Posts Tagged ‘Règims autoritaris’

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Anuncis

Unes 400 persones van participar a Minsk, diumenge passat, en la marxa anual en record de les víctimes de la repressió en temps de Stalin, organitzada per l’oposició democràtica al règim autoritari d’Aleksander Lukashenko. Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no commemora, oficialment, la repressió policial als anys 30 i 40, les anomenades purgues estalinistes. Tot i tenir el permís de les autoritats, els manifestants han estat escortats per un considerable nombre de policies que, en algun cas, els filmaven amb equips de vídeo. Un home ha estat detingut per portar una samarreta que deia “Lukashenko fora”.

La marxa ha finalitzat, com cada any, al bosc de Kurapati. Situat als afores de Minsk, és considerat l’escenari principal de les matances, perpetrades per la NKVD (policia secreta soviètica, precursora de la KGB). La xifra de morts no s’ha pogut determinar, encara, per les reticències de les autoritats a investigar. El règim no reconeix l’autoria soviètica dels crims, només permet accedir a certa informació als familiars directes i tan sols en els casos que els afecten directament. En una de les poques ocasions en què s’hi ha referit en públic, l’any 2002, Lukashenko va prometre erigir un monument en record d’unes víctimes que “foren disparades pels alemanys o per algú altre, però encara estan enterrats”. A dia d’avui, no ha complert la promesa. Ni ha visitat mai el lloc.

Mèmoria contra l’oblit i oposició contra el règim

L’existència de Kurapati no fou revelada fins a l’any 1988. L’historiador Zianon Pazniak havia investigat i recopilat proves des dels inicis dels anys 70, però ho va mantenir en secret “perquè els comunistes podien destruir les tombes”, tal com explica des del seu exili a Polònia. Immediatament, l’indret es va convertir en un símbol per al nacionalisme bielorús i en l’escenari de la primera gran manifestació per la independència.

Pazniak va dirigir les primeres excavacions, a finals dels 80. L’historiador sosté que hi ha entre 200.000 i 250.000 persones enterrades allà. Altres investigacions parlen de 7.000, 30.000, 100.000 i, fins tot, més de 250.000 morts. Des de l’arribada al poder de Lukashenko, el 1994, el govern no es fa càrrec del manteniment del bosc. Kurapati s’ha convertit en un memorial popular on destaquen més d’un centenar de creus de fusta (de més de dos metres) plantades al llarg del recorregut. De manera esporàdica, s’hi registren actes vandàlics que el govern mai no ha investigat.

Davant la falta d’interès governamental, organitzacions com Malady Front -una organització juvenil nacionalista i liberal- o Democràcia Cristiana Bielorussa són les encarregades de vetllar per la integritat de l’indret. Aquests darrers van plantar, la setmana passada, 8 noves creus, aquesta vegada metàl·liques. La novetat és que ho van fer a l’altra banda de l’autopista que passa tot just al costat del bosc. “Ho vam fer per recordar a la gent que aquesta banda del bosc també forma part del memorial” explica la portaveu, Viktorya Radziyeuskaya. Es creu que la construcció de l’autopista, als anys 60, va suposar la desaparició d’un nombre indeterminat de tombes, i que les autoritats soviètiques coneixien perfectament l’existència de les fosses comunes quan van dissenyar el traçat.

No hi ha proves que certifiquin aquesta teoria si bé, l’any 2001, el projecte d’ampliació de l’autopista va amenaçar de nou la integritat d’aquest “lloc sagrat”. Els opositors van acampar durant mesos fins a aconseguir que el govern rectifiqués. Ha estat una de les escasses victòries del moviment opositor. “Aquest règim és hereu directe del KGB-NKVD i farà tot el possible per eliminar aquest indret i falsejar la realitat” denuncia Pazniak.

La vice-presidenta del Malady Front, Tatiana Shaputsko, afegeix: “A l’escola no s’estudien aquests crims. Els temps soviètics encara estan idealitzats”. El fet és que la majoria de la gent ni tan sols coneix l’existència de les fosses de Kurapati. “A l’estiu, pots trobar gent fent pícnic al costat de les tombes” assegura Shaputsko. Per a en Roman, un activista cultural, Kurapati és una bona metàfora del seu país. “La gent que hi ha enterrada aquí fou executada per la seva capacitat de pensar de manera crítica”, es lamenta. I afegeix, amb to pessimista, “molts no ho saben i, probablement, no els importa”.

El poder i les víctimes: una relació d’interès

Els activistes denuncien que el govern està executant un nou projecte que amenaça de destruir la integritat de Kurapati. Es tracta d’un complex d’oci situat a escassos 100 metres del memorial. “És una vergonya i un crim ètic construir un restaurant tan a prop de l’escenari d’execucions massives”, diu Radziyeuskaya. El govern al·lega que la gent viu al costat dels cementiris i assegura que no s’ha destruït cap tomba durant la construcció.

La relació del règim amb Kurapati crida l’atenció en una ciutat, Minsk, on la memòria històrica té un paper molt destacat. Monuments gegants a les víctimes de les guerres mundials, memorials al centre de la ciutat on apareixen els noms de tots els soldats morts. Fins i tot, hi ha una illeta, al riu que creua la ciutat, dedicada als caiguts durant la invasió soviètica de l’Afganistan.

Les comparacions no acaben aquí. A 60 kilòmetres de Kurapati hi ha un llogaret anomenat Khatyn. Allà, els soviètics van erigir un memorial monumental als bielorussos assassinats a mans dels nazis. Khatyn és un de tants poblets on els alemanys van cometre barbaritats. Els soviètics van elegir-lo per la seva semblança amb Katyn, indret rus on l’NKVD va executar uns 20.000 soldats polonesos. Un crim que Rússia no va condemnar fins al 2010.

A Khatyn una campana sona cada 30 segons. Els historiadors diuen que aquesta és la freqüència amb què els bielorussos moriren durant la 2ª Guerra Mundial. A Kurapati, un dia normal, només s’escolta el silenci.

 

Article publicat originàriament a Extramurs.

La Unió Europa ha prorrogat, un any més, les sancions contra Bielorússia per la falta de respecte als drets humans. Les sancions, aplicades per primera vegada el 2006, afecten 232 persones i 25 entitats, vinculades al règim d´Aleksander Lukashenko, al poder des de 1994. La decisió es va fer pública dimarts, el mateix dia que 22 persones eren arrestades per participar en un acte en record de les víctimes de la repressió en època d´Stalin.

“Lukashenko es creu el successor del règim soviètic” explica a l´ARA Hanna Shaputsko, una de les detingudes. Aquesta activista lamenta que Bielorússia és l´únic país de l´antiga URSS on no es recorda, de manera oficial, les anomenades purgues. L´oposició democràtica ho fa cada 29 d´Octubre. Aquell dia, de 1937, l´elit cultural del país, un centenar de personalitats, fou executada. En honor seu, s´organitza una marxa pels diversos indrets on es van produir execucions massives. El més emblemàtic és el bosc de Kurapaty. Avui diumenge, l´oposició hi tornarà per commemorar el “Dziady”, el dia dels difunts.

Kurapaty està situat als afores de Minsk. Entre 1937 i 1941 un nombre encara indeterminat de persones fou executat per agents de la policia secreta soviètica.

Els cadàvers estan enterrats en diverses fosses comunes. Ho va revelar l´historiador Zianon Pazniak, el 1988, tot i que havia recopilat proves des d´inicis dels anys 70. “Si ho revelava abans, m´arriscava a que destruïssin les tombes”, explica a l´ARA des de Varsòvia, on viu exiliat. Pazniak va dirigir les primeres excavacions i manté que al bosc hi ha unes 200.000 persones enterrades. Altres estudis rebaixen la xifra a 7.000 mentre que l´historiador britànic Norman Davies assegura que els càlculs de Pazniak es queden curts.

El bosc es va convertir en el símbol de la lluita per la independència. La primera marxa en memòria del “Dziady” fou dispersada a cops per la policia. Avui no s´espera que hi hagi enfrontaments si bé Shaputsko no descarta “alguna detenció prèvia a la marxa”.

Diverses organitzacions s´encarreguen del manteniment del bosc, convertit en un memorial popular. Més d´un centenar de creus (d´una alçada mitjana de dos metres) han estat erigides en record dels desapareguts. També hi ha una placa que va regalar, el 1994, el llavors president dels Estats Units, Bill Clinton. Aquest és un dels objectes preferits pels vàndals que, de tant en tant, provoquen destrosses, sense que les autoritats ho investiguin.

El règim autoritari de Lukashenko nega l´autoria soviètica de les matances i molt poques vegades n´ha fet referència en públic. L´administració posa traves a les investigacions independents. Els expedients només poden ser consultats pels familiars directes, després de superar un procés burocràtic exasperant.

“El règim de Lukashenko és el resultat genealògic del KGB i fa tot el possible per destruir aquest lloc”, assegura Pazniak. El 2001,     l´ampliació d´una autopista amenaçava la integritat del bosc però la mobilització popular, que hi va acampar durant mesos, ho va impedir. Ara, és un complex d´oci el que amenaça la integritat d´aquest “lloc sagrat”. Situat al llindar del bosc, de moment, acollirà un restaurant per a 400 persones, i una zona d´esbarjo per a nens. Les autoritats asseguren que cap tomba s´ha profanat durant les excavacions. Shaputsko explica que “les autoritats tenen més plans per acabar amb aquest espai protegit però la societat ho impedirà”.

Publicat originàriament a Ara.

Els resultats de les eleccions presidencials a l’Azerbaidjan han estat els esperats. L’actual president, Alhiem Aliyev, es guanya un tercer mandat amb un aclaparador 82,4% dels vots. L’oposició, una vegada més, ha impugnat els resultats i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) ha emès un informe preliminar on acusa a les autoritats d’organitzar uns comicis amb “greus mancances”. Entre aquestes, l’empresonament de diversos polítics i activistes. Un dels partits afectats és Alternativa Republicana (ReAL), el candidat de la qual, Ilgar Mammadov, roman detingut des del passat mes de febrer. Hem entrevistat, via Skype, un dels seus líders, Erkin Gadirli (Ganja, 1973).

Han estat lliures i justes aquestes eleccions?

No han estat ni lliures ni justes. Difícilment poden ser considerades eleccions.

En què es basa per a fer aquesta afirmació?

En els darrers 10 anys tot el que es necessita per a unes eleccions netes ha estat eliminat gradualment. No tenim sindicats pròpiament dits, la justícia no és independent. Els mitjans (inclosos els privats) són controlats pel govern en termes de censura. Als membres de l’oposició o, simplement, a persones amb un discurs alternatiu, no els permeten aparèixer a la televisió. El petit comerç i les classes mitjanes són molt fràgils, i la societat civil està completament marginada, sense recursos. En un entorn així no es poden celebrar unes eleccions lliures.

L’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) els ha donat la raó. Acusen el govern d’organitzar unes eleccions amb “defectes seriosos”

Francament, no esperàvem aquesta duresa per part de l’OSCE. L’informe preliminar, per exemple, diu que en el 58% dels llocs electorals els vots no van ser comptats correctament. Ja veurem fins a on arriben. Prèviament, han estat molt tous… Deien coses com “està bé, hi ha algunes irregularitats però és una passa endavant”. En aquesta ocasió, no han dit res de tot això i han reconegut que els comicis han tingut mancances serioses.

Creieu que, fins ara, Europa ha estat permissiva amb els abusos comesos per aquest govern?

L’elit governant sap que no té massa suport del poble, que ha de manipular les eleccions per guanyar i que, per tant, el suport exterior és molt important. Hi ha una sèrie de qüestions amb les quals aquest govern coopera totalment amb Occident, com la seguretat o el canvi climàtic. Si, de tant en tant, Europa aixeca la veu per les vulneracions dels Drets Humans que comet, però finalment això no importa massa mentre els grans projectes geopolítics es vagin desenvolupant.

Quins són aquests projectes?

El problema principal és que Europa no pot evitar el conflicte d’interessos entre els Estats Units i Rússia. Aquestes dues superpotències estan interessades en una espècie d’equilibri i, si es fa cap moviment que pugui canviar el govern, això podria fer caure l’Azerbaidjan en la inestabilitat, que es podria propagar en una zona molt sensible. Tenim Rússia al nord, Iran al sud, les reserves energètiques del mar Caspi i de l’Àsia Central (que arriben a Europa per aquí),  l’Afganistan no és lluny, l’Orient Mitjà a la cantonada, Turquia… La situació de la regió que fa el país tingui una importància geoestratègica. I, per aquest motiu, les grans potències, Europa, prefereixen no pressionar per una reforma democràtica al país. Per ells, l’estabilitat és més important.

Com es troba el vostre candidat, Ilgar Mammadov?

Personalment, es troba bé. El lloc on roman detingut està en bones condicions, és un centre de detenció nou, inaugurat l’any 2009. Però ell no hauria de ser allà! El van arrestar per a què no pogués participar en aquestes eleccions, perquè el govern no vol forces polítiques noves al Parlament… El van arrestar al febrer, casualment l’havíem nomenat candidat el mes de gener. I no és l’únic cas. Aproximadament un centenar de persones es troba sota arrest per motius polítics i, durant aquest any, han detingut activistes molt joves.

Els primers símptomes de descontentament popular es donen l’any 2011. Per què llavors?

Durant els darrers 30 anys, una nova generació ha crescut en un país independent. Els joves d’avui dia són diferents als qui ens vam criar a la Unió Soviètica. L’estil de vida, la mentalitat, hàbits, expectatives, tot és diferent. Abans, l’Estat distribuïa tots els béns, així que estàvem acostumats a viure sota el control d’un Estat fort. Els joves no han viscut això, no necessiten gran cosa de l’Estat. Demanen crèdits i es compren coses. Competeixen en el mercat laboral, saben idiomes, viatgen, es connecten a Internet. I el govern ha perdut el control de les noves tecnologies. Crec que aquest ha estat el canvi més important.

Tan importants han estat les xarxes socials en l’articulació de l’oposició?

Quan el govern va entendre, finalment, que hi havia una nova generació amb unes demandes pròpies, la primera reacció va ser arrestar-los. La majoria dels presos polítics són joves, menors de 30 anys. I, molt important: amb els tradicionals mètodes de repressió, el govern no ha pogut controlar del tot la revolta. I ja no serà més ric ni més fort, en termes d’efectius policials. Han assolit el límit financer i de recursos destinats a seguretat. Amb tants diners i tants policies, mira el que estan fent. Les coses estan gradualment escapant de les seves mans.

Quins reptes afronta Aliyev en aquest tercer mandat? Hi hainformes, per exemple, que alerten que les reserves de gas no són tan importants…

Sí, es pot llegir aquí i allà, en diversos informes i anàlisis. El govern, en canvi, diu que hi ha gas per molts anys… Sigui com sigui, el petroli de l’Azerbaidjan no és suficient per a competir en el mercat internacional. Només si el gas de l’Àsia central depengués del seu pas per l’Azerbaidjan per arribar als mercats centrals, només llavors aquest govern esdevindria molt poderós… Però no serà així, Rússia no ho permetrà. I els països de l’Àsia Central saben que no s’hi poden enfrontar obertament per què també la seva estabilitat està amenaçada. A partir d’aquí, l’Azerbaidjan no pot confiar en els seus recursos durant molt de temps, especialment si l’apropament entre Iran i els EUA esdevé més seriós. Això és important. Si s’aixequen les sancions, el gas i el petroli iranians seran més competitius. Ja tenen infraestructura i accés directe al mar, així que un acostament entre aquests països canviaria dràsticament l’estructura del mercat energètic i, per tant, el paper que hi té l’Azerbaidjan.

Amb aquesta perspectiva, l’immobilisme del govern no sembla la postura més sensata…

Conec funcionaris -no els que prenen decisions- que també pensen com jo, que s’ha de canviar alguna cosa en aquest país, una obertura, un canvi en el procés de presa de decisions. Aquesta estructura és insostenible i el govern no pot esperar ni un minut a reunir-se amb l’oposició i pactar canvis polítics, constitucionals i econòmics. Ells ho saben, però intenten minimitzar-ne els riscos. No pensen a llarg termini, i aquesta visió la podem pagar cara.

Considera que el país es troba en el pitjor moment pel que fa a llibertats polítiques?

Irònicament, solíem ser un país més lliure als anys 90 sota el comandament de Heidar Aliyev, el pare de l’actual president. Era un agent de la KGB i antic membre del politburó! Qui podria imaginar que, algun dia, reivindicaríem aquells temps com els de la llibertat? El que defineix el desenvolupament polític d’aquest país és la degradació, així de simple.

 Publicat originàriament a Extramurs.

 

Vladimir Putin viu un dels moments més dolços de la seva perllongada estada en el poder. El cas Snowden i la guerra civil siriana li han permès guanyar dos polsos importants als Estats Units, situant el Kremlin, novament, com un dels centres d’ influència planetària. Poc es podia pensar, però, que, en el zenit de la seva carrera política, l´únic que s´atrevís a desafiar-lo fos qui fins ara ha estat el més fidel aliat.

El conflicte comença el passat 30 de Juliol quan la companyia russa Uralkali anuncia que abandona Belarusian Potash Company, un càrtel format amb la bielorussa Belaruskali. L’ aliança els havia convertit en el principal productor mundial de potassa, un ingredient clau en els fertilitzants. Els darrers temps, però, havien sorgit discrepàncies en la manera de dirigir la companyia. La part russa pertany a un dels oligarques més propers al Kremlin. La bielorussa depèn directament del govern, presidit amb ma de ferro per Aleksander Lukashenko, considerat l´últim dictador d´Europa.

Lukashenko porta al poder des de 1994, gràcies a una sèrie d´eleccions que no han superat els mínims democràtics establerts pels organismes internacionals. La seva obsessió sempre ha estat “russificar” el país i mantenir l´economia sota el ferri control de l´estat. No només el model econòmic recorda a l´antiga Unió Soviètica també alguns dels seus mètodes de negociació.

El 26 d´agost el primer ministre cita els principals dirigents d´Uralkali a una reunió a Minsk. Només hi compareix el director general, Vladislav Baumgertner. L’ arresten al mateix aeroport i el traslladen, d’ immediat, a una presó del KGB. Bielorússia és          l´únic país de l´antiga URSS on els serveis secrets mantenen aquestes sigles.

La resposta russa ha estat implacable: veto a les importacions de càrnics i làctics i restriccions a les subvencions de gas. El comerç amb Rússia suposa el 70 per cent de la balança comercial del país. Tot i així, més d’ un mes després, Baumgertner continua detingut sota l´acusació d’ abús de poder. Li poden caure fins a 10 anys de presó.

“Bielorússia ha decidit prendre hostatges per motius econòmics i polítics” assegura, a Extramurs, Aleksei Pikulik, professor a la Universitat Europea de San Petersburg i director de l´Institut Bielorús per als Estudis Estratègics. L´acadèmic recorda que, fins ara, s´havien produït estira-i-arronses entre Moscou i Minsk però mai d´aquesta magnitud. “Belaruskali era el principal garant de l´estabilitat pressupostària del país”, afirma. Les exportacions de potassa suposen el 12 per cent dels ingressos del govern bielorús. Els preus han caigut un 25 % d´ençà l´escapçament del càrtel.

INTERESSOS COMUNS, PERSONALITATS OPOSADES

Les negociacions s’ estan duent a terme amb discreció i Putin no s´ha pronunciat, encara, en públic. Tot i que els analistes coincideixen a destacar la mala relació personal entre tots dos, el cert és que es van reunir, en privat, el passat 20 de setembre. Una setmana després, Baumgartner era traslladat a un pis de Minsk on roman sota arrest domiciliari. No sembla creïble que el règim bielorús pugui aguantar el pols a Moscou tenint en compte la dependència econòmica. Però Lukashenko sap que encara pot jugar una carta. “Bielorussia es un soci clau en el projecte d´integració eurasiàtica, que s´ha convertit en una obsessió per a Putin”. La majoria d’ ex repúbliques soviètiques observen amb recels les intencions del president rus i aquest no es pot permetre perdre un dels pocs socis que actualment donen suport a la iniciativa.

Una solució al conflicte podria ser el relleu de l´oligarca Suleyman Kerímov al capdavant d´Uralkali i intentar, d´alguna manera, restablir els llaços comercials. “Tothom sap que Belaruskali no te capacitat per a competir en el lliure mercat per la manca              d´infraestructures. El relleu de Kerímov és la principal preocupació de Lukashenko”, assegura Pikulik. Aparentment, el Kremlin està disposat a fer costat l’ empresari però també estan sorgint teories de la conspiració que associen Kerimov amb el cercle de    l´ex president, Dimitri Medvedev. “No acabo de veure clar si tot això està pactat o no amb Putin”, conclou l´economista bielorús.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Unes eleccions lliures i justes, aquesta es la cantarella que més sona, els darrers dies, a l’ Azerbadjàn. L´oposició les reclama i el govern assegura garantir-les. La darrera paraula la tindran els observadors europeus. En anteriors comicis, aquests s’ han mostrat massa tous amb el règim, segons han denunciat diverses ONG’s locals i internacionals. Fins i tot s’ ha acusat a un polític espanyol del Consell d’ Europa d’ acceptar suborns.

“Si, desgraciadament, el record que en guardem no es molt positiu però és important que hi siguin, de totes maneres”. Rasul Jamarov és el president de Human Rights Club, una organització fundada el 2010. En declaracions a Extramurs, Jamarov assegura que no es donen les condicions per garantir uns comicis transparents: “No hi ha llibertat d’ associació, reunió ni expressió. No hi ha mitjans independents, totes les televisions treballen per a Aliyev. L´administració, les escoles, la universitat, les fàbriques, tot allò que depèn de l’ estat està participant en la propaganda presidencial. És totalment il·legal.”

Jafarov ha estat empresonat diverses vegades, com la majoria de veus crítiques contra el règim. Aquest ha augmentat la pressió a mesura que s’apropaven els comicis. Fins i tot han canviat les lleis per endurir les penes. “Ara per participar en una protesta no autoritzada et poden condemnar a dos mesos de presó, abans eren 15 dies”, assenyala. El mes de maig es va promulgar una llei sobre la difamació, especialment dura amb l´únic mitjà que el govern no controla, Internet. Un comentari crític a Facebook pot suposar l’ ingrés a la presó. I no només contra el president, també contra alguns dels bancs internacionals que estan finançant la bombolla del gas a Bakú.

UNA OPOSICIÓ “ADDICTA” A LES DROGUES

En general, però, el règim te molta cura de ocultar els motius de l’ empresonament. Ho explica, a Extramurs, Giorgi Gogia, de Human Rights Watch. “Mai diuen que t’ envien a presó pel que has dit. T’ acusen de possessió de drogues o armes. En ocasions, els càrrecs son ridículs, la droga sempre apareix a les butxaques dels detinguts quan aquests ja son a comissaria. A vegades acusen a gent que ni tan sols fuma. Ja ni s’ esforcen.” Gogia és l’ autor d’ un informe que documenta els abusos del règim. Maltractaments, imputació de càrrecs amb proves dubtoses i obstrucció a la tasca dels advocats son la tònica habitual.

El motiu de tanta repressió, segons Gogia, és que el govern “te por d’ una revolució del tipus de les primaveres àrabs”. Els primers símptomes es van detectar el maig de 2012, quan Bakú va acollir la final d’ Eurovisió. El règim es va prendre l’ esdeveniment com una prova de foc per a la seva projecció internacional i va posar tots els esforços en vendre la imatge de país idíl·lic enmig d’ un creixement imparable.

La oposició ho va entendre de la mateixa manera i les protestes es van saldar amb gairebé un centenar de detinguts. A partir d’ aquí, la repressió es va intensificar. El gener i març d’ enguany es va produir un nou rebrot de les protestes. El maig s’ aprovava el nou codi penal. Arran de la nova legislació, actualment hi ha vuit activistes que s’ enfronten a penes de fins a dotze anys de presó. Un d’ ells va complir la majoria d’ edat la setmana passada.

LA DIPLOMÀCIA DELS GASODUCTES

A tot això, Alyev continua amb els seus plans de convertir l´Azerbadjan en una nova potència energètica. La setmana passada va signar contractes milionaris amb 25 companyies europees (entre elles Gas Natural) que la situen com la competidora directa de Rússia en l´abastiment energètic al vell continent.

Aquesta és l´autèntica campanya del president qui, de moment, viu aliè al procés sense ni tan sols organitzar mitins. Tampoc no ha assistit a cap dels debats televisats amb la resta de candidats. En el darrer d’ aquests, el líder de l´única força realment opositora, Jamil Hasanli, es va atrevir a criticar la corrupció d’ Alyev. Un altre candidat, suposat opositor, li va llençar una ampolla i el va amenaçar de “destruir-lo”.

L’ incident s´ha resolt amb una advertència als dos candidats per part de la Comissió Electoral. A Hasanli li han recordat que criticar el president i la família viola l’ article 106 de la Constitució.

Article editat originàriament a Extramurs.