Posts Tagged ‘Terrorisme’

L’annexió de Crimea per part de la Federació Russa ha situat la península del mar Negre en el centre de l’atenció mediàtica internacional. Fa escassament dos mesos, però, les preocupacions de Vladimir Putin estaven centrades en la regió del Caucas Nord, històricament la més inestable del país. Els atemptats de Volgograd i la imminència dels Jocs de Sotxi van encendre les alarmes del Kremlin però ara la zona manté una calma aparent. A Catalunya, la Lliga pels Drets dels Pobles manté, des de 2005, una campanya de sensibilització per informar del que succeeix a Txetxènia, una de les repúbliques que integren la regió. La coordinadora, Marta Ter, adverteix que el Caucas seguirà donant maldecaps a Moscou els anys a venir.

Pot afectar la inestabilitat generada a Ucraïna al Caucas Nord,  una zona generalment inestable?

Jo crec que políticament no afectarà perquè la gent d’allà té molt assumit que no hi ha res a fer. Si avui dia hi hagués un referèndum d’independència, per exemple, a Txetxènia, el resultat no reflectiria la realitat, perquè no es faria en condicions ni de transparència electoral ni de seguretat per l’elector.

En les darreres  eleccions presidencials, el 2012, segons el resultat oficial, el 99.76% dels txetxens van votar per a Putin. El director d’un important organisme de drets humans em va assegurar que abans de començar a votar ja hi havia urnes plenes de vots. No és que manipulessin el recompte, és que van canviar les urnes.

I no es tem una revifada del sentiment independentista a la regió arran dels darrers esdeveniments?

No, pel que t’he comentat. Ara no tenen marge de maniobra política. I respecte a Crimea, els governs d’aquestes repúbliques (controlats des de Moscou) van ser els primers a enviar-hi ajuda humanitària quan en realitat, econòmicament estan molt pitjor! Els líders de Txetxènia, el Daguestan, Ingúixia, Kabardino-Balkària… tots van començar a enviar camions, i com més grans millor! Tot per demostrar lleialtat al Kremlin. També van obligar als seus funcionaris a donar una jornada del seu sou per destinar-lo a ajudar a Crimea. Òbviament, van dir que era una ajuda voluntària però si algú s’hi hagués negat…

O sigui, que Putin ho té tot ben lligat…      

Tots els líders de les repúbliques del Caucas Nord pertanyen a Rússia Unida, el partit de Putin. Han estat designats directament des de Moscou. O sigui, que sí, ho té ben lligat.

L’únic que pot afectar és que la insurgència armada jihadista que ara mateix opera al Caucas Nord (l’Emirat del Caucas) pugui penetrar entre els tàtars de Crimea. A Kavkazcenter.com, per exemple, la web “oficial” de l’Emirat del Caucas, ja s’aprecia un augment de les informacions sobre  els tàtars. En parlen com els nous musulmans que entraran a formar part de la Federació Russa i que seran trepitjats per Moscou, tal com ja va passar en època de Stalin.

D’altra banda, entre els tàtars de Crimea ja hi ha una minoria jihadista que està lluitant a Síria. I a Síria hi ha un batalló de txetxens molt actiu, així que possiblement ja s’hagin establert vincles entre ells. Per tant, si Putin no actua de manera intel·ligent, respectant els drets dels tàtars, és probable que es creï un sentiment de greuge i que aquest es canalitzi a través del terrorisme jihadista contra Moscou.

De moment, els ha garantit els drets lingüístics…

Sí, en el seu discurs va parlar dels tàtars, va recordar la seva deportació amb Stalin, i va prometre rehabilitació del poble tàtar i que hi hauria tres llengües oficials a Crimea: el rus, l’ucraïnès i el tàtar.

Les paraules hi són, però aquella gent està molt escarmentada. Els tàtars de Crimea van ser deportats en massa, igual que altres poblacions del Caucas Nord, el 1944. I només van poder tornar el 1989 a la seva terra. Les xifres assenyalen que un de cada tres tàtars va morir durant la deportació i durant els primers mesos a l’exili. Això és una bestialitat. I és lògic que després d’haver passat, com a poble, per una experiència tan traumàtica, sentin a parlar de tornar a formar part de Rússia i se’ls posin els pèls de punta.

Ara esperem que Putin faci servir polítiques integradores, que els rehabiliti, i que el terrorisme no arreli. Si no, aquí sí que veig una font d’inestabilitat important.

El mateix dia que Putin signa l’annexió de Crimea es dóna a conèixer la mort del líder de l’Emirat islàmic, Doku Umàrov. Com pot afectar el canvi de líder?

Ja fa mesos que és mort. Les primeres alarmes van saltar el gener, abans dels jocs de Sotxi. Els serveis secrets txetxens van interceptar un USB de la insurgència en què es parlava de la mort d’Umàrov i discutien sobre qui podria ser el següent líder del grup. Ara la seva mort s’ha fet oficial, però ja se sospitava.

Des de llavors sembla que ja no hi ha tants atemptats…

Segurament ja era mort abans dels atemptats de Volgograd. Això vol dir que la cosa continua igual. Si durant els últims dos mesos s’han produït menys atemptats, ha estat perquè els serveis secrets russos han fet una molt bona feina convertint tota aquella zona en un fortí, i controlant la insurgència de ben a prop. Havien de fer-ho si volien tenir uns Jocs Olímpics segurs.

Però em temo que quan abaixi altra vegada el nivell de seguretat probablement els atemptats tornin, hi hagi l’ Umàrov o no. L’emirat del Caucas ja estava molt atomitzat. En realitat, actua com un paraigua que agrupa diferents jamaats armades. Cadascuna funciona en el seu territori de forma gairebé independent, i és quan hi ha un atemptat important fora de la regió que l’anuncia el líder, fins ara Umàrov.

Com s’estructuren?

Els jihadistes han dividit la zona del Caucas Nord en 5 vilaiats (vénen a ser províncies): Daguestan, Txetxenia, Inguixia, un que engloba Kabardino-Balkaria i Karatxai i un darrer a Adiguèsia. En cada una d’elles hi opera una jamaat armada amb el seu propi emir “regional”. I, per sobre de totes elles, hi ha l’Emirat del Caucas amb el seu Emir. Ara mateix, la jamaat més potent  és la del Daguestan. Possiblement per això el nou líder, Abú Mukhamad, és del Daguestan.

Daguestan és la república més perillosa?

Només has de mirar les xifres de víctimes mortals que provoca el conflicte al Caucas Nord: gairebé la meitat són d’allà.

I Txetxènia? Les notícies que arriben parlen de la construcció de la mesquita més gran d’Europa, d’avingudes, hotels… És esbiaixada la informació que ens n’arriba?

Jo hi vaig anar fa un parell d’anys, i sí, és cert que s’hi ha dut una gran tasca de reconstrucció. Realment, ara, tenen bones carreteres, enllumenat públic, aigua corrent. Això fins i tot a pobles de les muntanyes on mai n’havien tingut. En aquest sentit, s’ha fet una bona feina i tota la gent, fins i tot els qui estan en contra de Kadírov, el president, ho reconeixen.

Pensa que la capital, Grozni, la comparaven amb Dresde en acabar la guerra pel nivell de destrucció. I ara és una ciutat nova, gairebé no es perceben restes de la guerra, sobretot al centre. Has de recórrer barris residencials perifèrics per trobar cases abandonades on s’observa l’impacte de bombes. S’hi han construït obres faraòniques: la mesquita més gran d’Europa; un centre d’oci pràcticament buit de clientela perquè la butxaca no està per massa divertiments; un hipòdrom i l’estadi de futbol del Terek, on la selecció de Brasil 2002 va jugar-hi un partit amenitzat per Enrique Iglesias; i un “business-center” amb gratacels i un hotel de 5 estrelles que sempre està buit, i que la Fura dels Baus va inaugurar el 2011, junt amb Hillary Swank i Steven Seagal, per l’aniversari de Ramzan Kadírov.

S’hi viu bé, llavors?

Grozni és una ciutat estranya perquè tot és molt nou i gairebé no hi ha ningú pel carrer. No és una ciutat normal. Hi ha homes amb kalàixnikov per tot arreu, amb diferents bandes de colors. Uns són els homes de Kadírov, uns altres del ministeri de l’interior… ja no saps ni qui és de qui però sí que veus molts homes uniformats amb armes pel carrer.

També hi ha molta corrupció, per sobre, fins i tot, dels estàndards russos, que ja són prou alts. Si tu vols treballar com a conductor d’autobús, primer hauràs de pagar dos mesos del teu sou i llavors depèn, perquè si el que està per sobre li interessa tornar a cobrar et farà fora i contractarà un altre que li haurà de pagar. Qui està a la vora dels qui ostenten el poder,  viu molt bé. Qui no, s’arrisca a no poder treballar, a tenir problemes amb la policia, etc.

Llavors, el poble encara no ha aixecat el cap d’ençà de la guerra?

Moscou fa servir bàsicament dues estratègies al Caucas nord. Una és ma dura. L’altre abocar-hi molts diners. La ma dura, què fa? Quan s’utilitza de forma indiscriminada (que passa sovint), genera més radicalització i nous joves se’n van a les muntanyes per unir-se a la insurgència. Els diners, què fan? Que les elits siguin totalment corruptes, que tinguin els seus cercles d’influència i que tots aquests siguin riquíssims. I que una part molt ínfima dels diners públics que surten dels pressupostos de Moscou realment arribi a la població.

Tot això és responsabilitat del president, Ramzan Kadírov?

Ell no deixa de ser un titella de Moscou, com la resta de presidents de les altres repúbliques del Caucas Nord. Però és l’únic que té cossos de seguretat que se li subordinen només a ell, i no al Kremlin. En totes les repúbliques norcaucàsiques, Moscou hi té agents de l’Interior i de l’FSB que no són locals, sinó enviats des del centre. A Txetxènia no. Kadírov té un exèrcit de 20.000 homes armats que només responen a ell.

I com governa?

És el responsable d’una dictadura molt fèrria. Un exemple: el dia del poble txetxè se celebrava el 23 de febrer perquè aquell dia de 1944 va començar la deportació del poble txetxè a l’Àsia Central per ordre de Stalin. Però Kadírov va decidir que la festivitat se celebri el 10 de maig, coincidint amb el dia que van assassinar el seu pare.

A mitjans de febrer d’aquest any, fent cas omís de la decisió de Kadírov, a la Biblioteca de Grozni un filòsof txetxè, Ruslan Kutaev, va fer una xerrada sobre la deportació. Dos dies després l’empresonaven, acusant-lo falsament de possessió de droga. I el torturen… dos ministres en persona!

Dos ministres?

Sí, així ho ha denunciat el mateix Kutaev a membres de l’ONG “Comitè contra la Tortura” i ara Amnistia Internacional s’està fent ressò del seu cas. Kutaev va explicar, exactament, que no podia assegurar quin dels dos ministres li estava posant corrent elèctrica pel cos perquè anava perdent el sentit a estones.

Denúncies com aquesta són bastant habituals. Hi ha un cosí de Kadírov, Adam Delimkhànov, ex vicepresident de Txetxènia i actualment diputat de “Rússia Unida” a la Duma de Moscou, que la policia de Dubai va acusar formalment de matar insurgents en el seu territori el 2009. I no va passar res. La Interpol el buscava, però no va haver ni de dimitir del seu càrrec de diputat. Són dinàmiques molt greus que accentuen la impunitat dels poderosos.

Quin nivell…

Sí, per no parlar de la megalomania de Kadírov, que pot arribar a extrems ridículs. Hi va haver un any en què l’inici del Ramadà coincidia amb l’aniversari de la seva mare. Doncs a Txetxènia, aquell any, el Ramadà va començar dos dies després que a la resta del món musulmà.

A les altres repúbliques també hi ha personatges d’aquest calibre?

L’únic polític que gaudeix d’aquesta carta blanca al Caucas Nord és Kadírov. Els altres no. És més, poc abans dels jocs olímpics de Sotxi, van canviar dos presidents, el del Daguestan i el de Kabardino-Balkaria. Segons Crisis Group i Memorial, sembla que un dels principals motius pels quals van canviar el president del Daguestan era perquè intentava dialogar amb la insurgència. Havia obert una oficina de rehabilitació per facilitar el pas dels insurgents a la vida civil. Un programa que realment havia aconseguit un petit descens de la violència.

El nou president, s’ha de suposar que seguint les ordres de qui l’acaben de col·locar, ha tancat tots aquests programes i ha tornat a instaurar la mà dura. Sobretot amb els salafistes. Tots, els pacífics també. Darrerament es dediquen a organitzar batudes a les mesquites “no tradicionals”.  Se’ls enduen a comissaria i després hi ha denuncies d’abusos. I d’aquesta manera, els pacífics es van radicalitzant…

Creus que ho fan conscientment?

Mira, molta gent d’allà que coneix bé el tema diu que els interessa que continuï el conflicte perquè els alts comandaments policials i els serveis secrets en treuen diners. Fa poc Novaya Gazeta, el diari on escrivia Anna Politkovskaïa, la periodista assassinada, publicava un article on es descrivia com hi ha policies que es dediquen a inflar el cap als joves per què agafin les armes i pugin al bosc. I llavors, quan el policia ha de buscar terroristes, ja sap on trobar-los. I així, va guanyant punts i galons.

Entre la població civil s’han curat ja les ferides de la guerra?

Vaig observar molta diferència entre els homes i les dones. Les dones volen oblidar-se de la política i viure en pau, tot i les ferides obertes. Els homes, en canvi, no volen oblidar. Són conscients que ara no poden fer res però el pensament general és que algun dia tornaran a prendre les armes, encara que sigui la següent generació.

Ha empitjorat la situació de les dones arran de l’auge islamista?

L’assassinat d’honor encara és vigent. Només per una sospita d’infidelitat es pot matar una dona. Se l’enterra i ningú diu res, gairebé cada família té un cas d’aquests. Eventualment, això també afecta els homes. Em van parlar del cas d’un noi, un drogoaddicte. Anava per les cases demanant diners fins que la família el va matar. Ho justifiquen dient que el noi un dia podria matar algú desencadenant el mecanisme de la venjança de sang. Abans d’arriscar-se prefereixen matar-lo ells mateixos. Això m’ho va explicar algú que feia 10 anys que vivia als EUA. I ho trobava normal.

 

Publicat originàriament a Extramurs.

Image

 

Vladimir Putin i el president de la regió de Krasnodar, on es troba la ciutat de Sotxi. Foto: A. Tkachyov/World Time

 

Arnold van Bruggen és un periodista holandès. Amb el fotògraf Rob Hornstra s’ha passat els darrers cinc anys investigant l’entorn en què se celebraran els imminents Jocs Olímpics d’hivern. El resultat: The Sochi Project, una mostra del que els autors anomenen “slow journalism”.

És Vladimir Putin compatible amb l’esperit olímpic?

Es fa difícil de dir. Crec que l’esperit olímpic no hauria de ser compatible amb un projecte tan corrupte com aquest que costarà més de 50 bilions de dòlars. I, per suposat, si consideres que l’esperit olímpic te alguna cosa a veure amb la igualtat i els drets humans, cal tenir en compte que Sotxi està molt a prop del Caucas Nord, una regió on els drets humans són violats de manera continuada.

Per què aquests Jocs seran els més cars de la historia?

Un motiu, evidentment, és la gran corrupció. Es calcula que la meitat del pressupost ha estat malversat o gastat de manera poc clara. Així doncs tindríem una despesa “real” de 25 bilions de dòlars. Tot i així és una barbaritat, els Jocs de Vancouver van costar 7,5 bilions de dòlars. Sotxi serà més car, fins i tot, que Pequín 2008 o Londres 2012.

Un dels motius és que han organitzat uns Jocs d’hivern en una ciutat situada a la costa del mar Negre, de clima subtropical, la capital de l’estiueig rus. Abans d’aquest esdeveniment, els seus habitants segurament no havien ni sentit a parlar d’esports d’hivern. Així, tot el que es necessitava per a la cita esportiva s’ha hagut de construir. No només parlem dels hotels o la vila olímpica. Són pistes d’esquí, estadis, carreteres, túnels, instal·lacions elèctriques, un aeroport…és un projecte immens. Aquestes necessitats combinades amb la corrupció són el que fan que aquests Jocs siguin tan cars. És estrany que decidissin organitzar-los aquí.

Està el govern preparat per mantenir la seguretat?

Mai se sap, és difícil de predir. Moscou ha organitzat un excepcional dispositiu de seguretat amb 40.000 policies, drones, helicòpters, tanques elèctriques, etc. Però els terroristes tenen les seves pròpies armes. Podrien intentar-ho a Sotxi o a qualsevol ciutat de Rússia. Crec que alguna cosa passarà durant els Jocs. Els grups insurgents separatistes s’han pres molt seriosament la idea de pertorbar aquest projecte de Putin.

Com d’important és per a Putin aquest esdeveniment?

És cabdal, va connectat amb el seu prestigi polític. Abans de la nominació, va viatjar arreu del món per fer “lobby”. Els darrers set anys ha anat una vegada i una altra a Sotxi per supervisar el desenvolupament de les obres. Ha acomiadat gent personalment, ha participat en reunions, és realment un projecte personal, és el primer gran esdeveniment que se celebra a Rússia des de la dissolució de la Unió Soviètica, és el símbol d’una Rússia renascuda i Putin, per suposat, se sent totalment responsable d’aquesta nova Rússia

A “The Sochi Project, escrius que el Caucas nord significa per als russos el mateix que el Far West per als nord-americans. A què et refereixes?

És una regió que els evoca un cert romanticisme, un temps de conquesta i expansió. Poetes i escriptors van escriure molt sobre les campanyes militars al Caucas. Finalment, aquesta terra fou conquerida i la seva gent russificada i, posteriorment, sovietitzada. Tot i així, quan hi hem viatjat hem sentit una mica aquesta sensació. És una terra de cow-boys, de bestiar, un entorn natural espectacular. I on l’aspecte cultural encara té molta rellevància.

Què en pensen els habitants del Caucas Nord d’ aquests Jocs?

No hi pensen massa per què està a un món de distància encara que Sotxi estigui a un centenar de kilòmetres. No els interessa un macro-projecte de bilions de dòlars relacionat amb els esports d’hivern. Per a ells, Moscou està lluny però això ja podria entrar en la categoria d’extraterrestre. L’únic que els importa és que la situació al Caucas nord està empitjorant per què el govern ha donat barra lliure als serveis de seguretat per reprimir qualsevol conflicte. Molts joves han desaparegut aquests anys, d’altres han estat empresonats o estomacats. La mínima sospita pot suposar un arrest.

Parla’ns de “The Sochi Project”. Quan vau començar? Com se us va ocórrer?

Ens va sorprendre molt que concedissin els Jocs a Sotxi, el 2007. Ja havíem viatjat per Abkhàzia i coneixíem alguna cosa de la situació al Caucas. Pensàvem que era un lloc estrany per celebrar uns Jocs d’Hivern. D’altra banda, suposava una oportunitat per investigar sobre una zona que ens atreia molt. I teníem set anys a l’endavant, un límit molt assequible per a una investigació detallada. Ara, un cop la feina està feta, tothom està interessat en una regió generalment oblidada. És una bona oportunitat per què la gent conegui què està passant darrere les muntanyes on competiran els esquiadors.

Cinc anys és suficient per entendre la complexitat del Caucas Nord?

No, tant de bo m’hi pogués estar cinc anys més. L’hospitalitat, els paisatges, la historia, la cultura… És una regió molt complexa i delicada però apassionant. Si et vols convertir en un autèntic expert, l’ hi has de dedicar una vida sencera. Per això també és tan interessant. M’encantaria tornar-hi però ara mateix estem vetats pel govern rus que no ens vol concedir més visats així que caldrà esperar uns anys per optar a tornar-hi.

Publicat originàriament a Extramurs.

Seguretat, participació i resultat just son les tres grans incògnites que envolten els comicis que es celebren, demà dissabte, al Pakistan. Una votació històrica ja que, per primera vegada en la història del país, un govern elegit democràticament en succeirà un altre, sense intervenció militar. L´amenaça del cop d´estat, però, ha estat reemplaçada per la del terrorisme fins el punt que la campanya finalitzada ahir ja es considera la més sagnant de tots els temps.

El degoteig d´atemptats ha estat diari des de l´inici de la campanya i es calcula que, com a mínim, 117 persones han perdut la vida en actes de terrorisme, inclosos alguns candidats a ocupar un escó en les 4 assemblees regionals. Un dels crims més impactants ha estat el de Chaudhry Zulfiqar, fiscal que investigava dos casos de contingut polític molt espinós: l´assassinat de l´ex primera ministra Benazir Bhutto i l´autoria dels atemptats de Bombai, el 2008.

Una altre mostra de la situació de caos que envolta el país és el segrest d´Ali Haider Gilani, fill de l’ex primer ministre Yusuf Raza Gilani. Hores d´ara, es desconeix l´autoria i el mòbil del rapte si bé es destaca que aquest es produís a la ciutat de Multan, feu tradicional del clan. Totes les sospites apuntes als talibans ja que Gilani és un dels personatges més rellevants del Partit Popular del Pakistan. El PPP és una de les formacions més castigades pel terror ja que ha donat suport als atacs contra els bastions talibans a les províncies del nord-oest del país. Els talibans, però, han negat tenir cap relació amb el segrest.

Gilani i els seus tres fills son candidats a les eleccions, on s´elegeix l´Assemblea Nacional i les 4 provincials. La presència de membres d´una sola familia no és gens extranya en un país marcat per les rivalitats entre clans, que han donat peu al que s´ha anomenat clientelisme, una de les principals causes de la corrupció que impera en un país on es calcula que unes 300 families posseeixen el 45 per cent de la terra. Els darrers 40 anys, de fet, només dos partits s´han turnat en el poder, sense comptar amb els cops militars. La tendència es podria trencar en aquestes eleccions.

 Els candidats: Una esperança contra el clientelisme tradicional

 Més enllà de la violència, els comicis de 2013 sera recordats com els de la irrupció d´Imra Kahn. Als 61 anys, l´ex capità de la selecció de críquet (esport nacional) està escalant als sondejos amb un missatge de regeneració política i contingut anti nord-americà. La seva formació aposta per un islamisme moderat i, per tant, no ha estat directament amenaçada pels talibans.

Kahn ha atacat tothom menys a l´exèrcit i hi ha qui diu que és el seu candidat a l´ombra. Un dels punts clau del seu discurs és l´exigència als Estats Units que acabi amb els atacs amb avions no tripulats a les regions frontereres amb l´Afganistan. Precisament, Washington està molt pendent d´aquests comicis ja que un Pakistan estable és clau en els plans de retirada de l´Afganistan el 2014.

El missatge de Kahn està calant, especialment, entre l´electorat urbà però no està clar, encara, quin impacte tindrà en les àrees rurals, on es concentra el 70 per cent dels votants. Amb tot, la fortuna s´ha posat de la seva part de manera molt irònica. Kahn va patir un greu accident, a principis d´aquesta setmana, en caure des d´una plataforma quan estava a punt d´iniciar un mitin. Malmesos el crani i la columna, les seves declaracions, en el mateix llit, han donat la volta al país i han engegat una onada de simpatia vers la seva persona.

A falta de saber l´impacte real de Kahn a les urnes, el favorit és un vell conegut de la política paquistanesa. Nawaz Sharif, ex primer ministre el 1990 i el 1997, podria recuperar el lloc que li va pendre Musharraf, el 1999, en el darrer cop d´estat que ha patit el país. Sharif és el líder de la conservadora Lliga Musulmana-N, artífex, juntament amb el PPP, del sistema tradicional de partits. Sharif seria el gran beneficiat del previsible esfondrament del PPP, després de 5 anys de govern ineficaç. El seu gran bastió és el Punjab, la regió més rica del país i d´on provenen la majoria dels vots. Amb tot, les enquestes reflecteixen un ascens imparable de Kahn, a cada dia que passa. Altres sondejos li donen un triomf clar però insuficient per a gobernar amb majoria.

La incògnita del vot femení

Una de les estadístiques clau que mediran l´èxit dels comicis serà el percentatge de vot entre les dones. Més de 37 milions s´han registrat per votar, una dada que contrasta amb la dels més de 48 milions d´homes. Els grups en defensa dels drets de les dones ja han posat el crit al cel clamant contra el sistema de registre que, asseguren, ja ha deixat més d´11 milions de dones sense opció d´anar a votar.

El registre, que s´ efectua porta a porta, no implica necessàriament que la dona exerceixi, finalment, el dret al sufragi. A la regió del Waziristan, per exemple, només un 15 per cent de les dones registrades van votar en les darreres eleccions. El diari Dawn publica que s´ha establert un pacte secret entre formacions per impedir les dones d´anar a votar en una de les regions controlades pels talibans. En aquestes províncies circulen, des de fa dies, pamflets que adverteixen els homes que no permetin les dones d´anar a votar. Dels 73.000 col.legis electorals repartits arreu del país, 20.000 han estat declarats d´alt risc. El cap de la Comissió electoral del país ja s´ha queixat davant el cap de l´exèrcit que el desplegament previst és insuficient per garantir la seguretat. Sota aquestes premises, molts son els que dubten que el resultat que s´obtingui d´aquests comicis sigui net o just. De totes maneres, sempre serà més legítim que un cop d’ estat.

Publicat originàriament a Extramurs.

LA DEMOCRÀCIA A LA RERAGUARDA

Posted: 16/04/2013 in Europa
Etiquetes: , ,

El passat 9 d´abril, el capítol més fosc de la història recent europea va tornar a treure el cap en un tribunal de Luxemburg. Allà es duu a terme, des del mes de Febrer, el judici de l´anomenat cas Bommeleeër, la pitjor cadena d´atemptats registrada en territori del gran ducat. Entre 1984 i 1986, una vintena de bombes van sacsejar un país generalment aliè als actes de violencia terrorista. Els acusats son dos ex-policies. La defensa assegura que son bocs expiatoris per ocultar una conspiració de gran abast i han denunciat, al llarg de la instrucció, la desaparició de fins a una vuitaneta de proves, entre d´altres irregularitats. Un nou testimoni sembla que els dona la raó.

L´alemany Andreas Kramer va assegurar que el seu pare fou l´autor material de 18 dels 20 atemptats. Johannes Kramer era un agent del BND, el servei secret alemany. Segons el seu fill, hauria dirigit 10 equips formats per una quarantena de persones que haurien perpetrat els atemptats. L´operació comptava amb el vist-i-plau dels serveis secrets luxemburguesos i tenia l´objectiu de pressionar el govern per a què s´adherís als acords de L´Haia en matèria de seguretat. El fill no s´ha decidit a confessar els crims del pare fins que aquest no ha mort assegurant que el tenia amenaçat de mort si el delatava.

Kramer, però, va més enllà i relaciona el seu pare amb l´atemptat de l´Oktoberfest, a Munic, el 1980. 13 persones van perdre la vida i 221 resultaren ferides en l´atemptat més sagnant a Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundal. La investigació oficial va concloure que l´atemptat fou perpetrar per una sola persona, un neo-nazi de 21 anys mort en l´explosió. El testimoni de Kramer suposa una prova més de l´existència, a l´Europa Occidental, d´una xarxa secreta depenent de l´OTAN que, durant la guerra freda, va perpetrar diversos atemptats amb l´objectiu de desestabilitzar països. Se´ls anomenava exèrcits “stay-behind” (a la reraguarda). Aquesta “estratègia de la tensió” tindria la finalitat d´impedir l´accés al poder de partits comunistes. El cas d´Itàlia és, fins ara, el més documentat. En aquell país, la xarxa rebia el nom de Gladio.

ITÀLIA, CAMP DE BATALLA SECRET

L´existència dels exèrcits stay-behind no es va fer pública fins que el primer ministre italià, Giulio Andreotti, ho va revelar en una comparaixença parlamentària, el 3 d´Agost de 1990, mentre el mon estava pendent de la invasió de Kuwait per part de Sadam Hussein. Andreotti no va tenir més remei davant les evidències que un jutge havia fet públiques durant la investigació de l´assassinat de tres policies, el 1973. Uns crims atribuits a les Brigades Rojes, grup terrorista d´extrema esquerra. La investigació va determinar que darrera aquells crims hi havia “Ordine nuovo”, un grupúscol d´extrema dreta que comptava amb el suport de l´estructura stay-behind de l´OTAN. Durant tota la guerra freda, Itàlia es va veure desestabilitzada sistemàticament per accions terroristes perpetrades per Gladio, amb la única finalitat de desprestigiar el Partit Comunista i les Brigades Rojes. Entre aquests, el de l´estació de Bolònia, el 1980, que va deixar un saldo de 85 morts. També es dóna per fet que va participar activament en el segrest i assassinat del primer ministre, Aldo Moro, el 1978.

Amb el pas del temps, van apareixent noves dades que permeten recomposar un trencaclosques ben sinistre. Bèlgica, Turquia, Grècia, Dinamarca o Noruega son alguns dels paisos on s´ha evidenciat l´existència d´aquests exèrcits secrets. A Espanya, hi ha indicis de la seva participació en la matança d´Atocha, el fets de Montejurra o l´atemptat contra Carrero Blanco.

UNA MISSIÓ INACABADA?

El principi d´aquesta història cal buscar-lo en els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. Els aliats avançaven cap a Berlín i la comtesa es donava per decidida. Els nord-americans i els anglesos, però, ja tenien clar que el següent conflicte els enfrontaria al règim comunista de la Unió Soviètica. Tement una hipotètica invasió de l´Europa Occidental, es va decidir la creació dels exèrcits clandestins que haurien d´estar preparats per a exercir de quinta columna en un escenari d´aquest tipus. Amb aquest objectiu, es van reclutar alguns dels insignes espies nazis o feixistes que van poder capturar, entre ells Klaus Barbie (el carnisser de Lió) o el princep Valerio Borghese. Així es van cimentar els règims democràtics europeus.

L´escàndol de Gladio es va resoldre per la via ràpida. El 22 de novembre de 1990, l´assumpte es va debatre al Parlament Europeu. El diputat grec Vassilis Ephremidis va declarar en coneixe´s la implicació dels “stay-behind” en el cop d´estat a Atenes de 1967: “La democràcia que se suposa que gaudim no ha estat ni és, en realitat, altra cosa que una façana”. El debat va acabar amb una enèrgica condemna. I prou. A dia d´avui, l´OTAN, la CIA i l´MI6 continuen negant els fets. Les ments més conspiranoiques afirmen que això es deu a que els “stay-behind” continuen actius.

De fet, el mateix Andreas Kramer va declarar que l´estructura “stay-behind” alemanya podria estar relacionada amb Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU). Aquest misteriós grup neo-nazi va cometre una desena d´assassinats xenòfobs i dos atemptats bomba entre 1998 i 2011, quan es va descobrir la trama. Els seus membres van actuar impunement sense que els serveis secrets els poguessin detectar ni frenar. L´escàndol, a Alemanya, ha estat majúscul. El judici començarà el proper 5 de maig.

PER SABER-NE MÉS:

– L´investigador suís Danielle Ganser ha estat qui, fins ara, ha investigat més sobre el tema. El seu llibre “Los ejércitos secretos de la OTAN” és imprescindible per a qui vulgui indagar el tema. Aquí, en trobareu un resum.

– En aquest documental de la BBC, hi apareixen alguns dels protagonistes directes de la operació.