Posts Tagged ‘Ucraïna’

El president de Bielorússia aprofita el conflicte d’Ucraïna per reivindicar-se com a líder regional fiable. El règim bascula entre la dependència econòmica de Rússia i la necessitat de marcar distàncies per sobreviure.

Durant mesos s’ha especulat sobre un contagi de la inestabilitat d’Ucraïna a Bielorússia. Ara mateix, però, la sensació és que el règim d’Aliaksandr Lukaixenko n’ha tret profit, a nivell intern i extern. Des de l’esclat del conflicte, el president ha guanyat 10 punts de popularitat i alguns inversors comencen a apreciar les garanties d’estabilitat que ofereix. Dijous, Minsk va exercir d’amfitrió en les negociacions entre russos i ucraïnesos. La consolidació del paper de mediador seria una oportunitat magnífica per rentar la imatge d’un règim que, durant anys, ha estat qualificat com “l’última dictadura d’Europa”.

Lukaixenko acaba de complir dues dècades al poder i, aparentment, res li impedirà una quarta reelecció l’any vinent. L’oposició és insignificant tant per la repressió governamental com per la incapacitat d’unir esforços. La ciutadania es resigna a la manca de llibertats per por al KGB però conscient, també, que gaudeix del major nivell de vida conegut mai al país.

La situació, però, és lluny de ser idíl·lica. L’enèsim crèdit rus ha permès salvar la moneda d’una nova devaluació. La inflació se situarà, enguany, al voltant del 16%. El govern ho ven com un èxit i ho és si es compara amb les dades de 2011 i 2012 (50-60%, la més alta del món). Amb tot, l’economia creixerà, enguany, un 0,9 % segons l’última estimació (a la baixa) de l’FMI.

L’analista Yauheni Preiherman assegura que si el país no ha col·lapsat és per l’ajut de Rússia: “entre crèdits i subvencions energètiques, suposa un 15% del PIB”.

L’economista Siarhei Bohda, en canvi, evita el catastrofisme: “Tenim l’oportunitat de gaudir d’energia barata. Per què no ho hauríem d’aprofitar?”. Sigui com sigui, la necessitat de reformes és un clam generalitzat al país.

El rumb incert de les reformes

En una enquesta recent, el 75% reclamava canvis en la política econòmica si be no hi ha quòrum en la direcció. El 33% vol obrir-se al mercat mentre que el 43% aposta per un major control estatal. Per a Preiherman aquest és el gran problema del sistema: “El 80% de la producció està controlada per l’estat. Això ens fa ser poc competitius”. Un segon mal: “els sous són massa alts”.

El salari mitjà gairebé dobla l’ucraïnès i és superior a membres de la UE com Bulgària. “L’any passat, els sous augmentaren un 10-15% mentre que la productivitat només ho feia un 2%. Però el govern havia de compensar la crisi de 2011 i va inflar els sous”. El resultat ha estat negatiu per a la balança comercial ja que el consumidor prefereix productes estrangers, “de millor qualitat”.

Lukaixenko va introduir mesures proteccionistes el mes d’Abril. Recalcant la necessitat de “desenvolupar el mercat intern” va imposar aranzels prohibitius a certs productes. La mesura afectava, principalment, les importacions d’Ucraïna, amb qui ha mantingut una mini guerra econòmica que s’està resolent. A la vegada, Minsk s’ha negat a trencar relacions comercials amb Kíev, tal com li exigia Moscou. Els analistes donen per fet que Bielorússia acabarà fent de “pont” entre els productes russos i ucraïnesos. “Ja ho vam fer el 2008 amb el vi de Geòrgia”, assenyalen.

L’enigma de la Unió Eurasiàtica

Aquestes tensions aparentment contradictòries estan amplificades per la entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el 2015. En el marc de la integració, Moscou pressiona Minsk per què privatitzi industries en benefici d’oligarques afins al Kremlin. Lukaixenko busca alternatives i el Setembre s’inaugurarà el primer fòrum d’inversions EUA-Bielorússia. L’opció de sobreviure sense la tutela de Moscou, però, és inviable econòmica i socialment.

Una enquesta recent assenyalava que només el 14% dels bielorussos defensaria el país amb les armes davant una eventual invasió russa i el 47 % “intentaria adaptar-se”. En cas de conflicte, la batalla de la propaganda estaria perduda per què els mitjans russos tenen més audiència que els locals. Res fa pensar en una caiguda del règim però s’acaba d’endurir la legislació antiterrorista. I s’ha comentat molt que, en el Dia de la Independència, Lukaixenko s’adrecés al poble en bielorús, per primera vegada en 20 anys.

 

Publicat originàriament a Diari Ara.

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

El parlament de la República Autònoma de Crimea ja ha demanat l’annexió a la Federació Russa. És la conseqüència més immediata del referèndum celebrat, ahir, a la península del Mar Negre. La segona, es podria materialitzar, també, avui mateix. La reunió de ministres d’exteriors de la UE podria aprovar les primeres sancions econòmiques contra Rússia. Brussel·les i Washington ja han negat la legitimitat de la consulta i adverteixen que no en reconeixeran el resultat.

El resultat de la votació no ha suposat cap sorpresa si bé la contundència desperta suspicàcies. Amb una participació del 81 %, el 96,6 % dels ciutadans hauria votat a favor de l’escissió. Les xifres no es corresponen amb la composició ètnica que es desprèn del darrer cens electoral, de 2001. Aquest estipula que els ciutadans russos suposen el 58 % de la població. Es fa difícil pensar que la resta (ucraïnesos i tàtars, majorment) puguin haver votat per l’adhesió a la federació Russa.

El recompte tampoc no ha estat del tot transparent. L’Organització per a la Seguretat i La Cooperació a Europa (OSCE) i el Parlament Europeu havien declinat l’enviament d’una missió d’observadors. El govern de Crimea, llavors, va optar per convidar una delegació d’un desconegut think tank o ONG (tal com es presenten a la seva plana web) anomenat Observatori Eurasiàtic per a la Democràcia i les Eleccions. Entre la delegació hi havia nombrosos representats de partits d’ultradreta europeus, fins i tot un ex membre de Plataforma x Catalunya.

Tot i les sospites és innegable que el sentiment majoritari està a favorde l’annexió a Rússia. La plaça Lenin de Simferòpol es va omplir de banderes russes i crits a favor de la unitat amb Rússia. Entre 15.000 i 20.000 persones s’hi van reunir per celebrar la victòria. La següent passa l’hauria de donar el govern rus. Vladimir Putin ja anunciat que demà dimarts compareixerà davant el Parlament per abordar aquesta qüestió. No és habitual que Putin s’adreci a la Duma així que cal esperar notícies importants.

I ara què?

El resultat del referèndum planteja diverses incògnites. La primera, què passarà amb els soldats ucraïnesos presents a les bases militars de Crimea. Moscou i Kíev van acordar, ahir diumenge, una treva que s’estendrà fins divendres. A partir d’aquí, la incertesa és total. El primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, ja ha formulat amenaces si s’obliga els soldats a abandonar el territori que encara considera propi però es fa difícil pensar que els ucraïnesos puguin plantar cara, en solitari, als russos, ni tan sols amb la recentment constituïda Guàrdia Nacional.

Però el que més preocupa les noves autoritats ucraïneses és l’est del país. Ciutats com Donetsk o Kharkiv també presenten una àmplia majoria russa. Ahir mateix, a Donetsk (un dels pilars industrials del país) ja es van produir aldarulls. Els manifestants demanen nous referèndums i alguns, fins i tot, van cremar llibres en ucraïnès. El filòsof Alexander Dugin,l’intel·lectual de referència de Putin, escrivia: “El significat de l’exemple de Crimea ben aviat serà entès per l’est i el sud d’Ucraïna. Kiev no serà capaç d’apaivagar la insurrecció. La Junta queda en mans de la Guàrdia Nacional del Pravy Sektor”.

El Pravi Sektor (sector de dretes) és una coalició de grupuscles d’extrema dreta sorgida arran dels fets de Maidan. Precisament, el seu líder, Dimitri Iarosh, amenaçava, ahir, de destruir els tubs per on circula el gas cap a Europa si es produïa un enfrontament armat.

Les conseqüències internacionals

El subministrament de gas, precisament, és un dels problemes que més preocupa Europa, especialment a Alemanya, importador principal i que està mantenint un perfil molt discret al llarg de la crisi. A diferència de les darreres crisis entre Moscou i Kíev (les conegudes com a “guerres del gas”) el Kremlin encara no ha amenaçat de tancar l’aixeta del combustible. Si bé és cert que Europa depèn en gran mesura del gas rus per a escalfar-se també ho és que Rússia depèn àmpliament de les exportacions a Europa per subsistir. Ambdues parts ja estan prenent mesures per rebaixar aquesta interdependència. Europa mira cap al gas argelià mentre que Rússia amplia acords d’abastiment amb la Xina. Irònicament, qui pot tancar l’aixeta, ara, és Kiev en aquesta ocasió cap a Crimea. Un bloqueig de la frontera suposaria el col·lapse de la regió però podria donar arguments a Rússia per a una intervenció armada oberta.

La celebració del referèndum, sens dubte, suposa creuar el Rubicó però no està clar si l’annexió es farà de manera immediata. El vicepresident de la cambra baixa del Parlament rus, Sergei Neverov, ha anunciat, avui mateix, que l’organisme aprovarà, “en un futur pròxim”, les lleis necessàries per a l’adhesió. Cal recordar, en aquest punt, el cas de Transnístria.

Aquesta petita regió es va independenditzar de facto de Moldàvia el 1990. El 2006 va celebrar el seu propi referèndum. El resultat (98%) fins i tot fou més gros que el de Crimea. Moscou, no obstant això, no ha mogut fitxa i manté la regió en la indefinició jurídica.

Crimea, doncs, podria romandre en aquest llimbs jurídic com un as negociador en la màniga de Putin. De totes maneres, també cal tenir en compte els majors lligams històrics i sentimentals amb Crimea, així com la presència de reserves de gas i petroli en les aigües del Mar Negre. Un altre factor a tenir en compte és la posada en marxa, prevista per a 2015, del  gasoducte Southstream. La infraestructura, construïda precisament per evitar l’excessiva dependència d’Ucraïna en les exportacions a Europa, creuarà el Mar Negre a l’alçada de Crimea.

També cal tenir en compte les circumstàncies internes russes per tal d’intentar predir les properes passes de Putin. Tot i l’aparença de lideratge sòlid que mostra, el cert és que el retorn del president al Kremlin, el 2012, fou contestat amb una onada de protestes que, tot i ser ofegades amb força, deixen entreveure una fatiga de part de la ciutadania vers la seva autoritària manera de dirigir el país. Les darreres enquestes assenyalen que el dirigent està recuperant, però, la popularitat perduda. Això es deu, sobretot, a l’èxit dels Jocs de Sotxi. Es dóna per fet, però, que la crisi crimeana haurà consolidat aquesta tendència a l’alça. Aquesta circumstància es presenta com una arma de doble fil, ja que si Putin perd el pols, la seva legitimitat podria quedar seriosament malmesa.

Pel que fa a la resta de potències implicades, els Estats Units podrien ser els més perjudicats, ja que la crisi els obliga a canviar els plans en política exterior. Sota el mandat de Barack Obama, els EUA han mostrat un desinterès creixent pels assumptes europeus situant Àsia com el focus principal de l’acció exterior. El conflicte ucraïnès, no obstant això, l’obliga a redreçar el rumb i obrir una nova etapa de confrontació amb Rússia. Cal no oblidar tampoc els dos cops que, recentment, el Kremlin ha donat a la Casa Blanca: el cas Snowden i el bombardeig frustrat a Síria.

El gran beneficiat, en canvi, podria ser la Xina. El gegant asiàtic ha estat l’única potència que ha donat un cert suport a Rússia. Dissabte passat, es va abstenir en la votació del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el referèndum de Crimea. I avui ha estat l’única que no ha deslegitimat la votació limitant-se a una asèptica “crida a la calma”. Els xinesos han mantingut històricament una política de no ingerència en afers aliens. També és cert, però, que Beijing és reticent a qualsevol canvi brusc de fronteres que pogués legitimar un eventual moviment de fitxes al Tibet. Amb tot, cal tenir en compte el litigi que manté actualment amb el Japó per la sobirania de les illes Seinkaku, al Pacífic. Que els xinesos puguin aprofitar la resolució de la crisi crimeana en favor seu entra en el camp de la política-ficció però cal no oblidar que els russos han utilitzat l’exemple de Kosovo per legitimar les seves passes a la península de Crimea.

Article publicat originàriament a Extramurs.

El conflicte d’Ucraïna ha fet un salt qualitatiu i ja amenaça de convertir-se en una guerra internacional. El nou govern ucraïnès ha mobilitzat els reservistes però no sembla preparat per lluitar en solitari contra Rússia. Una vegada el Kremlin ja ha mostrat les cartes, queda per veure la reacció de l’OTAN, que es reunirà d’urgència avui mateix.

La crisi es va precipitar ahir. Un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Sotxi, Vladimir Putin ha reaparegut intentant revertir la situació a favor seu. En una jornada frenètica, ahir va aconseguir que el Consell de la Federació (la cambra alta) l’autoritzés, per unanimitat, a enviar tropes a la República Autònoma de Crimea per “garantir la seguretat i integritat física dels nostres compatriotes i de les tropes de les Forces Armades que es troben en territori ucraïnès”.

Alguns diputats suggerien, fins i tot, l’expulsió de l’ambaixador nord-americà a Moscou, una mesura que, ara per ara, no es descarta completament. El president nord-americà, Barack Obama, havia assegurat, anteriorment, que una intervenció russa tindria un “cost”. Putin sembla estar disposat a pagar-lo. El Kremlin considera que el control de la península és irrenunciable. Els ucraïnesos ja han mobilitzat els reservistes.

Un enclavament estratègic cabdal per a Rússia

La presència russa a Crimea es remunta al s.XVIII. La península, llavors, era una entitat semiindependent de l’imperi otomà, sota el control dels tàrtars, un poble musulmà d’origen turquès que hi habitava des de l’edat medieval. El 1783, els russos la conquereixen definitivament i funden la ciutat de Sebastòpol, amb l’objectiu de construir-hi un port. Rússia aconseguia, així, la seva anhelada sortida al mar.

La península es manté sota control rus fins al 1954. Un breu comunicatde vuit línies anuncia el traspàs de la sobirania a Ucraïna “pels vincles econòmics, territorials, comunicatius i culturals”. Els historiadors encara no s’han posat d’acord en els motius que haurien motivat un “regal” d’aquesta magnitud.

Encara no feia un any de la mort de Stalin i es pensa que el nou líder soviètic, Nikita Khrusxov volia reconciliar-se amb el poble ucraïnès que havia patit especialment la brutalitat del georgià. Khrusxov coneixia aquest patiment de prop, ja que havia estat secretari general del Partit Comunista Ucrainès durant els anys de les grans purgues estalinistes, les quals havia defensat amb vehemència.

Crimea, a més, havia quedat parcialment deshabitada després que Stalin, el 1944, hagués ordenat la deportació dels tàrtars, a qui acusà de col·laboracionisme amb els nazis. 200.000 persones van ser traslladades per la força, la gran majoria a l’Uzbekistan. Es calcula que entre el 25 i el 46% d’ells van morir durant el primer any d’exili, generalment de fam i fred. Només se’ls va deixar tornar a partir dels anys 80 però fins a la dissolució de l’URSS la majoria no es va decidir a tornar.

Composició actual

Les darreres dades oficials de població de Crimea es remunten al 2001. Estableixen que el 58 % dels habitants de la Península són russos mentre que el 24 % són ucraïnesos. Tot i així, el 78 % de la població considera que el rus és el seu idioma matern. Val a dir que en l’anterior cens, de 1989, els russos eren un 65 % de la població.

En aquest descens, hi pot haver influït el retorn de la minoria tàrtara que es va accelerar amb la descomposició de l’URSS. El 2001 representaven el12 % de la població, un percentatge que, possiblement, hagi augmentat, ja que presenten xifres de natalitat superiors als russos. La lluita del poble tàrtar pel reconeixement de la deportació com a genocidi els ha allunyat de Moscou i els integra, per tant, en el bloc “prooccidental”.

La majoria russa no és uniforme a tota la península. Sempre seguint les dades de 2001, en 9 dels 25 municipis no són majoria. A Sebastòpol, que compta amb un règim jurídic diferenciat, suposen el 77 % de la població. Rússia va mantenir la sobirania de la ciutat fins al 1997. Finalment, es va arribar a un acord signant-se el Tractat de la Pau i l’Amistat, que estipula un contracte de cessió de les instal·lacions renovable cada 20 anys. L’acord actual finalitza el 2047.

En les darreres eleccions presidencials de 2010, els habitants de Crimea es van inclinar massivament per Víktor Ianukòvitx. Alguns analistes afirmen que la caiguda de Ianukòvitx pot fer enfortir el suport al partit Rússia Unida, del qual forma part el nou Primer Ministre, Serguei Axiorov. De totes maneres, segons la investigadora Elie Knott el moviment prorus d’Ucraïna també presenta escletxes i diferències importants. En el transcurs d’una investigació sobre el terreny entre 2011 i 2012, Knott afirma haver percebut una majoria de russos que se senten còmodes dins Ucraïna, especialment entre les generacions més joves, les quals no surten reflectides al cens de 2001.

Article publicat originàriament a Extramurs.