica de l’Afganistan.

Les comparacions no acaben aquí. A 60 kilòmetres de Kurapati hi ha un llogaret anomenat Khatyn. Allà, els soviètics van erigir un memorial monumental als bielorussos assassinats a mans dels nazis. Khatyn és un de tants poblets on els alemanys van cometre barbaritats. Els soviètics van elegir-lo per la seva semblança amb Katyn, indret rus on l’NKVD va executar uns 20.000 soldats polonesos. Un crim que Rússia no va condemnar fins al 2010.

A Khatyn una campana sona cada 30 segons. Els historiadors diuen que aquesta és la freqüència amb què els bielorussos moriren durant la 2ª Guerra Mundial. A Kurapati, un dia normal, només s’escolta el silenci.

 

Article publicat originàriament a Extramurs.

Anuncis

La Unió Europa ha prorrogat, un any més, les sancions contra Bielorússia per la falta de respecte als drets humans. Les sancions, aplicades per primera vegada el 2006, afecten 232 persones i 25 entitats, vinculades al règim d´Aleksander Lukashenko, al poder des de 1994. La decisió es va fer pública dimarts, el mateix dia que 22 persones eren arrestades per participar en un acte en record de les víctimes de la repressió en època d´Stalin.

“Lukashenko es creu el successor del règim soviètic” explica a l´ARA Hanna Shaputsko, una de les detingudes. Aquesta activista lamenta que Bielorússia és l´únic país de l´antiga URSS on no es recorda, de manera oficial, les anomenades purgues. L´oposició democràtica ho fa cada 29 d´Octubre. Aquell dia, de 1937, l´elit cultural del país, un centenar de personalitats, fou executada. En honor seu, s´organitza una marxa pels diversos indrets on es van produir execucions massives. El més emblemàtic és el bosc de Kurapaty. Avui diumenge, l´oposició hi tornarà per commemorar el “Dziady”, el dia dels difunts.

Kurapaty està situat als afores de Minsk. Entre 1937 i 1941 un nombre encara indeterminat de persones fou executat per agents de la policia secreta soviètica.

Els cadàvers estan enterrats en diverses fosses comunes. Ho va revelar l´historiador Zianon Pazniak, el 1988, tot i que havia recopilat proves des d´inicis dels anys 70. “Si ho revelava abans, m´arriscava a que destruïssin les tombes”, explica a l´ARA des de Varsòvia, on viu exiliat. Pazniak va dirigir les primeres excavacions i manté que al bosc hi ha unes 200.000 persones enterrades. Altres estudis rebaixen la xifra a 7.000 mentre que l´historiador britànic Norman Davies assegura que els càlculs de Pazniak es queden curts.

El bosc es va convertir en el símbol de la lluita per la independència. La primera marxa en memòria del “Dziady” fou dispersada a cops per la policia. Avui no s´espera que hi hagi enfrontaments si bé Shaputsko no descarta “alguna detenció prèvia a la marxa”.

Diverses organitzacions s´encarreguen del manteniment del bosc, convertit en un memorial popular. Més d´un centenar de creus (d´una alçada mitjana de dos metres) han estat erigides en record dels desapareguts. També hi ha una placa que va regalar, el 1994, el llavors president dels Estats Units, Bill Clinton. Aquest és un dels objectes preferits pels vàndals que, de tant en tant, provoquen destrosses, sense que les autoritats ho investiguin.

El règim autoritari de Lukashenko nega l´autoria soviètica de les matances i molt poques vegades n´ha fet referència en públic. L´administració posa traves a les investigacions independents. Els expedients només poden ser consultats pels familiars directes, després de superar un procés burocràtic exasperant.

“El règim de Lukashenko és el resultat genealògic del KGB i fa tot el possible per destruir aquest lloc”, assegura Pazniak. El 2001,     l´ampliació d´una autopista amenaçava la integritat del bosc però la mobilització popular, que hi va acampar durant mesos, ho va impedir. Ara, és un complex d´oci el que amenaça la integritat d´aquest “lloc sagrat”. Situat al llindar del bosc, de moment, acollirà un restaurant per a 400 persones, i una zona d´esbarjo per a nens. Les autoritats asseguren que cap tomba s´ha profanat durant les excavacions. Shaputsko explica que “les autoritats tenen més plans per acabar amb aquest espai protegit però la societat ho impedirà”.

Publicat originàriament a Ara.