Posts Tagged ‘URSS’

Bielorússia ha reconegut només de facto l’annexió de Crimea per part de la Federació Russa. Així ho ha anunciat, aquest diumenge, el president, Aleksandr Lukaixenko, en roda de premsa, a Minsk. El dirigent ha assegurat que “Crimea forma part de Rússia. Reconèixer o no reconèixer aquest fet no canviarà res”. Preguntat sobre si es planteja més endavant reconèixer de iure l’annexió (una fórmula més sòlida i habitual en les relacions internacionals) Lukaixenko ha respòs: “això no té cap tipus d’importància. Tothom reconeix Rússia”. Ha afegit també, però, que el de Crimea és un “mal precedent”.

La crisi ucraïnesa ha deixat Lukaixenko en una situació incòmoda. S’hi ha referit poques vegades, en públic, i, fins ara, s’ha mostrat partidari de mantenir la integritat territorial ucraïnesa. A principis de mes ja es va negar a donar suport, públicament, a les accions de Putin. Amb tot, va permetre la presència d’una quinzena d’avions russos al país com a resposta al desplegament de tropes de l’OTAN a Polònia. Aquesta no és la primera vegada que Lukaixenko es mostra en desacord amb la política exterior de Moscou. Encara no ha reconegut, per exemple, la independència d’Abkhàzia i Ossètia del sud, tot i les pressions rebudes del Kremlin.

La política oficial de Bielorússia passa per l’entesa total amb Rússia. Darrerament, però, s’aprecien moviments que fan pensar en una certa tensió entre ambdós països justament quan es troben a punt de signar l’entrada en vigor de la Unió Eurasiàtica, el gran projecte d’integració territorial de Putin.

El “cas Uralkali” ja va anunciar divergències en la gestió econòmica, l’any passat. A principis de febrer, el Primer Ministre Rus, Dimitri Medvedev, va anar més enllà i va amenaçar amb una investigació sobre la industria làctia bielorussa, fortament subvencionada i que exporta a Rússia per valor de dos bilions de dòlars anuals. En el marc de la integració econòmica, Moscou està pressionant per què Minsk privatitzi algunes de les principals empreses estatals.

Els acords amb Veneçuela per importar petroli i la intensificació de les relacions comercials amb la Xina i, fins i tot, amb l’Iran van en la línia de reduir, en part, la total dependència econòmica de Rússia. A la vegada, Minsk s’ està acostant tímidament a la UE, posant sobre la taula, fins i tot, l’espinosa qüestió dels presos polítics. El mandatari ha recalcat, però, aquest mateix diumenge, que si el forcen a elegir, el país es posarà “sempre” del costat rus.

D’altra banda, Lukaixenko tampoc pot, ni pretén, trencar els llaços econòmics amb Kíev. Ucraïna és el tercer mercat en importància de les exportacions bielorusses, darrere de Rússia i Holanda. Els ucraïnesos compren majoritàriament derivats del petroli per valor d’uns 5 bilions de dòlars anuals. Bielorússia, sotmesa a una delicada situació econòmica, no pot renunciar a aquests ingressos. Aquestes exportacions, a la vegada, però, depenen del cru que Bielorússia importa, majorment, de Rússia. A Minsk, per tant, li convé mantenir els equilibris si no vol fer trontollar la balança comercial.

Les eleccions més estèrils

Mentrestant, el règim autoritari manté el control intern del país amb la severitat habitual. El país celebrava, ahir, eleccions locals. Els comicis tenen una transcendència menor donada l’estructura vertical del poder, al país. Amb tot, les xifres oficials parlen d’una participació del 77, 27 %. L’ oposició, en canvi, ha denunciat centenars d’irregularitats. No s’espera cap altre resultat que no sigui una representació gairebé única dels afins a Lukaixenko.

Un dels caps visibles de l’oposició ha passat els comicis entre reixes. Es tracta del president de la Unió Cívica, Anatoly Lebedko. El polític va ser condemnat a 15 dies de presó per demanar públicament l’alliberament dels presos polítics. Lebedko, i una desena d’activistes més, van ser detinguts el passat dia 16, perquè portaven samarretes amb fotografies dels presos en una parada de propaganda electoral, al centre de Minsk. Se l’acusa de formar part d’una reunió pública il·legal i de vandalisme.

 Publicat originàriament a Extramurs.

Unes 400 persones van participar a Minsk, diumenge passat, en la marxa anual en record de les víctimes de la repressió en temps de Stalin, organitzada per l’oposició democràtica al règim autoritari d’Aleksander Lukashenko. Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no commemora, oficialment, la repressió policial als anys 30 i 40, les anomenades purgues estalinistes. Tot i tenir el permís de les autoritats, els manifestants han estat escortats per un considerable nombre de policies que, en algun cas, els filmaven amb equips de vídeo. Un home ha estat detingut per portar una samarreta que deia “Lukashenko fora”.

La marxa ha finalitzat, com cada any, al bosc de Kurapati. Situat als afores de Minsk, és considerat l’escenari principal de les matances, perpetrades per la NKVD (policia secreta soviètica, precursora de la KGB). La xifra de morts no s’ha pogut determinar, encara, per les reticències de les autoritats a investigar. El règim no reconeix l’autoria soviètica dels crims, només permet accedir a certa informació als familiars directes i tan sols en els casos que els afecten directament. En una de les poques ocasions en què s’hi ha referit en públic, l’any 2002, Lukashenko va prometre erigir un monument en record d’unes víctimes que “foren disparades pels alemanys o per algú altre, però encara estan enterrats”. A dia d’avui, no ha complert la promesa. Ni ha visitat mai el lloc.

Mèmoria contra l’oblit i oposició contra el règim

L’existència de Kurapati no fou revelada fins a l’any 1988. L’historiador Zianon Pazniak havia investigat i recopilat proves des dels inicis dels anys 70, però ho va mantenir en secret “perquè els comunistes podien destruir les tombes”, tal com explica des del seu exili a Polònia. Immediatament, l’indret es va convertir en un símbol per al nacionalisme bielorús i en l’escenari de la primera gran manifestació per la independència.

Pazniak va dirigir les primeres excavacions, a finals dels 80. L’historiador sosté que hi ha entre 200.000 i 250.000 persones enterrades allà. Altres investigacions parlen de 7.000, 30.000, 100.000 i, fins tot, més de 250.000 morts. Des de l’arribada al poder de Lukashenko, el 1994, el govern no es fa càrrec del manteniment del bosc. Kurapati s’ha convertit en un memorial popular on destaquen més d’un centenar de creus de fusta (de més de dos metres) plantades al llarg del recorregut. De manera esporàdica, s’hi registren actes vandàlics que el govern mai no ha investigat.

Davant la falta d’interès governamental, organitzacions com Malady Front -una organització juvenil nacionalista i liberal- o Democràcia Cristiana Bielorussa són les encarregades de vetllar per la integritat de l’indret. Aquests darrers van plantar, la setmana passada, 8 noves creus, aquesta vegada metàl·liques. La novetat és que ho van fer a l’altra banda de l’autopista que passa tot just al costat del bosc. “Ho vam fer per recordar a la gent que aquesta banda del bosc també forma part del memorial” explica la portaveu, Viktorya Radziyeuskaya. Es creu que la construcció de l’autopista, als anys 60, va suposar la desaparició d’un nombre indeterminat de tombes, i que les autoritats soviètiques coneixien perfectament l’existència de les fosses comunes quan van dissenyar el traçat.

No hi ha proves que certifiquin aquesta teoria si bé, l’any 2001, el projecte d’ampliació de l’autopista va amenaçar de nou la integritat d’aquest “lloc sagrat”. Els opositors van acampar durant mesos fins a aconseguir que el govern rectifiqués. Ha estat una de les escasses victòries del moviment opositor. “Aquest règim és hereu directe del KGB-NKVD i farà tot el possible per eliminar aquest indret i falsejar la realitat” denuncia Pazniak.

La vice-presidenta del Malady Front, Tatiana Shaputsko, afegeix: “A l’escola no s’estudien aquests crims. Els temps soviètics encara estan idealitzats”. El fet és que la majoria de la gent ni tan sols coneix l’existència de les fosses de Kurapati. “A l’estiu, pots trobar gent fent pícnic al costat de les tombes” assegura Shaputsko. Per a en Roman, un activista cultural, Kurapati és una bona metàfora del seu país. “La gent que hi ha enterrada aquí fou executada per la seva capacitat de pensar de manera crítica”, es lamenta. I afegeix, amb to pessimista, “molts no ho saben i, probablement, no els importa”.

El poder i les víctimes: una relació d’interès

Els activistes denuncien que el govern està executant un nou projecte que amenaça de destruir la integritat de Kurapati. Es tracta d’un complex d’oci situat a escassos 100 metres del memorial. “És una vergonya i un crim ètic construir un restaurant tan a prop de l’escenari d’execucions massives”, diu Radziyeuskaya. El govern al·lega que la gent viu al costat dels cementiris i assegura que no s’ha destruït cap tomba durant la construcció.

La relació del règim amb Kurapati crida l’atenció en una ciutat, Minsk, on la memòria històrica té un paper molt destacat. Monuments gegants a les víctimes de les guerres mundials, memorials al centre de la ciutat on apareixen els noms de tots els soldats morts. Fins i tot, hi ha una illeta, al riu que creua la ciutat, dedicada als caiguts durant la invasió soviètica de l’Afganistan.

Les comparacions no acaben aquí. A 60 kilòmetres de Kurapati hi ha un llogaret anomenat Khatyn. Allà, els soviètics van erigir un memorial monumental als bielorussos assassinats a mans dels nazis. Khatyn és un de tants poblets on els alemanys van cometre barbaritats. Els soviètics van elegir-lo per la seva semblança amb Katyn, indret rus on l’NKVD va executar uns 20.000 soldats polonesos. Un crim que Rússia no va condemnar fins al 2010.

A Khatyn una campana sona cada 30 segons. Els historiadors diuen que aquesta és la freqüència amb què els bielorussos moriren durant la 2ª Guerra Mundial. A Kurapati, un dia normal, només s’escolta el silenci.

 

Article publicat originàriament a Extramurs.