Posts Tagged ‘OTAN’

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.

El conflicte d’Ucraïna ha fet un salt qualitatiu i ja amenaça de convertir-se en una guerra internacional. El nou govern ucraïnès ha mobilitzat els reservistes però no sembla preparat per lluitar en solitari contra Rússia. Una vegada el Kremlin ja ha mostrat les cartes, queda per veure la reacció de l’OTAN, que es reunirà d’urgència avui mateix.

La crisi es va precipitar ahir. Un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Sotxi, Vladimir Putin ha reaparegut intentant revertir la situació a favor seu. En una jornada frenètica, ahir va aconseguir que el Consell de la Federació (la cambra alta) l’autoritzés, per unanimitat, a enviar tropes a la República Autònoma de Crimea per “garantir la seguretat i integritat física dels nostres compatriotes i de les tropes de les Forces Armades que es troben en territori ucraïnès”.

Alguns diputats suggerien, fins i tot, l’expulsió de l’ambaixador nord-americà a Moscou, una mesura que, ara per ara, no es descarta completament. El president nord-americà, Barack Obama, havia assegurat, anteriorment, que una intervenció russa tindria un “cost”. Putin sembla estar disposat a pagar-lo. El Kremlin considera que el control de la península és irrenunciable. Els ucraïnesos ja han mobilitzat els reservistes.

Un enclavament estratègic cabdal per a Rússia

La presència russa a Crimea es remunta al s.XVIII. La península, llavors, era una entitat semiindependent de l’imperi otomà, sota el control dels tàrtars, un poble musulmà d’origen turquès que hi habitava des de l’edat medieval. El 1783, els russos la conquereixen definitivament i funden la ciutat de Sebastòpol, amb l’objectiu de construir-hi un port. Rússia aconseguia, així, la seva anhelada sortida al mar.

La península es manté sota control rus fins al 1954. Un breu comunicatde vuit línies anuncia el traspàs de la sobirania a Ucraïna “pels vincles econòmics, territorials, comunicatius i culturals”. Els historiadors encara no s’han posat d’acord en els motius que haurien motivat un “regal” d’aquesta magnitud.

Encara no feia un any de la mort de Stalin i es pensa que el nou líder soviètic, Nikita Khrusxov volia reconciliar-se amb el poble ucraïnès que havia patit especialment la brutalitat del georgià. Khrusxov coneixia aquest patiment de prop, ja que havia estat secretari general del Partit Comunista Ucrainès durant els anys de les grans purgues estalinistes, les quals havia defensat amb vehemència.

Crimea, a més, havia quedat parcialment deshabitada després que Stalin, el 1944, hagués ordenat la deportació dels tàrtars, a qui acusà de col·laboracionisme amb els nazis. 200.000 persones van ser traslladades per la força, la gran majoria a l’Uzbekistan. Es calcula que entre el 25 i el 46% d’ells van morir durant el primer any d’exili, generalment de fam i fred. Només se’ls va deixar tornar a partir dels anys 80 però fins a la dissolució de l’URSS la majoria no es va decidir a tornar.

Composició actual

Les darreres dades oficials de població de Crimea es remunten al 2001. Estableixen que el 58 % dels habitants de la Península són russos mentre que el 24 % són ucraïnesos. Tot i així, el 78 % de la població considera que el rus és el seu idioma matern. Val a dir que en l’anterior cens, de 1989, els russos eren un 65 % de la població.

En aquest descens, hi pot haver influït el retorn de la minoria tàrtara que es va accelerar amb la descomposició de l’URSS. El 2001 representaven el12 % de la població, un percentatge que, possiblement, hagi augmentat, ja que presenten xifres de natalitat superiors als russos. La lluita del poble tàrtar pel reconeixement de la deportació com a genocidi els ha allunyat de Moscou i els integra, per tant, en el bloc “prooccidental”.

La majoria russa no és uniforme a tota la península. Sempre seguint les dades de 2001, en 9 dels 25 municipis no són majoria. A Sebastòpol, que compta amb un règim jurídic diferenciat, suposen el 77 % de la població. Rússia va mantenir la sobirania de la ciutat fins al 1997. Finalment, es va arribar a un acord signant-se el Tractat de la Pau i l’Amistat, que estipula un contracte de cessió de les instal·lacions renovable cada 20 anys. L’acord actual finalitza el 2047.

En les darreres eleccions presidencials de 2010, els habitants de Crimea es van inclinar massivament per Víktor Ianukòvitx. Alguns analistes afirmen que la caiguda de Ianukòvitx pot fer enfortir el suport al partit Rússia Unida, del qual forma part el nou Primer Ministre, Serguei Axiorov. De totes maneres, segons la investigadora Elie Knott el moviment prorus d’Ucraïna també presenta escletxes i diferències importants. En el transcurs d’una investigació sobre el terreny entre 2011 i 2012, Knott afirma haver percebut una majoria de russos que se senten còmodes dins Ucraïna, especialment entre les generacions més joves, les quals no surten reflectides al cens de 2001.

Article publicat originàriament a Extramurs.

LA DEMOCRÀCIA A LA RERAGUARDA

Posted: 16/04/2013 in Europa
Etiquetes: , ,

El passat 9 d´abril, el capítol més fosc de la història recent europea va tornar a treure el cap en un tribunal de Luxemburg. Allà es duu a terme, des del mes de Febrer, el judici de l´anomenat cas Bommeleeër, la pitjor cadena d´atemptats registrada en territori del gran ducat. Entre 1984 i 1986, una vintena de bombes van sacsejar un país generalment aliè als actes de violencia terrorista. Els acusats son dos ex-policies. La defensa assegura que son bocs expiatoris per ocultar una conspiració de gran abast i han denunciat, al llarg de la instrucció, la desaparició de fins a una vuitaneta de proves, entre d´altres irregularitats. Un nou testimoni sembla que els dona la raó.

L´alemany Andreas Kramer va assegurar que el seu pare fou l´autor material de 18 dels 20 atemptats. Johannes Kramer era un agent del BND, el servei secret alemany. Segons el seu fill, hauria dirigit 10 equips formats per una quarantena de persones que haurien perpetrat els atemptats. L´operació comptava amb el vist-i-plau dels serveis secrets luxemburguesos i tenia l´objectiu de pressionar el govern per a què s´adherís als acords de L´Haia en matèria de seguretat. El fill no s´ha decidit a confessar els crims del pare fins que aquest no ha mort assegurant que el tenia amenaçat de mort si el delatava.

Kramer, però, va més enllà i relaciona el seu pare amb l´atemptat de l´Oktoberfest, a Munic, el 1980. 13 persones van perdre la vida i 221 resultaren ferides en l´atemptat més sagnant a Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundal. La investigació oficial va concloure que l´atemptat fou perpetrar per una sola persona, un neo-nazi de 21 anys mort en l´explosió. El testimoni de Kramer suposa una prova més de l´existència, a l´Europa Occidental, d´una xarxa secreta depenent de l´OTAN que, durant la guerra freda, va perpetrar diversos atemptats amb l´objectiu de desestabilitzar països. Se´ls anomenava exèrcits “stay-behind” (a la reraguarda). Aquesta “estratègia de la tensió” tindria la finalitat d´impedir l´accés al poder de partits comunistes. El cas d´Itàlia és, fins ara, el més documentat. En aquell país, la xarxa rebia el nom de Gladio.

ITÀLIA, CAMP DE BATALLA SECRET

L´existència dels exèrcits stay-behind no es va fer pública fins que el primer ministre italià, Giulio Andreotti, ho va revelar en una comparaixença parlamentària, el 3 d´Agost de 1990, mentre el mon estava pendent de la invasió de Kuwait per part de Sadam Hussein. Andreotti no va tenir més remei davant les evidències que un jutge havia fet públiques durant la investigació de l´assassinat de tres policies, el 1973. Uns crims atribuits a les Brigades Rojes, grup terrorista d´extrema esquerra. La investigació va determinar que darrera aquells crims hi havia “Ordine nuovo”, un grupúscol d´extrema dreta que comptava amb el suport de l´estructura stay-behind de l´OTAN. Durant tota la guerra freda, Itàlia es va veure desestabilitzada sistemàticament per accions terroristes perpetrades per Gladio, amb la única finalitat de desprestigiar el Partit Comunista i les Brigades Rojes. Entre aquests, el de l´estació de Bolònia, el 1980, que va deixar un saldo de 85 morts. També es dóna per fet que va participar activament en el segrest i assassinat del primer ministre, Aldo Moro, el 1978.

Amb el pas del temps, van apareixent noves dades que permeten recomposar un trencaclosques ben sinistre. Bèlgica, Turquia, Grècia, Dinamarca o Noruega son alguns dels paisos on s´ha evidenciat l´existència d´aquests exèrcits secrets. A Espanya, hi ha indicis de la seva participació en la matança d´Atocha, el fets de Montejurra o l´atemptat contra Carrero Blanco.

UNA MISSIÓ INACABADA?

El principi d´aquesta història cal buscar-lo en els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. Els aliats avançaven cap a Berlín i la comtesa es donava per decidida. Els nord-americans i els anglesos, però, ja tenien clar que el següent conflicte els enfrontaria al règim comunista de la Unió Soviètica. Tement una hipotètica invasió de l´Europa Occidental, es va decidir la creació dels exèrcits clandestins que haurien d´estar preparats per a exercir de quinta columna en un escenari d´aquest tipus. Amb aquest objectiu, es van reclutar alguns dels insignes espies nazis o feixistes que van poder capturar, entre ells Klaus Barbie (el carnisser de Lió) o el princep Valerio Borghese. Així es van cimentar els règims democràtics europeus.

L´escàndol de Gladio es va resoldre per la via ràpida. El 22 de novembre de 1990, l´assumpte es va debatre al Parlament Europeu. El diputat grec Vassilis Ephremidis va declarar en coneixe´s la implicació dels “stay-behind” en el cop d´estat a Atenes de 1967: “La democràcia que se suposa que gaudim no ha estat ni és, en realitat, altra cosa que una façana”. El debat va acabar amb una enèrgica condemna. I prou. A dia d´avui, l´OTAN, la CIA i l´MI6 continuen negant els fets. Les ments més conspiranoiques afirmen que això es deu a que els “stay-behind” continuen actius.

De fet, el mateix Andreas Kramer va declarar que l´estructura “stay-behind” alemanya podria estar relacionada amb Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU). Aquest misteriós grup neo-nazi va cometre una desena d´assassinats xenòfobs i dos atemptats bomba entre 1998 i 2011, quan es va descobrir la trama. Els seus membres van actuar impunement sense que els serveis secrets els poguessin detectar ni frenar. L´escàndol, a Alemanya, ha estat majúscul. El judici començarà el proper 5 de maig.

PER SABER-NE MÉS:

– L´investigador suís Danielle Ganser ha estat qui, fins ara, ha investigat més sobre el tema. El seu llibre “Los ejércitos secretos de la OTAN” és imprescindible per a qui vulgui indagar el tema. Aquí, en trobareu un resum.

– En aquest documental de la BBC, hi apareixen alguns dels protagonistes directes de la operació.